Horaci - Vixi puellis
Quint Horaci Flac (65-8 aC)
Vixi puellis
Vixi puellis nuper idoneus
et militaui non sine gloria;
nunc arma
defunctumque bello
barbiton hic
paries habebit,
læuom marinae qui Veneris latus
custodit. hic, hic ponite lucida
funalia et uectis
et arcus
oppositis
foribus minacis.
o quae beatam diua tenes Cyprum et
Memphin carentem Sithonia niue,
regina,
sublimi flagello
tange Chloen
semel arrogantem.
[Odes III, 26]
He viscut per les
noies
Sempre he viscut amatent per les noies,
i en tal combat no he lluitat sense glòria;
ara les armes, ja sense guerra,
pengen, com la lira, a la paret
que el flanc esquerre a Venus marinera
preserva. Aquí, deixeu aquí les torxes
enceses, i els perpals i els arcs
que amenacen les portes tancades.
Oh, senyora de Xipre benaurada,
i de Memfis, que mai la neu de Tràcia
no ha vist, deessa, alça el
flagell
per castigar l’arrogant Cloe.
Versió meva molt lliure d’aquesta oda horaciana que, en
prosa, va ser molt ben traduïda per Josep Vergés. El poeta, que ha estat
rebutjat per una noia de nom Cloe, fa veure que, essent ja vell, es retira de
les activitats amatòries i, com si fos un soldat que passa a la reserva, penja
les armes i la lira al temple de Venus. I també hi fa deixar les eines
convencionalment atribuïdes per les comèdies romanes als amants furtius, que
eren com les dels lladregots: la torxa per veure-s’hi de nit, el rossinyol per
espanyar les portes i l’arc per amenaçar els servents que intentessin evitar
l’accés del pretendent a casa de l’amada. Però en ser al temple de la deessa de
l’Amor, Horaci aprofita per pregar a la deessa (Venus va néixer de l’escuma del
mar, i per això li diu “marinera”; això va esdevenir prop de Xipre, i per això
li deien també Cypris; i era venerada a Memfis d’Egipte) que castigui Cloe per
la seva crueltat. De manera que hem de creure que la seva “jubilació” no era
altra cosa que un artifici retòric.
Imatge (Wikimedia Commons): Fiodor Bronnikov: ‘Horaci
llegint davant Mecenes’. Oli sobre tela (1863). Museu d’Art d’Odessa.
N'hi ha que no toleren de ser rebutjats. Shakespeare li deia al seu amant "casa't I tingues fills".
ResponEliminaEs un tòpic de la literatura clàssica, que s'estén per la medieval i arriba fins a la contemporània. El desig de l'amant (sovint, l'home) ha de ser necessàriament correspost per l'amada (la dona). Altrament, ella és titllada de cruel, arrogant, insensible, mesquina, "la belle dame sans merci". L'opinió femenina no comptava.
Elimina