Josep Carner (1884-1970)
El rústic villancet
Una estrella cau al prat,
una flor s’ha esbadellat,
tot belant juga el ramat
amb la rossa macaruia.
Al·leluia, cor lassat!
Al·leluia, món gebrat!
Al·leluia, Déu és nat!
Al·leluia!
Cap herbei té tenebror,
ni cap déu fa el ploricó;
no hi ha fred ni tremolor,
que un pas d’ala se n’ho duia.
Al·leluia en tot racó!
Al·leluia en tot dolor!
Al·leluia al pecador!
Al·leluia!
A Betlem van els infants
i els amics dant-se les mans
i els promesos i els germans
i la vella en sa capuia.
Al·leluia, vianants!
Al·leluia en nostres cants!
Al·leluia, catalans!
Al·leluia!
una flor s’ha esbadellat,
tot belant juga el ramat
amb la rossa macaruia.
Al·leluia, cor lassat!
Al·leluia, món gebrat!
Al·leluia, Déu és nat!
Al·leluia!
Cap herbei té tenebror,
ni cap déu fa el ploricó;
no hi ha fred ni tremolor,
que un pas d’ala se n’ho duia.
Al·leluia en tot racó!
Al·leluia en tot dolor!
Al·leluia al pecador!
Al·leluia!
A Betlem van els infants
i els amics dant-se les mans
i els promesos i els germans
i la vella en sa capuia.
Al·leluia, vianants!
Al·leluia en nostres cants!
Al·leluia, catalans!
Al·leluia!
Música de Lluís Maria Millet i Millet (1906-1990). Orfeó Català i tots els grups de l’Escola Coral del Palau de la Música Catalana. Concert de Sant Esteve, 2009.
Vet ací un preciós poema de Josep Carner, amb música del mestre Millet fill, que ha esdevingut una cançó tradicional de Nadal (i que, subscrivint l'opinió de Jaume Coll, crec que hauria de ser "la" nadala per antonomàsia de l'Orfeó Català). M’hauria agradat poder-vos-la oferir en la interpretació de la Coral Sant Esteve de Balsareny, que la broden; però vaja, l’Orfeó tampoc és que desentoni...
Aquest any 2024 fa cent deu anys que van aparèixer les primeres edicions d’Auques i ventalls i de La paraula en el vent, dues obres mestres de Josep Carner i Puig-oriol, que ja era un poeta celebrat a Catalunya, i ja havia publicat diversos llibres, des del Llibre dels Poetes de 1904 i, sobretot, Els fruit saborosos el 1906, que el va consagrar com a príncep dels poetes catalans; i també, entre altres, de Verger de les galanies (1911). El rústic villancet era el poema que tancava Auques i ventalls (1914), tot i que ja havia aparegut el 1912 a La Veu de Catalunya amb un petit canvi en el títol, que de primer era El rústec villancet.
Com que aquesta cançó és força habitual en concerts nadalencs a Catalunya, hom ha arribat a considerar-la, com la majoria de nadales, una obra tradicional, anònima. En canvi, té autor, i és una petita joia, com una peça de porcellana fina, una obra d’orfebreria que vol amagar-se, i no ho aconsegueix del tot, darrere una humil imitació de les cançons populars. Perquè faci consonant amb Al·leluia, el poeta s’imposa buscar rimes en –uia, dificultat que resol recorrent dos cops a pronúncies dialectals ioditzants (encara força audibles a la Catalunya central: ceia, paia, tovaiola...), només que les que escull són ben poc usuals: macaruia, variant de macarulla ‘ballaruc, cecidi esfèric que es forma a les branques del roure’; i capuia, variant de capulla ‘caputxa’.
 |
| Pompeu Fabra (1868-1948) |
N'ho: una combinació pronominal fantasma
Un altre tret destacable d’aquest poema és la curiosa combinació de pronoms febles n’ho, quan diu que «un pas d’ala se n’ho duia». A la primera edició de la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra (IEC, 1918, al paràgraf 57, no es contemplava, ni tampoc no es prohibia, la possibilitat d’aquesta combinació; però a la quarta edició de la mateixa Gramàtica, de 1926, al mateix paràgraf 57, pàgina també 57, Fabra ja la hi havia incorporat explícitament: «dur-se’n això: dur-se-n’ho», és a dir, que l’admetia com a viable.
