Estàndard inclusiu, equilibri i disciplina

1/ Totes les llengües tenen una gran varietat de paraules que es fan servir en diferents punts del territori, però no en tots, o que s’han emprat en algun moment al llarg de la història, però han caigut en desús. És clar que és molt important conèixer-les i difondre’n l’existència, la grafia i el significat precís. D’aquesta manera contribuïm a preservar la riquesa d’aquest tresor lingüístic que s’ha anat generant amb el pas dels segles als diferents indrets de la geografia del domini lingüístic, i aquest coneixement és útil per entendre la literatura antiga. Hi ha qui dedica molts esforços a la lloable tasca de “salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa” com a via per poder seguir “el recte camí d’accés al ple domini de la terra”. Penso, per exemple, en el grup de Facebook “Mots oblidats dels diccionaris”, amb més de vint mil membres, que entre tots, amb molt bona intenció per bé que amb diferents nivells d’encert, que cal agrair en tot cas, aporten llur granet de sorra a aquesta important labor divulgativa.

 
2/ Convé, però, distingir la tipologia diversa de les variants lèxiques, fonètiques, morfològiques i sintàctiques de la nostra llengua. Permeteu-me que n’esbossi la classificació tal com la descriuen els manuals (i perdoneu els tecnicismes). Així tindrem, d’entrada, dos eixos:

 

a)    eix diacrònic (històric: variants produïdes al llarg del temps).

b)   eix sincrònic (les diferents variants que coexisteixen en un moment determinat).

 

En aquest eix sincrònic encara hem de distingir:

 

b.1) la variació geogràfica o diatòpica (les variants dialectals de cada contrada);

 

b.2) la variació social o diastràtica (els dialectes “socials”, com ara els argots o “parlar murriesc” (de professionals, d’estudiants, de grup, de caserna, de presó, etc.); i

 

b.3) la variació situacional o diafàsica (els canvis de registre que depenen del context del fet de parla (nivell familiar, vulgar o culte, segons la situació del parlant en cada moment concret) o del canal: oral (que pot ser més espontani o més formal: per exemple, en un discurs de cara al públic o per un mitjà audiovisual) o escrit (distingirem un text literari o periodístic del text d’una postal, per exemple). 

 

3/ Partint d’aquesta divisió, i deixant de banda els contextos més informals (argots, registres orals espontanis) em centraré en els dos gran eixos de variants lingüístiques: les variants històriques (per exemple, els arcaismes o mots obsolets), i les geogràfiques (dialectals, especialment les d’àmbit reduït).

 
4/ Pel que fa a les variants històriques, és evident que hi ha paraules, formes morfològiques o construccions sintàctiques que amb el pas del temps han quedat obsoletes; per als amants de la literatura és bo de conèixer aquestes variants antigues per entendre millor els clàssics, però seria absurd de reivindicar-ne l’ús actual per a la parla comuna.

 
5/ I quant a les variants dialectals, ja he dit que és molt important que en coneguem el significat i els indrets on es fan servir, i poden ser molt útils en literatura per connotar, mitjançant els fets de parla,  l’origen d’un personatge concret. Ja des de Fabra, la gramàtica i el diccionari normatiu de l’IEC contemplen i estableixen com a normatives les principals variants del balear, del valencià i del nord-occidental; però fins ara les formes dialectals d’àmbit més restringit han romàs excloses de l’estàndard escrit. Els criteris sobre l’estàndard oral (en lèxic, fonètica i morfologia) han estat regulats de forma molt més àmplia, flexible i inclusiva per l’IEC a partir del 1999.

 

6/ En aquest sentit és necessari tenir clar el concepte de llengua estàndard: un model de llengua unitari (però que no menysté les variacions geogràfiques més generals): un sistema comú establert per l’autoritat lingüística —amb el suport de l’autoritat política, si escau—, pensat perquè serveixi per a l'ensenyament, els usos oficials i els usos escrits i formals i que alhora permeti cohesionar, des del punt de vista cultural i social —i si pot ser, polític—, el territori on és oficial.

 
7/ També crec imprescindible que tothom reconegui l’autoritat lingüística, que en el cas del català recau en la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. I crec necessari que tots els parlants acceptem, compartim i emprem disciplinadament la normativa establerta, malgrat que algun cop hom pugui no estar d’acord amb els criteris i les decisions de l’IEC; per exemple, a l’hora d’incorporar un mot d’origen forà però ja arrelar en l’ús comú, o a l’hora de simplificar la normativa ortogràfica o sintàctica, com s’esdevé en el cas dels accents diacrítics i, en menys mesura, amb els guionets. (1)
 

8/ Els criteris normatius establerts per l'Institut d'Estudis Catalans són el resultat de molts anys d'estudi i recerca en la llengua catalana, fets per doctes experts (fal·libles, sí, en tant que humans, però molt més ben documentats que la majoria dels usuaris). Els criteris de l’IEC per a establir l’estàndard busquen delimitar un català que sigui alhora correcte (sense barbarismes) i inclusiu (que pugui ser compartit per la gran majoria dels parlants de tot el territori). I en especial, pels joves: cal trobar un equilibri en el model de llengua que se’ls proposi, aconseguint alhora que sigui correcta i que els usuaris la reconeguin com a pròpia. Les formes alternatives arcaiques o dialectals són òbviament menys entenedores per a molts parlants, i si està bé que els diccionaris les contemplin perquè les entenguem quan hom les empra, no han de ser la base fonamental d’un estàndard comú. Una llengua excessivament purista, allunyada de la parla real (la correcta, òbviament, no pas la incorrecta), dificultaria la comunicació i generaria barreres innecessàries.

