Joyce - All day I hear the noise of waters

 

James Joyce (1882-1941)
All day I hear the noise of waters

All day I hear the noise of waters
      Making moan,
Sad as the sea-bird is when, going
      Forth alone,
He hears the winds cry to the water's
      Monotone.

The grey winds, the cold winds are blowing
      Where I go.
I hear the noise of many waters
      Far below.
All day, all night, I hear them flowing
       To and fro.

 
Tot el dia sento la remor de les aigües
 
Tot el dia sento la remor de les aigües
      que gemeguen,
trist com l’ocell marí que, quan s’envola
      tot sol,
sent plorar els vents sobre la monotonia
      de l’aigua.
 
Aquests vents grisos i freds bufen tothora  
      arreu on vaig.
Sento la remor de moltes aigües
      profundament endins.
Tant de dia com de nit les sento com flueixen
      amunt i avall.
 

La lectura d’un llibre altament recomanable, The Paris Bookseller, de Kerri Maher (2022), m’ha mogut a revisar l’obra poètica de Joyce. El llibre tracta de la vida i obra de Sylvia Beach (1887-1962), la llibretera que, tot just acabada la Primera Guerra Mundial, va obrir a París la primera botiga de llibres en anglès, Shakespeare and Company. Allà va fer amistat amb nombrosos escriptors i artistes francesos, britànics i americans, entre els quals Ernest Hemingway, Ezra Pound, T. S. Eliot, F. Scott Fitzgerald i James Joyce, a qui ella va publicar el 1922 la primera edició de l’Ulysses, quan ni al Regne Unit ni als Estats Units ningú s’atrevia a fer-ho perquè, a través de fragments publicats en la premsa nord-americana, l’obra havia estat barroerament acusada de ser “obscena” i la van prohibir als Estats Units. Avui és considerada una obra mestra de la literatura universal que, juntament amb les anteriors Retrat de l’artista adolescent (1916) i Dublinesos (1914) i la posterior Finnegan’s wake (1939), van convertir Joyce en un renovador radical de la narrativa moderna.  En canvi, els seus poemes —tot i que els podríem inscriure perfectament en el postsimbolisme per la seva notable musicalitat, concentració i equilibri, i també per l’ambigüitat i el distanciament de les seves imatges obertes, que suggereixen més que no diuen, susceptibles sovint d’interpretacions diverses– no són tan rupturistes com la seva prosa: no presenten innovacions formals com sí que fan els seus contemporanis T. S. Eliot (The Waste Land és de 1922, com Ulysses) i Ezra Pound, bon amic de tots dos; per això molts crítics els van considerar inferiors a la seva prosa. A mi em semblen prou reeixits, interessants i ben fets; però el cert és que en va publicar pocs. El 1907 va editar a Londres un recull de 34 poemes, Chambers Music; posteriorment n’hi va afegir dos més, un dels quals és el que tradueixo aquí. El 1927, Sylvia Beach li va publicar a París Pomes Penyeach, aplec de 13 poemes escrits des de 1904. Finalment, el 1936 va publicar a París Collected Poems, l’edició que segueixo, que aplegava els dos reculls anteriors més alguns altres poemes apareguts en revistes diverses. Molt després de la seva mort, el 1968, es va publicar a Londres Giacomo Joyce, recull de fragments de poemes amorosos inèdits, escrits el 1907 quan vivia a Trieste. En castellà sé que hi ha almenys una edició de la poesia completa de Joyce, a cura de José Antonio Álvarez Amorós (2007), que tanmateix no conec (potser algú tindria un detallet?); i en català no em consta que s’hagin traduït. Intentaré fer versions lliures d’alguns dels seus poemes; a veure si me’n surto.  

Imatges (Wikimedia Commons): a) Joyce el 1922, fotografiat per Man Ray l’any que va publicar Ulysses, Shadowland, Congress Library, Washington; b) Joyce als 6 anys (1888); c) Primera edició d’Ulysses (Shakespeare and Company, París 1922).