Un altre tret destacable d’aquest poema és la curiosa combinació de pronoms febles n’ho, quan diu que «un pas d’ala se n’ho duia». A la primera edició de la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra (IEC, 1918, al paràgraf 57, no es contemplava, ni tampoc no es prohibia, la possibilitat d’aquesta combinació; però a la quarta edició de la mateixa Gramàtica, de 1926, al mateix paràgraf 57, pàgina també 57, Fabra ja la hi havia incorporat explícitament: «dur-se’n això: dur-se-n’ho», és a dir, que l’admetia com a viable.
En canvi, a la «Pòstuma» (Teide, 1956), que va ser revisada per l’IEC després de mort Fabra i va ser publicada amb el text «essencialment intacte» (?), aquesta possibilitat no s’hi explicita. Tampoc no s’hi prohibeix, però: s’hi diu que «la llengua rebutja emprar en com a representant d’un circumstancial de lloc, quan en la proposició hi ha, com a complement acusatiu, un dels pronoms ho o en» (paràgraf 79, pàg. 73 de la novena edició, 1979). Ara bé, en una nota (al paràgraf 76, pàg. 70), que sembla de l’IEC i no pas de Fabra, es deixa clar que «en el cas d’anar-se’n, venir-se’n, entrar-se’n i anàlegs, el pronom en no és [...] el representant de cap complement»; de manera que, de forma subtilment implícita, sembla que no es rebutja la combinació n’ho quan es dona amb verbs en què el pronom n’ no representa cap complement, com és el cas. És a dir, que Pompeu Fabra mai no va prohibir aquesta possibilitat, que, almenys el 1926, acceptava explícitament, i després, pel que sembla, també implícitament.
Igualment de manera implícita, «Jeroni Marvà», en el seu utilíssim quadre de totes les combinacions possibles de pronoms al Curs superior de Gramàtica catalana (Barcino, 1968), va excloure aquesta possibilitat; que tampoc no va considerar el meu mestre Antoni M. Badia i Margarit a la seva Gramática catalana en castellà (Gredos, 1962), que conté també un quadre de combinacions on no es té en compte n’ho; a més, a la pàg. 185 del vol. 1 parla expressament que la llengua fa servir altres expressions a fi d’«evitar el encuentro de ho en». O sigui, que Badia no ho prohibeix, però deixa clar que la llengua evita aquestes combinacions.
 |
| Antoni M. Badia i Margarit (1920-2014) |
Tot i això, el 1968 Gabriel Ferrater va fer notar que, en aquell mateix llibre, Badia hi posava un exemple d’aquesta combinació; una mica amagada, això sí, ja que cal buscar-la força més avall, a la pàg. 212, on s’esmenta explícitament la combinació dur-se-n’ho. El mateix Badia, a la Gramàtica de la llengua catalana (1994), no contempla la possibilitat de n’ho al quadre combinatori; aquí, però, no hi he sabut trobar cap esment que contradigui aquesta omissió.
 |
| Gabriel Ferrater (1922-1972) |
Ferrater, en un article a Serra d’Or de 1968 (recollit pòstumament a Sobre el llenguatge, Quaderns Crema, 1981, pàg. 8), afirma de forma explícita que «a mi em sembla que la combinació n’ho és viable», abans de subratllar que el mateix Badia, tot i no admetre-la, en posava un exemple, com hem vist. Ferrater, tanmateix, no esmenta que Fabra, el 1926, ja l'havia acceptada; tampoc no explica en quines condicions creu ell que la combinació pot ser acceptable, ni en cita cap exemple d'ús literari.