 
9/ Sospesant-ho tot plegat, trobo molt important que l’IEC promogui actualment la creació d’un nou gran diccionari normatiu, electrònic, pancatalà i postfabrià, que inclourà les variants dialectals d’acord amb un criteri d’estàndard ampliat. Ho fa en col·laboració amb l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Universitat de les Illes Balears i amb el suport econòmic de la Generalitat de Catalunya, la Generalitat valenciana, el Govern balear i el d’Andorra. Serà una gran eina, com ho serà l’IEC Obert: l’arxiu documental de l’IEC, accessible digitalment.

 
10/ Dit tot això, insisteixo que, si volem fer de la nostra llengua un instrument útil de debò per a la comunicació a tots els nivells, en tots els àmbits socials i sobretot entre les persones joves, no hem de caure en l’error de propugnar l’ús indiscriminat d’aquelles variants territorials i històriques que no són d’ús general, i encara molt menys de blasmar com a incorrectes aquelles formes admeses pels diccionaris normatius, encara que provinguin de manlleus d’altres llengües o que tinguin sinònims igualment adequats i menys usats, en risc de perdre’s. Per moltes raons—també per la influència de llengües en contacte, que és un fenomen normal—, la llengua ha anat adquirint paraules noves que han substituït les existents; i el diccionari normatiu, amb bon criteri, les ha admeses. Em sembla contraproduent de promoure la substitució d’aquests mots, adoptats fa temps i acceptats comunament, per d’altres que sonarien estranys a l’oïda de la majoria dels parlants, tot i formar part del tresor lèxic del nostre passat.
 

11/ Preservar aquest tresor s’ha de fer divulgant l’existència de les formes antigues genuïnes, no pas censurant l’ús d’altres alternatives igualment vàlides, ni molt menys soscavant l’autoritat de l’IEC. Acabaríem tornant al guirigall gramatical que hi havia abans de la creació d’aquesta institució, en què cadascú predicava la seva pròpia gramàtica partint de criteris individuals sovint poc rigorosos. La gran feina de Fabra i de l’IEC va ser unificar l’ortografia, la morfologia i la sintaxi, i fixar un lèxic bàsic comú compartit, un “català literari” o estàndard que servís per entendre’ns a tot el territori, en detriment, per força, d’altres variants d’àmbit més local o caigudes en desús. Està bé i és enriquidor que coneguem aquestes variants locals o històriques, però no hem de pretendre que hom les faci servir arreu i tothora en substitució d’altres formes més corrents, admeses per l’IEC i, per tant, correctes.

 
12/ Avui, l’escola catalana ensenya un model lingüístic bàsic que hauria de permetre que tots els alumnes del país siguin capaços d’entendre, parlar, llegir i escriure mínimament bé el català; el problema no és aquest, sinó el fet que el català ha anat perdent presència en l’ús social del jovent. Molts dels nostres joves, en reunir-se entre ells fora de l’institut, als bars o a les discoteques, o quan participen en activitats esportives o lúdiques, o quan pengen imatges amb text a les xarxes socials, fan servir cada cop més el castellà com a llengua de comunicació, i el català va quedant relegat a un paper subsidiari, esdevenint una llengua de segona categoria, útil en alguns contextos però innecessària en molts d’altres.
 

13/ Aquest és el problema greu, que cal encarar amb polítiques de sensibilització en àmbits concrets (joventut, tecnologies) que facin que la llengua catalana sigui atractiva a tots els parlants i en tots els registres possibles. En aquest sentit, pretendre convertir la llengua en una espècie de monstre incomprensible, allunyat de la parla corrent, pot resultar suïcida: estarem dient a la gent que el català que parlen no és bo, que la “correcció” passa per adoptar centenars de paraules que la gran majoria desconeix; i d’aquí a considerar que la llengua catalana és una andròmina antiquada i inútil, allunyada de la parla corrent, només hi ha un pas. Al contrari, convé fer que la gent del carrer i especialment la gent jove, però també el món de l’esport, el lleure, la publicitat, els mitjans de comunicació i les noves tecnologies la vegin com una eina pràctica, útil i necessària, accessible, oberta i compartida per la immensa majoria de la societat. Alerta: no postulo pas l’acceptació cega de barbarismes ni el retorn a aquell atrotinat “català que ara es parla”, sinó trobar un equilibri raonable entre la correcció i l’accessibilitat. (2)

