Joyce - Ecce puer

James Joyce (1882-1941)
Ecce Puer
 
Of the dark past
A child is born;
With joy and grief
My heart is torn.

Calm in his cradle
The living lies.
May love and mercy
Unclose his eyes!

Young life is breathed
On the glass;
The world that was not
Comes to pass.

A child is sleeping:
An old man gone.
O, father forsaken,
Forgive your son!
 
Ecce Puer
 
Del passat obscur
un infant naixia;
de joia i de dol
el cor se m’esquinça.
 
En calma, al bressol,
la vida hi reposa.
Que pietat i amor
els ulls li descloguin!
 
Vida jove alena
al damunt del vidre;
el món que no hi era 
ja s’ha esdevingut.
 
Hi ha un infant que dorm
i un vell que se’n va.
Oh, pare oblidat,
perdona el teu fill!
 

Poema publicat el 30 de novembre de 1932 a la revista The New Republic de Nova York, i recollit després a Collected Poems (1936). Fa referència a la mort del pare del poeta, John Stanislaus Joyce, que finà el 29 de desembre de 1931, poc abans que el 15 de febrer de 1932 nasqués Stephen James Joyce, net del poeta i besnet del difunt. El títol en llatí vol dir “Vet ací el nen” i fa una clara al·lusió a la frase de Ponç Pilat “Ecce homo”. El poema té quatre estrofes de versos curts amb un ritme molt marcat i una assonància en els versos parells, que no he pogut conservar en la traducció. L’alegria pel naixement del net contrasta amb el dol per la mort del pare —una antítesi recurrent en cada estrofa—, i per això el cor del poeta està esquinçat entre la joia i el dol. Tot i acabar de néixer, el nadó es troba vinculat a un passat que el poeta descriu com a “fosc”. Sobre això, diguem que el pare de Joyce va ser el model per al personatge de Stephen Dedalus a Portrait of the Artist as a Young Man i després a Ulysses, on es diu que havia estat “wombed in sin darkness” (“concebut en la foscor del pecat”). Ara, la veu poètica desitja al nen un futur millor: que quan obri els ulls trobi pietat i amor —novament, el fet d’obrir els ulls contrasta amb la mort del besavi, que els ha clos definitivament. L’alè del nadó es projecta damunt del vidre d’un mirall, imatge que s’oposa també a la de qui ha expirat i ja no alena. El naixement comporta l’aparició d’una nova vida, un “món nou” que fins ara no existia i que de sobte es fa real. Finalment, l’oposició entre el descans de l’infant que dorm i el del vell que ha mort la resol el poeta demanant perdó al seu pare —sense explicitar per què: sempre que hom perd un familiar resta el sentiment d’haver quedat moltes coses per dir-se. Algú ha interpretat, tanmateix, que els dos últims versos són una pregària a Déu, una possibilitat que no veig gaire clara.

Imatges: a) Joyce, dibuix d’Adolf Hoffmeister; b) Tomba de Joyce a Zuric, escultura de Milton Hebald; c) Retrat de John Stanislaus Joyce, oli de Patrick Tuohy.