Joyce - A flower given to my daughter

 

James Joyce (1882-1941)
A flower given to my daughter

Frail the white rose and frail are
     Her hands that gave
Whose soul is sere and paler
     Than time's wan wave.

Rosefrail and fair — yet frailest
     A wonder wild
In gentle eyes thou veilest,
     My blueveined child.

Una flor per a la meva filla
 
La rosa blanca és fràgil, i són fràgils
     les mans de qui l’ha donat,
de qui té l’ànima serena i més pàl·lida  
     que la tènue onada del temps.
 
Rosa fràgil i bella; però encara és més fràgil
     l’admiració salvatge
que oculten els teus ulls gentils,
     filleta meva de les venes blaves.
 

Poema escrit a Trieste el 1913, publicat primer per Harriet Monroe a Chicago a la revista Poetry el 1917, i després dins el recull Pomes Penyeach, editat a París per Sylvia Beach el 1927. La filla de Joyce i de Nora Barnacle, Lucia, havia nascut a Trieste el 1907, dos anys després que el seu germà gran, Giorgio; la nena tenia, doncs, sis anys quan el seu pare li va escriure aquests versos. Albert Roussel hi va posar música el 1931 i la soprano Dorothy Molton, acompanyada al piano per Herbert Hughes, la va estrenar a Londres el 1932. 

 

La història de Lucia Joyce és ben trista. Ja de petita volia ser ballarina (va arribar a fer pràctiques a la companyia d’Isadora Duncan), i de fet va ser ballarina professional, especialitzada en dansa moderna. També dibuixava. Cap a 1930 va conèixer l’escriptor Samuel Beckett, amb qui va mantenir un festeig; però aviat Lucia va començar a mostrar símptomes de desequilibri mental i Beckett va trencar la relació. El 1932, quan Lucia tenia 25 anys, l’editora i activista Caresse Crosby (la inventora dels sostenidors), que havia vist uns dibuixos de Lucia, va proposar a Joyce fer una segona edició limitada de Pomes Penyeach amb el text dels poemes manuscrit per Joyce i amb un dibuix de Lucia il·lustrant la lletra inicial de cada poema. El poeta ho va acceptar, pensant que això podria ser beneficiós per a la salut de la seva filla. El llibre, amb una tirada de només 25 exemplars, el va publicar Obelisk Press (París, 1932). 

 

Però la situació mental de la noia s’agreujava; el seu pare la va portar el 1934 a la consulta de Carl Gustav Jung, i després a un sanatori de Zuric on li van diagnosticar esquizofrènia. La pobra noia va passar la resta de la seva vida reclosa en institucions mentals, primer a Suïssa i després a Anglaterra, on va morir el 1982. El seu nebot Stephen Joyce (fill de Giorgio i destinatari del poema Ecce Puer) va demanar a Beckett que destruís la correspondència que havia mantingut amb Lucia, i ell mateix va destruir la correspondència de Lucia, entre les quals les cartes creuades amb Beckett, i també amb els seus pares, James Joyce i Nora Barnacle. El 2004 es va estrenar a Londres el musical Calico, de Michael Hastings, sobre la relació entre Beckett i Lucia. D’altra banda, hom ha suggerit que Lucia va ser la musa inspiradora de Finnegan’s Wake (1936), la darrera obra mestra de Joyce. 

El títol original diu “Una flor donada a la meva filla”. He traduït “wonder wild” per “admiració salvatge” (potser hauria estat millor “salvatge sorpresa” o “salvatge meravella”), ja que aparentment, per la posició a l’esquerra, “wonder” funciona com a adjectiu del substantiu “wild”, quan comunament “wild” és adjectiu (com a nom significaria ‘la selva, un lloc salvatge’) i “wonder” sol ser verb (‘meravellar-se’) o nom (‘sorpresa, admiració’). En fi, ja se sap que a Joyce li agradava de forçar la sintaxi. En tot cas, penso que es refereix a l’expressió de grata sorpresa que la nena devia manifestar en rebre el regal inesperat.

Imatges (Wikimedia Commons): a) Estàtua de Joyce a Trieste, bronze de Nino Spagnoli; b) la primera edició de Pomes Penyeach (París, 1927); c) Lucia Joyce, fotografiada per Berenice Abbott (1927 o 1928); d) els Joyce l’any 1924, foto d’autor desconegut: dempeus, James i el seu fill Giorgio; assegudes, Lucia, als 17 anys, i la seva mare, Nora.