James Joyce (1882-1941)
I hear an army
I hear an army charging upon the land,
And the thunder of horses plunging, foam about their knees:
Arrogant, in black armour, behind them stand,
Disdaining the reins, with fluttering whips, the charioteers.
They cry unto the night their battle-name:
I moan in sleep when I hear afar their whirling laughter.
They cleave the gloom of dreams, a blinding flame,
Clanging, clanging upon the heart as upon an anvil.
They come shaking in triumph their long, green hair:
They come out of the sea and run shouting by the shore.
My heart, have you no wisdom thus to despair?
My love, my love, my love, why have you left me alone?
Sento un
exèrcit
Sento un exèrcit carregant sobre la terra
i el retrò dels cavalls saltant amb l’escuma als genolls;
arrogants, amb arnès negre, darrere seu s’aixequen,
desdenyant les regnes, brandant els fuets, els aurigues.
Criden devers la nit llur nom de guerra;
jo gemego adormit sentint de lluny com riuen
i amb flama ardent m’esquincen la foscor dels somnis,
batent, batent-me el cor com si fos una enclusa.
Venen ventant els llargs cabells verds en triomf;
surten del mar i corren tot cridant per la riba.
Cor meu, que no ets prou savi per desesperar-te?
Amor meu, amor meu, per què m’has deixat sol?
I hear an army charging upon the land,
And the thunder of horses plunging, foam about their knees:
Arrogant, in black armour, behind them stand,
Disdaining the reins, with fluttering whips, the charioteers.
They cry unto the night their battle-name:
I moan in sleep when I hear afar their whirling laughter.
They cleave the gloom of dreams, a blinding flame,
Clanging, clanging upon the heart as upon an anvil.
They come shaking in triumph their long, green hair:
They come out of the sea and run shouting by the shore.
My heart, have you no wisdom thus to despair?
My love, my love, my love, why have you left me alone?
i el retrò dels cavalls saltant amb l’escuma als genolls;
arrogants, amb arnès negre, darrere seu s’aixequen,
desdenyant les regnes, brandant els fuets, els aurigues.
jo gemego adormit sentint de lluny com riuen
i amb flama ardent m’esquincen la foscor dels somnis,
batent, batent-me el cor com si fos una enclusa.
surten del mar i corren tot cridant per la riba.
Cor meu, que no ets prou savi per desesperar-te?
Amor meu, amor meu, per què m’has deixat sol?
El segon dels poemes que Joyce va afegir al final de Chamber Music (1907), juntament amb All day I hear the noise of waters, que vaig traduir en aquest post anterior. Alguns el consideren el millor dels poemes del recull; Ezra Pound el va incloure el 1914 en una antologia de poetes moderns (Imagist Anthology). Hom l’ha considerat inspirat en un poema de Yeats, Michael Robartes Bids His Beloved Be at Peace, aparegut al recull The Wind Among the Reeds (1899), per certes semblances en el to, la forma i la imatgeria emprada. El poema de Joyce es plany de la pèrdua d’un amor de joventut. Ho representa a la primera estrofa amb la imatge d’una colla de soldats antics amb armadures i carros de cavalls que galopen a la vora del mar. A la segona estrofa, la veu poètica personalitza l’efecte pertorbador que li provoquen els crits i les rialles dels guerrers. I a la tercera comença insistint en la descripció dels soldats desbocats per acabar, en els dos últims versos, adreçant-se primer al propi cor, encara no prou conscient de la desfeta irreversible, per acabar lamentant que la persona estimada l’hagi abandonat. Així veiem al final que tota la descripció d’un exèrcit desfermat que ho arrasa tot no és sinó una metàfora d’aquest amor perdut.
He optat per suprimir algun mot per no allargar en excés els versos. Així, he traduït al vers 4 “with fluttering wips” (‘amb les tralles voleiant’) per “brandant els fuets”; i al vers 6 “when I hear afar their whirling laughter” (‘quan sento de lluny llurs rialles arremolinades’) per “sentint de lluny com riuen”. Crec que amb aquestes llicències tan sols deixo que es perdi algun matís.
Imatges (Wikimedia Commons): a) Joyce a Zuric el 1918, fotografia de Camille Ruf; b) Portada de Chamber Music (1907); c) estàtua de Joyce a Dublín, bronze de Marjorie Fitzgibbon (1990).



Aquests dos darrers versos m'arriben moltíssim. A vegades sembla que no passa res, però alguna cosa s'ha trencat, com dius tu, irreversiblement, i per la inèrcia de la vida, només ho tens a l'inconscient, de moment. Però això al final acaba sortint a la superfície amb tot el dolor que l'acompanya. Seria savi de desesperar-se perquè és el més normal, no es pot provar de pretendre que no passa res. Machado escrivia:
ResponElimina¿Dices que nada se pierde?
Si esta copa de cristal
se me rompe, nunca en ella
beberé, nunca jamás.
Els amors retrobats sempre m'han semblat impossibles, però prou que m'agradaria. L'únic lloc on retornen és en la poesia.
Tens raó. Sovint pretenem fer el cor fort i dissimular, però no podem evitar fer front a les "magnes trencadisses" que de vegades ens acoren. Val més acceptar la realitat, fer-hi front, desesperar-se si cal, però mirar de girar full. La vida segueix.
Elimina