Jo, en aquell llibre de 1981, hi vaig anotar tres cites que havia trobat: en primer lloc, la del Rústic villancet de Josep Carner, publicat el 1914, a la primera edició d’Auques i ventalls; segonament, la que el mateix Carner va tornar a fer servir en el seu gran poema Nabí (1941), al cant vuitè: «fou un present de la serena / i una rosada matinal se n’ho va dur»; i finalment, la que Jacint Verdaguer va publicar al cant novè de Canigó (1886): «cap al no-res tot se’n ho porta ’l vent»*, corregit per l’Editorial Selecta en «cap al no-res tot se n’ho emporta el vent», i modernament restituït en «cap al no-res tot se n’ho porta el vent».
 |
| Jacint Verdaguer (1845-1902) |
(*) Ho vaig comprovar fa deu anys en aquest enllaç, que malauradament avui ja no funciona, al facsímil manuscrit de Canigó, Biblioteca de Catalunya, f. 91v.:
 |
| Narcís Garolera (1949) |
El 2024, gràcies a l'excel·lent edició crítica de l'obra carneriana, a l'exhaustiva cura del meu mestre Jaume Coll, trobo al volum E1/2 (Poesia dispersa, pròpia i traduïda, 1896-1924), pàg. 1.296, un altre exemple del verb dur-se'n amb triple combinació pronominal, només que ara amb el pronom la: «se la'n dugué» (que, amb la forma aglutinada del verb, també hauria pogut ser «se l'endugué». És en una traducció de 1923 de les faules de Carlo Alberto Salustri, conegut com Trilussa). No és el mateix cas, ja que, a diferència de n'ho, la combinació la'n és perfectament canònica, però l'incorporo a la col·lecció.
 |
| Albert Jané (1930) |
 |
| Josep Ruaix i Vinyet (1940) |
Abans, mossèn Josep Ruaix , a El català en fitxes-2 (1974), segurament seguint Marvà, havia exclòs explícitament aquest grup pronominal; però després, a Català complet-2 (1998), ja especifica, com Fabra, que «La combinació n’ho és possible amb el primer element sense valor de complement (ex: Va endur-se-n’ho tot, amb el verb endur-se’n). En canvi, una frase com Treu això d’aquí no la podem transformar en “treu-n’ho”, sinó solament en Treu-ho d’aquí o Treu-ne això» (Vol. 2, pàg. 107).
 |
| Joan Solà (1940-2010) |
Finalment, a la Gramàtica del català contemporani (GCC, Empúries, 2002), dirigida per un altre mestre meu (ja es veu que n'he tingut un bon grapat de savis), Joan Solà i Cortassa, Eulàlia Bonet aclareix: «Aquesta combinació només pot aparèixer quan el pronom en és inherent [és a dir, «que forma part del verb»], com és el cas del verb endur-se’n (o dur-se’n), que conté dos pronoms febles inherents», i posa com a exemples: Això, va endur-se-n’ho ahir; [a Mallorca]: Me n’ho vaig dur jo; Se n’ho dugueren/duran. [També amb el verb emportar-se’n:] Si fa vent, també se n’ho emporta (Vol. 2, pàg. 943 i 965).
Així mateix, gràcies a la tecnologia de Word in context, en vaig trobar una altra ocurrència en Víctor Català, La mare de la balena:
Més endavant vaig poder afegir una peça més a la meva col·lecció, i és justament, fins ara, la referència més antiga: és a la Bíblia Catalana del segle XIV, editada per Jordi Bruguera (Primer i segon llibres dels Reis, Montserrat, 2011), on trobem (1R, 17, 18): «E lavors pres David las coses que los ysmaelytes havian portades e aportaren-se-n’ho tot».
«Reposi una miqueta, que així com així tampoc se n’ho ha d’endur a l'altre món» (http://wordincontext.com/ca/n'ho)
 |
| Víctor Català (Caterina Albert, 1869-1966) |
Els dos únics exemples amb un verb diferent són el primer de Víctor Català, amb enrossegar (que semànticament és afí a endur-se, emportar-se), i el de Pous i Pagès (fer-te-n’ho, expressió de sentit incert que segons Jané significaria ‘desprendre’s); però en cap dels dos casos no queda clara la funció inherent o complementària del pronom en.
