Horaci - Tu ne quaesieris

Quint Horaci Flac (65-8 aC)
Tu ne quæsieris
 
Tu ne quæsieris (scire nefas) quem mihi, quem tibi
finem di dederint, Leuconœ, nec Babylonios
temptaris numeros. Vt melius, quidquid erit, pati!
seu pluris hiemes, seu tribuit Iuppiter ultimam,
quæ nunc oppositis debilitat pumicibus mare
Tyrrhenum: sapias, uina liques et spatio breui
spem longam reseces. Dum loquimur, fugerit inuida
ætas: carpe diem, quam minimum credula postero.
 
         [Carmina, I, 11]
 
No esbrinis —no és bo saber-ho— quina fi ens han destinat
els déus, Leucònoe, a tu i a mi, ni facis cas dels càlculs
babilonis. Val més acceptar qualsevol cosa que esdevingui!
Tant si Júpiter et dona molts hiverns, com si ja és l’últim
aquest que debilita les ones del Tirrè contra els esculls,
tu tingues seny, filtra el teu vi i, ja que la vida és breu,
escurça’n l’esperança. Mentre parlem, el temps s’haurà esmunyit  
envejós: cull el dia d’avui i del demà no te’n refiïs gaire.
 
Versió molt lliure meva d’una de les odes més conegudes d’Horaci, on planteja el tòpic del “carpe diem” que tant de fruit va donar en la literatura posterior fins avui dia, dos mil anys després (només per esmentar-ne uns quants, en català Fontanella, Salvat-Papasseit i Estellés; en castellà, Garcilaso, Góngora i Machado; en anglès, Herrick, Marvell, Blake i Whitman...). D'aquest poema, en català en conec la versió de Josep Vergés, en prosa, de la FBM, i n’hi ha almenys una altra, de Joan Carbonell i Manils, publicada a La Magrana. Pel que fa a mi, no és el primer cop que he gosat adaptar-lo: fa uns anys en vaig fer aquesta altra versió, també molt lliure —i amb un vers de més— que ara poso també per comparar:
 
No vulguis pas saber —és pecat— la fi que a tu i a mi
ens destinen els déus, Leucònoe; i els oracles babilonis
no els consultis; val més aguantar allò que et vingui.
Tant si són molts els hiverns que et concedeixi Júpiter
com si és l’últim aquest, en què les ones del Tirrè
rompen contra els esculls. Tu tingues seny, barreja el vi
i ajusta’t l’esperança a un breu espai de vida.
Mentre parlem, el temps envejós s’enfuig rabent;
tu aprofita el dia, i d’un incert demà no te’n refiïs.
 
Imatge (Wikimedia Commons): Horaci, en un dibuix del segle XIX d’Anton von Werner.