 
14/ El Govern hi té a veure, sí, i segurament té culpa per la seva laxitud fent complir els plans d’estudi i la legislació vigent —amb el considerable hàndicap sobrevingut d'haver de sortejar amb poques eines una oposició frontal molt intensa des del món judicial, polític i mediàtic a nivell estatal. Però en el fons la resiliència de la llengua ha de venir per part dels parlants com a col·lectiu que la defensi de manera decidida, ferma i majoritària; i qualsevol radicalització en pro d’un suposat purisme arcaïtzant o dialectalitzant no aconseguiria consolidar aquest sentit de pertinença; al contrari, serviria perquè una bona part de la societat se’n sentís exclosa, en percebre la llengua com quelcom aliè.
 

15/ En resum: estic fermament convençut que fomentar la dissidència institucional és aplanar el camí a l’anarquia lingüística, i això és el pitjor que podria passar a la llengua catalana. Esperem que el nou diccionari basat en un estàndard ampliat generi un consens ampli en beneir oficialment moltes més variants territorials, i mentrestant no ataquem la credibilitat de l’IEC pel fet que aculli paraules d’ús comú i arrelat, ni que en última instància provinguin d’ètims forans. Busquem, doncs, un equilibri entre l’ampliació de l’estàndard i la disciplina necessària, si de debò volem defensar la llengua, fent que els usuaris la sentin pròpia, propera, viva i útil. Tinguem sempre presents les paraules del meu enyorat professor i gran filòleg, Joan Solà: «La llengua no la salvaran la gramàtica ni la normativa: la salvarà l’ús». És com ho veig.

Ramon Carreté

Doctor en Filologia Catalana

 
NOTES

(1) Potser no estarà de més consignar que també la RAE es veu avui mediàticament qüestionada per una decisió tan simple com la de suprimir l’accent diacrític sobre l’adverbi ‘solo’. I també ha estat blasmada per l’establiment de grafies castellanitzades en neologismes com ara ‘baipás, güisqui, jáquer’ (per bypass, whisky, hacker) i el suggeriment de la possible admissió de formes com ‘brauni, jol’ (per brownie, hall; veus de moment no incorporades al diccionari). Un cas paradigmàtic de dissidència pel que fa a l’ortografia castellana la tenim en l’escriptor Juan Ramón Jiménez, Premi Nobel de Literatura, que sempre va reivindicar un criteri particular sobre les grafies G-J, X-Z i la simplificació de certs grups consonàntics; en les edicions dels seus llibres hom li ha respectat aquestes peculiaritats idiosincràtiques sense que ningú les fes servir per qüestionar els criteris ortogràfics comunament acceptats de la RAE. Però aquesta acadèmia gaudeix d’un prestigi lingüístic (i d’un poder polític al darrere) prou consolidat com perquè les reaccions contràries d’alguns escriptors no facin trontollar la seva autoritat. També hauria de ser així a l’IEC, però les evidents diferències de poder fan que no hi hagi comparació possible, i així en el cas del català penso que qualsevol dissidència pública causa un perjudici innegable a la seva tasca institucional de defensa i promoció de la llengua.

(2) No vull pas dir que hàgim de normalitzar el gran nombre de manlleus i calcs sintàctics del castellà que el jovent adopta en la parla col·loquial, i que tan bé recullen els autors del Com ho diria. En la parla de la gent jove es detecta un alt nivell d’hibridació lingüística, de barreja de dues (o més) llengües, amb predomini clar del castellà. Però si preteníem que el català “pur” rebutgés com a espúries formes habituals d’expressió, admeses com a correctes per la normativa, i les substituís per variants dialectals o arcaiques molt allunyades de la parla real, no ajudaríem gens a l’objectiu de fer que les persones joves identifiquin com a pròpia la llengua que realment els ho és; al contrari, els estaríem excloent, aconseguint que se sentissin aliens a un model de parla que no comprendrien i amb la qual no s’identificarien. En canvi, sí que trobo fonamental reivindicar l’ús d’aquelles paraules o expressions genuïnes i ben vives, que es troben en risc de caure en desús perquè conviuen amb altres de sinònimes, més afins a les corresponents castellanes, que les van arraconant; per exemple, les que defensa Jordi Badia a Salvem els mots  i tantes altres publicacions (mots com ara empolainar-se, corprendre, esbarriar, ensarronar, ensopit malaguanyat, murri, prou, sobreeixir...): formes que considero bàsic de preservar i fer servir més sovint, sense tanmateix bandejar les alternatives. Cal, doncs, un equilibri pedagògic que un estàndard inclusiu pot ajudar a assolir; i les postures excloents —de tan radicalment puristes— no farien sinó entrebancar la viabilitat de l’objectiu bàsic, que ha de ser enfortir l’ús social de la llengua catalana en tots els nivells i amb tots els registres. 

Pompeu Fabra, per Ramon Casas (MNAC)