Dmitri Xostakóvitx (1906-1975)
KATERINA - El cavall corre per buscar l’euga,
el gat festeja la gata,
el colom empaita la coloma,
però ningú no va al darrere meu.
El vent acarona el bedoll
i el sol l’escalfa amb els seus raigs.
Per a tothom, en algun lloc,
hi ha algun somriure.
Però ningú em vindrà a buscar.
Ningú em rodejarà la cintura,
ningú posarà els llavis sobre els meus.
Ningú acaronarà el meu pit blanc.
Ningú m’abraçarà amb passió.
Els dies se m’escolen sense joia.
La vida se me’n va sense un somriure.
Ningú, ningú vindrà mai a buscar-me.
[Fragment de l’acte
I]
Òpera de Xostakóvitx estrenada a Leningrad el 1934, amb llibret del
mateix compositor i d’Alexander Preiss sobre una novel·la de Nikolai Leskov. L’obra
va tenir un gran èxit de públic i de crítica, però va ser prohibida el 1936,
quan Stalin la va veure al teatre Bolxoi i Pravda
va publicar una ressenya demolidora, titllant-la de “formalisme petitburgès”
(tot i que es podia ben interpretar com una crítica de l’opressió a la Rússia tsarista).
Lady Macbeth de Mtsensk no es va tornar a representar a la Unió Soviètica fins al 1970, i
Xostakóvitx no va compondre cap més òpera, però sí una gran quantitat d'excel·lent música simfònica. Poc abans, el 1966, ja es va estrenar una pel·lícula,
Katerina Izmailóva, amb el mateix argument i fragments musicals de l’òpera.
En paraules del programa del Liceu: «El personatge principal és Katerina, l’esposa d’un comerciant que, aniquilada psicològicament, avorrida del seu marit i sotmesa a la tirania del seu sogre, és seduïda per un treballador depravat de la fàbrica familiar, i acaba assassinant primer el seu sogre i després el seu marit, creient que fent-ho pot arribar a la llibertat. La nova parella viu unida fins que un camperol descobreix fortuïtament el crim, i el denuncia a la policia corrupta de l’època. La història acaba amb el viatge cap a la deportació de la parella assassina a Sibèria. La persecució d’un somni que dura poc. [...] Una dona sotmesa al sistema patriarcal tradicional i atrapada en una estructura familiar inamovible i una sexualitat femenina reduïda als propòsits procreadors. Estem parlant, doncs, d’una rebel·lió eròtica com a primer gest en la cerca d’un somni: una llibertat individual contra la tirania familiar. Però aquesta passió carnal es confon amb l’amor, l’enamorament amb la rendició, la rendició amb la submissió i, finalment, la submissió amb el sacrifici i l’acceptació del sofriment.»
L’òpera, musicalment molt remarcable, no es va estrenar al Liceu fins al maig del 2002, quan se’n van fer nou representacions. Fins avui no s’hi havia tornat a posar en escena: enguany seran vuit funcions, començant avui i fins al 7 d’octubre. Es presenta en una producció d’Àlex Ollé, en un escenari metafòricament recobert d’aigua —recurs que Ollé ja va fer servir en Pelléas et Mélisande, de Debussy, el 2022—. Sota la batuta sempre magistral de Josep Pons, els protagonistes són Sara Jakubiak, Alexei Botnarciuc i Pavel Czernoch, encapçalant una llarga llista d’intèrprets entre els quals en destaco Mireia Pintó i Jeroboam Tejera.
el gat festeja la gata,
el colom empaita la coloma,
però ningú no va al darrere meu.
El vent acarona el bedoll
i el sol l’escalfa amb els seus raigs.
Per a tothom, en algun lloc,
hi ha algun somriure.
Però ningú em vindrà a buscar.
Ningú em rodejarà la cintura,
ningú posarà els llavis sobre els meus.
Ningú acaronarà el meu pit blanc.
Ningú m’abraçarà amb passió.
Els dies se m’escolen sense joia.
La vida se me’n va sense un somriure.
Ningú, ningú vindrà mai a buscar-me.
En paraules del programa del Liceu: «El personatge principal és Katerina, l’esposa d’un comerciant que, aniquilada psicològicament, avorrida del seu marit i sotmesa a la tirania del seu sogre, és seduïda per un treballador depravat de la fàbrica familiar, i acaba assassinant primer el seu sogre i després el seu marit, creient que fent-ho pot arribar a la llibertat. La nova parella viu unida fins que un camperol descobreix fortuïtament el crim, i el denuncia a la policia corrupta de l’època. La història acaba amb el viatge cap a la deportació de la parella assassina a Sibèria. La persecució d’un somni que dura poc. [...] Una dona sotmesa al sistema patriarcal tradicional i atrapada en una estructura familiar inamovible i una sexualitat femenina reduïda als propòsits procreadors. Estem parlant, doncs, d’una rebel·lió eròtica com a primer gest en la cerca d’un somni: una llibertat individual contra la tirania familiar. Però aquesta passió carnal es confon amb l’amor, l’enamorament amb la rendició, la rendició amb la submissió i, finalment, la submissió amb el sacrifici i l’acceptació del sofriment.»
L’òpera, musicalment molt remarcable, no es va estrenar al Liceu fins al maig del 2002, quan se’n van fer nou representacions. Fins avui no s’hi havia tornat a posar en escena: enguany seran vuit funcions, començant avui i fins al 7 d’octubre. Es presenta en una producció d’Àlex Ollé, en un escenari metafòricament recobert d’aigua —recurs que Ollé ja va fer servir en Pelléas et Mélisande, de Debussy, el 2022—. Sota la batuta sempre magistral de Josep Pons, els protagonistes són Sara Jakubiak, Alexei Botnarciuc i Pavel Czernoch, encapçalant una llarga llista d’intèrprets entre els quals en destaco Mireia Pintó i Jeroboam Tejera.
Les imatges són dures, i el que diu ella i el que n'expliques encara més.
ResponElimina