Delfos

Delfos
Temple d'Apol·lo a Delfos. Foto meva (2008)

diumenge, 29 de setembre del 2024

Horaci - Vixi puellis


Quint Horaci Flac (65-8 aC)
Vixi puellis
 
Vixi puellis nuper idoneus
et militaui non sine gloria;
         nunc arma defunctumque bello
      barbiton hic paries habebit,
 
læuom marinae qui Veneris latus
custodit. hic, hic ponite lucida
         funalia et uectis et arcus 
      oppositis foribus minacis.
 
o quae beatam diua tenes Cyprum et
Memphin carentem Sithonia niue,
         regina, sublimi flagello
      tange Chloen semel arrogantem.
 
                  [Odes III, 26]
 
He viscut per les noies
 
Sempre he viscut amatent per les noies,
i en tal combat no he lluitat sense glòria;
ara les armes, ja sense guerra, 
pengen, com la lira, a la paret
 
que el flanc esquerre a Venus marinera
preserva. Aquí, deixeu aquí les torxes
enceses, i els perpals i els arcs
que amenacen les portes tancades.   
 
Oh, senyora de Xipre benaurada,
i de Memfis, que mai la neu de Tràcia
no ha vist, deessa, alça el flagell
per castigar l’arrogant Cloe.
 
Versió meva molt lliure d’aquesta oda horaciana que, en prosa, va ser molt ben traduïda per Josep Vergés. El poeta, que ha estat rebutjat per una noia de nom Cloe, fa veure que, essent ja vell, es retira de les activitats amatòries i, com si fos un soldat que passa a la reserva, penja les armes i la lira al temple de Venus. I també hi fa deixar les eines convencionalment atribuïdes per les comèdies romanes als amants furtius, que eren com les dels lladregots: la torxa per veure-s’hi de nit, el rossinyol per espanyar les portes i l’arc per amenaçar els servents que intentessin evitar l’accés del pretendent a casa de l’amada. Però en ser al temple de la deessa de l’Amor, Horaci aprofita per pregar a la deessa (Venus va néixer de l’escuma del mar, i per això li diu “marinera”; això va esdevenir prop de Xipre, i per això li deien també Cypris; i era venerada a Memfis d’Egipte) que castigui Cloe per la seva crueltat. De manera que hem de creure que la seva “jubilació” no era altra cosa que un artifici retòric.
 
Imatge (Wikimedia Commons): Fiodor Bronnikov: ‘Horaci llegint davant Mecenes’. Oli sobre tela (1863). Museu d’Art d’Odessa.

2 comentaris:

  1. N'hi ha que no toleren de ser rebutjats. Shakespeare li deia al seu amant "casa't I tingues fills".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es un tòpic de la literatura clàssica, que s'estén per la medieval i arriba fins a la contemporània. El desig de l'amant (sovint, l'home) ha de ser necessàriament correspost per l'amada (la dona). Altrament, ella és titllada de cruel, arrogant, insensible, mesquina, "la belle dame sans merci". L'opinió femenina no comptava.

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.