Blake - The Chimney Sweeper

William Blake (1757-1827)
The Chimney Sweeper [Songs of Innocence]
 
When my mother died I was very young,
And my father sold me while yet my tongue
Could scarcely cry “ ’weep! ’weep! ’weep! ’weep!”
So your chimneys I sweep and in soot I sleep.

There’s little Tom Dacre, who cried when his head
That curled like a lamb’s back, was shaved, so I said,
“Hush, Tom! never mind it, for when your head’s bare,
You know that the soot cannot spoil your white hair.”

And so he was quiet, and that very night,
As Tom was a-sleeping he had such a sight!
That thousands of sweepers, Dick, Joe, Ned, & Jack,
Were all of them locked up in coffins of black;

And by came an Angel who had a bright key,
And he opened the coffins and set them all free;
Then down a green plain, leaping, laughing they run,
And wash in a river and shine in the Sun.
 
Then naked and white, all their bags left behind,
They rise upon clouds, and sport in the wind.
And the Angel told Tom, if he’d be a good boy,
He’d have God for his father and never want joy.
 
And so Tom awoke; and we rose in the dark
And got with our bags and our brushes to work.
Though the morning was cold, Tom was happy & warm;
So if all do their duty, they need not fear harm.

 
The Chimney Sweeper [Songs of Experience]
 
A little black thing among the snow,
Crying "weep! 'weep!" in notes of woe!
"Where are thy father and mother? say?"
"They are both gone up to the church to pray.
 
Because I was happy upon the heath,
And smil'd among the winter's snow,
They clothed me in the clothes of death,
And taught me to sing the notes of woe.
 
And because I am happy and dance and sing,
They think they have done me no injury,
And are gone to praise God and his Priest and King,
Who make up a heaven of our misery."

 
L’escura-xemeneies [Cants d’innocència]
 
Quan ma mare va morir jo era molt jove,
i el meu pare em va vendre quan encara ma llengua
amb prou feines podia plorar i gemegar;
ara escuro xemeneies i dormo enmig del sutge.
 
Un altre nen, Tom Dacre, de cabells rinxolats,
plorà quan l’hi afaitaven el cap; jo li vaig dir:
"Calla, Tom! No pateixis, car amb el cap pelat  
ja el sutge no podrà embrutar-te els cabells".
 
Ell va restar en silenci. Aquella nit mateix,
en Tom, mentre dormia, va tenir una visió:  
milers de nens com ell, com Dick, Joe, Ned i Jack,
estaven ajaguts tancats en taüts negres.
 
Llavors va venir un àngel amb una clau lluent,
i va obrir els taüts i els va deixar tots lliures;
els nens van poder riure, corrent per prades verdes  
i van banyar-se al riu i prenien el sol.  
 
Llavors, nus, nets i blancs, varen llençar els sarrons  
i s'alçaven pels núvols deixant-se endur pel vent.
I l'Àngel va dir al Tom que si era bon minyó  
tindria Déu per pare, i tot fora alegria.
 
En Tom es despertà; i ens vam llevar a les fosques
i amb el sarró i l’escombra vam tornar a treballar.
Tot i que feia fred, ell, feliç, no en tenia,
car qui fa bé el seu deure no ha de témer cap dany.
 
L’escura-xemeneies [Cants d’experiència]
 
Hi ha una cosa petita i negra enmig de la neu,
que plora i que somica amb un so dissortat.
—On són ton pare i ta mare? Digues.
—Tots dos han pujat a l'església a pregar.
 
Perquè jo era feliç entre les mates,
i somreia envoltat de la neu de l'hivern,
em van vestir amb la roba de la mort,
i em van ensenyar els càntics de la por.
 
I com que soc feliç i ballo i canto,
ells es pensen que no m'han fet cap dany,
i al temple lloen Déu i el Sacerdot i el Rei,
que han construït un cel amb la nostra misèria.

