Joyce - She weeps over Rahoon

James Joyce (1882-1941)
She Weeps over Rahoon
 
Rain on Rahoon falls softly, softly falling,
     Where my dark lover lies.
Sad is his voice that calls me, sadly calling,
     At grey moonrise.
 
     Love, hear thou
How soft, how sad his voice is ever calling,
Ever unanswered, and the dark rain falling,
     Then as now.
 
Dark too our hearts, O love, shall lie and cold
As his sad heart has lain
Under the moongrey nettles, the black mould
     And muttering rain.
 
Ella plora sobre Ragoon
 
La pluja cau suau sobre Ragoon, cau dolçament,
     on jeu mon fosc amant.
Trista és sa veu, que em crida tristament,
     quan surt la lluna grisa.
 
     Amor, escolta
que dolça i trista sa veu crida sempre,
sempre sense resposta, i com cau la fosca pluja
     llavors com ara.
 
També els nostres cors foscos, amor, jauran freds
     com son trist cor reposa
sota les ortigues grises de lluna, la negra floridura
     i la pluja que murmura.
 

 
Poema escrit el 1912 a Trieste, publicat el 1917 a la revista Poetry Magazine (1917) i recollit després a Pomes Penyeach (1927).  Jo n’he fet una versió lliure i maldestra, incapaç de reproduir la musicalitat, el ritme i la rima dels versos de Joyce. Espero almenys haver transmès una mica de la tristesa que el text reflecteix, malgrat les ambigüitats inherents a tot bon poema postsimbolista, sempre obert a possibilitats diverses que excedeixen l’estricte abast d’allò que els versos sembla que diuen sense acabar-ho de dir. 

En efecte, si ho he entès bé, aquí sembla que el poeta ens parla d’una persona que és enterrada al cementiri de Rahoon, poblet del comtat de Galway. Aquesta persona difunta és un home (pel pronom “his” dels vv. 3 i 6), i hi ha una dona (“she”, pel títol del poema, on hi ha una assimilació entre els plors de la dona i la pluja, de manera que és ella qui plora/plou sobre Rahoon). Aquesta dona que plora havia estimat el difunt; ara ha anat a visitar la seva tomba en un dia plujós, i creu sentir en el so de la pluja la veu del difunt que la crida. 

Tanmateix, a les estrofes segona i tercera, hi ha un canvi sobtat: ara la veu poètica s’adreça a una altra persona, a qui anomena “love” (amor). Hem de deduir que la dona que ha anat a visitar la tomba té ara un nou enamorat, que possiblement l’ha acompanyada al cementiri i tot. I no queda clar si la veu poètica de les dues estrofes finals és la de la dona que s’adreça al seu nou amant, o bé la d’aquest (potser el mateix poeta?) que s’adreça a ella. 

En qualsevol cas, la reflexió que fa la veu que parla és el clàssic “memento mori”: tothom ha de morir, no quedarà ningú per llavor i, per tant, també els dos joves amants que ara són vius i s’estimen moriran un dia i jauran freds en una tomba sota la pluja com el difunt a qui visiten.

 
Aquest fil argumental em recorda molt la darrera de les narracions de Dubliners, la que porta per nom The Dead (els morts). Els protagonistes són un matrimoni que ha ant a Galway a celebrar la festa de l’Epifania; el marit, Gabriel, s’adona que la seva muller, Gretta, està trista. Descobreix que ella, de jove, havia sortit amb un noi anomenant Michael Furey, de Galway, que estava enamorat d’ella i que va morir tuberculós als 17 anys. Ara Gabriel sospita que la seva dona no l’estima prou, perquè el seu cor pertany encara al seu amor de joventut. Aquest descobriment (també una “epifania” per a ell) farà que Gabriel se senti dissortat, com una ànima en pena, un mort en vida deambulant per Dublín, igual com tants altres personatges de l’obra de Joyce. 

Ara bé, pel que sembla, la futura dona de Joyce, Nora Barnacle, que era de Galway, havia conegut quan era molt jove un noi, Michael Bodkin, que va morir als 19 anys i estava enterrat al cementiri de Rahoon. Per tant, podria haver-hi un rerefons autobiogràfic tant en el poema com en la narració. En tot cas, això només té importància per als biògrafs: tot bon poema té sentit en si mateix, i el que compta és la re-creació que cada lector en faci a partir d’experiències pròpies. A mi aquest poema m’agrada i m’ha vingut de gust compartir-lo amb vosaltres. Per cert, el 1993 el compositor nord-americà Eric Whitacre hi va posar música: la podeu trobar fàcilment per internet.
 
Imatge (Wikimedia Commons): a) Jacques-Emile Blanche: Retrat de James Joyce, oli sobre tela (1934), National Gallery, Dublín; b)  Bust de Joyce a St. Stepenh’s Green, obra de Marjorie Fitzgibbon; c) Portada de Dubliners (1914).