Se m’acuden dos altres verbs (no acceptats al diccionari) que admeten l’aglutinació del pronom en: enriure's i enrecordar-se. El procés d'aglutinació fóra: riure-se’n > enriure’s > enriure-se’n i recordar-se’n > enrecordar-se > enrecordar-se’n; però no són transitius, sinó de règim (riure’s DE, recordar-se DE) i, per tant, la combinació amb el pronom ho (que sempre fa de complement directe neutre) és impossible.
Que la construcció sigui inusual i certament estranya explica que, des de Fabra, les primeres gramàtiques no la prenguessin en consideració (però tampoc no la van prohibir); és més curiós que Marvà l’hagués bandejada com a inviable quan veiem que, ni que sigui tan sols amb un parell de verbs concrets, (en)dur-se’n o emportar-se’n, és perfectament possible; i que, a més, havia estat emprada per dos grans poetes que són referents lingüístics de primera categoria, i en tres poemes ben coneguts.
Certament, tant Verdaguer com Carner podien haver optat per un camí planer i escriure, per exemple: «cap al no-res tot s’ho emporta el vent», «que un pas d’ala s’ho enduia» o «una rosada matinal s’ho va endur»; però observem que en tots tres casos l’elocució exigiria fer un hiat estrany que, de l’altra forma, s’evita. Crec que és per això que Verdaguer i Carner, artistes de la llengua, van optar per donar carta de naturalesa literària a aquelles altres combinacions. I així, avui, cent deu anys després de la publicació d’Auques i ventalls, he pensat que valia la pena de subratllar-ho.
Més tard, googlejant, encara vaig trobar que Jaume Cabrer Fito esmenta una cançó popular mallorquina: «Rapa, rapa moixeta / tota rapinyadeta, / es moixet és vengut / carregat de peix menut / i ha destapat s'olleta / i tot, tot se n'ho ha duit.»:
El mètode Alfadream (Autocorrecció gramatical assistida, adaptació multimèdia de Jaume Morey, Joan Melià i Jaume Corbera, Universitat de les Illes Balears, Servei de Publicacions i Intercanvi Científic, Palma 1995; versió 0.6.1. en experimentació; consulta 2-1-2014), admetia la construcció se n'ho (però em temo que l'enllaç ja no funciona):
A Eines de llengua trobem un text de Miquel Adrover de 2006: Si cal fer neta una casa de runa i d'altres noses per fer-hi obra i, al cap i a la fi, han fet la feina en forma deficient, sense dur-se-n'ho tot, direm : «no han fet la feina gaire arreu».
A Elrefranyer.com hi trobem una dita: dur-se-n’ho a la mala trampa (perdre els béns per causa dels deutes):
i, com a explicació de la dita no deixar res per verd”, hi trobem endur-se-n’ho tot (hi corregeixo la mala apostrofació).
http://www.elrefranyer.com/ref/no-deixar-res-per-verdI vaja, perdoneu que, d’entre les moltes feres ferotges que nien dintre meu, avui, tot just acabant l’any, se m’hagi escapat de les mans la més filòloga: procuraré de mantenir-la raonablement fermada. Però si algú coneix, a part dels esmentats, algun altre exemple literari de la combinació de pronoms n’ho i m’ho fa saber, li’n restaré agraït, perquè m'ajudaran a millorar aquesta meva modesta, però curosament aplegada des de fa no poc anys, col·lecció de n’ho (no pas de n’hos, que algú podria confondre amb una col·leció de nus, o pintures de gent conilla).
Bon any 2025!
Jo vaig fer filologia anglesa, i em costa de seguir tot el que expliques. Hauria d'haver fet filologia catalana. Ser bo en llengua i literatura també és una de les coses que m'agradaria. Però no es pot tenir tot.
ResponElimina