 
William Blake va ser un important poeta preromàntic anglès; també era pintor, il·lustrador i gravador, filòsof i místic. Simpatitzant dels moviments republicans francesos i dels ideals dels independentistes dels Estats Units, es mostrà molt advers al control social de l’Estat i de les diferents esglésies angleses (la catòlica i les anglicanes) i a la repressió política, econòmica i social. Va participar en moviments de revolta popular com ara els “avalots de Gordon”, de 1780, en què una multitud de manifestants va assaltar la presó de Newgate i en va alliberar els presos. Al llarg de la seva vida, Blake es mostrà obertament antiesclavista, afí als incipients moviments feministes i defensor de l’amor lliure. En general hom el considera un precursor de la ideologia anarquista.
 
Molts dels seus poemes se’ls publicà ell mateix imprimint planxes que reproduïen els seus manuscrits autògrafs amb dibuixos fets d’ell; a les il·lustracions en mostro les corresponents als dos poemes que he triat. En vida va ser incomprès, fins i tot titllat de boig pels seus contemporanis (per exemple, Wordsworth). Pòstumament va ser reivindicat pels modernistes, i fins i tot Yeats va publicar el 1893 una selecció de les seves obres; més endavant, va influir en el moviment Beatnik. Entre els seus nombrosos llibres destaquen Songs of Innocence (Cants d’innocència, publicats el 1789) i Songs of Experience (Cants d’experiència, 1794), així com The Marriage of Heaven and Hell (Les noces del cel i de l’infern, escrit entre 1790 i 1793),
 
The Chimney Sweeper és un poema en dues parts, publicades cada una en un dels dos llibres esmentats. S’hi parla del drama de molts infants de famílies pobres, els pares dels quals els venien, a l’edat de quatre o cinc anys, perquè els explotessin fent-los treballar d’escura-xemeneies, ja que, com que tenien el cos molt petit, podien entrar-hi a dintre per netejar-les bé. Molts d’aquests nens acabaven patint malalties pulmonars greus, si no morien directament en accidents, per exemple, caient de les xemeneies.
 
En el primer poema s’hi veu una crítica a la religió com a poder al servei de les institucions repressores, que pretén disculpar o amorosir el sofriment en aquesta vida apel·lant a una felicitat futura basada en la mera contemplació de Déu; així, de fet, la religió justifica les causes d’aquest sofriment, en aquest cas l’explotació dels infants en un sistema capitalista sense entranyes, ja que no les denuncia, hi fa els ulls grossos i condemna els qui s’hi revolten.
 
I semblantment s'esdevé en el segon poema, on trobem enmig de la neu un infant que plora. En demanar-li on són els seus pares, explica que, com que era un nen alegre i li agradava jugar a l’aire lliure, els seus pares li varen fer posar “la roba de la mort” i aprendre “els cants de la por”, és a dir, que se’n van desempallegar dedicant-lo a la feina d’escurar xemeneies; i llavors, considerant que així el minyó seria “feliç” perquè es guanyaria la vida, se n’havien anat a l’església a donar gràcies a Déu, i al sacerdot i al rei d’Anglaterra: perquè sobre la misèria i la dissort d’aquells infants hi havien construït un cel fictici, que els permetia tancar els ulls a la injustícia i a l’horror que aquell sistema beneïa. Aquests poemes, entre altres de Blake, van ser musicats per Benjamin Britten el 1965.
 
En català hi ha una traducció de Toni Turull, que no conec, de les Cançons d’Innocència i Experiència (Llibres del Mall, 1979), així com de Les noces del cel i de l’infern, en versió de Segimon Serrallonga (segona edició, Eumo, 2012; la primera en Llibres del Mall, 1981); també n’hi ha una d’Agustí Esclasans (Quaderns Literaris, 1935), que m’agradaria conèixer; i una dels Llibres profètics de William Blake, versió de Marià Manent (Edicions 62, 1976 i 1981). Jo he fet una senzilla versió lliure i sense rimes d’aquests dos poemes sense conèixer la traducció de Turull, sens dubte molt millor.
 
Imatges (Wikimedia Commons): William Blake, pintura de Thomas Phillips, oli sobre tela (1807), National Portait Gallery, Londres; sengles pàgines de Songs of Innocence i Songs of Experience amb els dos poemes del nen escura-xemeneies, il·lustrats i autògrafs de Blake; i L’avalot de Gordon, pintura de Charles Green.