Horaci - Exegi monumentum

 
 

Quint Horaci Flac (65-8 aC)
Exegi monumentum
 
Exegi monumentum aere perennius
regalique situ pyramidum altius,
quod non imber edax, non Aquilo inpotens
possit diruere aut innumerabilis
annorum series et fuga temporum.  5
Non omnis moriar multaque pars mei
uitabit Libitinam; usque ego postera
crescam laude recens, dum Capitolium
scandet cum tacita uirgine pontifex.
Dicar, qua uiolens obstrepit Aufidus  10
et qua pauper aquae Daunus agrestium
regnauit populorum, ex humili potens
princeps Aeolium carmen ad Italos
deduxisse modos. Sume superbiam
quaesitam meritis et mihi Delphica  15
lauro cinge uolens, Melpomene, comam.
 
                   [Odes, III, 30]
 
He alçat un  monument
 
He alçat un monument més durador que el bronze.
i més alt que el reial espai de les piràmides,
que ni un fort temporal ni un vendaval podran,
impotents, destruir, ni tampoc la innombrable
desfilada dels anys, ni el pas del temps que fuig.
No  moriré del tot, car bona part de mi
sobreviurà a la Mort: i així creixeré sempre
lloat pels que vindran, mentre pugui el pontífex
ascendir al Capitoli amb la verge silent.
Es dirà, per aquí on retruny el riu Àufid,
i on Daune va regnar sobre pobles agrests
mancats d’aigua, que jo, potent i humil poeta,
vaig ser el primer a donar una itàlica forma  
als poemes eolis. Pots sentir-te orgullosa,
Melpòmene, dels mèrits que he fet per gràcia teva,
i vine a coronar-me amb el llorer de Delfos.  
 
Versos asclepiadeus (6+6) seguits sense divisió estròfica: n’he fet hexàmetres, és clar. El poeta afirma amb orgull que amb la seva obra ha alçat un monument que li donarà fama immortal, i que perdurarà al llarg dels segles, més que una obra de bronze. Certament, els seus poemes s’han conservat i continuen sent llegits i admirats: han resistit la força dels temporals i el pas del temps, i d’aquesta manera el poeta no morirà mai del tot, ans sobreviurà a la mort i serà recordat i lloat per les generacions futures —almenys, esperava ell, mentre durés Roma, la ciutat eterna, i els pontífexs i les vestals seguissin marcant el ritme cerimoniós dels dies; però la seva fama ha durat molt més enllà d’això. Horaci presumeix d’haver estat el primer a adaptar a la llengua llatina els ritmes i metres de la poesia eòlia (afirmació que potser Catul li podria discutir); i en lloc de dir que ell se’n sent orgullós, afirma que és la musa Melpòmene qui s’ha de sentir orgullosa d’haver-lo ajudat a aconseguir aquests èxits. És a dir, que no és el poeta qui rep la glòria de la musa, sinó a l’inrevés.
 
He traduït situ (v. 2) per espai, que n’és la traducció literal; alguns comentaristes creuen que el terme implica una connotació de decrepitud. Libitina (v. 7) era una divinitat itàlica de la Mort. La verge silent seria la Gran Vestal del temple. Daunus (v. 11) era un rei itàlic llegendari, ancestre del Turn que apareix a l’Eneida; i l’Àufid (v. 10) és el riu, avui dit Ofanto, que travessa la regió d’Apúlia. En algunes traduccions, el poeta afirma que els seus mèrits els ha obtinguts ‘merescudament’. Per exemple, Francesc Cornadó tradueix: “Tu, Melpomene, acull / un orgull merescut i, bondadosa, / cenyeix-me el cap amb el llorer de Delfos".  
 
Imatge Wikimedia Commons); retrat d’Horaci, obra contemporània de Michelle Bruno sobre un retrat del segle XIX de Giacomo di Chirico, a la casa natal del poeta, a Venosa.