LA TRAVIATA - Act 1 "E strano.. Ah, fors'è lui.. Sempre libera" - Melody...

Francesco Maria Piave (1810-1876)
Ah, fors’è lui / Follie, follie
 
È strano! è strano! in core
scolpiti ho quegli accenti!
Sarìa per me sventura un serio amore?
Che risolvi, o turbata anima mia?
Null'uomo ancora t'accendeva...
O gioia ch'io non conobbi,
essere amata amando!
E sdegnarla poss'io
per l'aride follie del viver mio?
Ah, fors'è lui che l'anima
solinga ne' tumulti
godea sovente pingere
de' suoi colori occulti!
Lui che modesto e vigile,
all'egre soglie ascese,
e nuova febbre accese,
destandomi all'amor,
a quell'amor ch'è palpito
dell'universo intero,
misterioso, altero,
croce e delizia al cor.
 
Follie! follie, delirio vano è questo!
Povera donna, sola
abbandonata in questo
popoloso deserto
che appellano Parigi,
che spero or più?
Che far degg'io! Gioire,
di voluttà nei vortici
di voluttà perir! Gioir, gioir!
Sempre libera degg'io
folleggiar di gioia in gioia,
vo' che scorra il viver mio
pei sentieri del piacer,
nasca il giorno, o il giorno muoia,
sempre lieta ne' ritrovi
a diletti sempre nuovi
dee volare il mio pensier.
 

[Acte I de La Traviata, 1853. Música de Giuseppe Verdi]

 
Ah, potser és ell / Follies  
 
És estrany, és estrany!
Porto clavats al cor aquells mots!
Seria, per a la meva dissort, un amor de debò?
Què hi dius, angoixada ànima meva?
Cap home encara no ha aconseguit encendre’t…
Oh, joia que no he conegut,
d’estimar i ésser estimada!
És que puc jo menysprear-la
per l’àrida follia del meu viure?
Ah, potser és ell, el qui l’ànima,
sola enmig del desori,
s’agradava sovint de pintar-me
amb els seus colors amagats!
Ell, que modest i sol·lícit
als trons més egregis pujava,
i m’encenia nova febre
que em desperta a l’amor;
a aquell amor que és batec
de l’univers sencer,
misteriós i altiu,
creu i delícia per al cor.
 
Follies! Follies! Inútil deliri!
Pobra dona, sola,
abandonada en aquest
desert tan populós
que anomenen París,
què més puc esperar?
Què he de fer? Gaudir, gaudir
del vertigen de la voluptat:
de voluptat morir! Gaudir, gaudir!
Sempre lliure he de ser,
voleiant de joia en joia;
vull que la vida s’escoli
pels camins del plaer.
Tant si el dia neix o mor,
que tothora em trobi alegre:
cap a delits sempre nous
m’ha de volar el pensament.
 

[Versió lliure meva]

 
Vet ací la gran ària de Violeta al primer acte de La Traviata de Verdi. No cal dir que la llibertat que somnia la protagonista —i que no aconseguirà en aquesta vida— és de caire individual, però penso que qualsevol persona, col·lectiu o nació que aspiri a ser lliure hi té dret i compta amb les meves simpaties.
 
La Traviata és un clàssic de la programació del Liceu (267 vegades des de 1855, tot just dos anys després de l’estrena absoluta a La Fenice de Venècia) i sempre és ben rebuda, ja que és una obra mestra. Ara hi torna, des del 17 de gener fins al 2 de febrer. I ho fa amb el ja clàssic muntatge de David McVicar que s’hi ha vist almenys en dues ocasions, el 2015 i el 2020; amb una il·luminació quasi tenebrista de Jennifer Tipton i un vestuari molt realista i no gens ostentós, trenca encertadament amb l’esplendor d’altres posades en escena i busca un intimisme i una senzillesa molt més adient a l’ambient que el primer acte i la segona part del segon acte recreen: no pas un món de grans palaus, sinó de petits salons privats, clandestins, on la burgesia i una aristocràcia de poc relleu anaven a desfogar-se sense fer-se malveure.  
 
Una curiositat del muntatge és que el terra representa la futura làpida de Violeta, i s’hi veuen parcialment inscrites les dates de naixement i defunció: "Violetta Vale..., née le 15 janvier, decedée le 3 ju..." El nom és el del personatge, Violetta Valéry (que, en la novel·la d'Alexandre Dumas fill en què es basa l'òpera, La Dame aux Camélias, es deia Marguerite Gautier); ara bé, ja fos juin o juillet, la data de la mort no es correspon de cap manera amb el llibret, ja que al tercer acte es diu explícitament que Violeta mor durant el Carnaval, i per tant hauria de ser el febrer, com a molt a començament de març, però mai a l’estiu. Això ja ho vaig dir el 2015 i la làpida continua igual deu anys després. Doncs bé, resulta que la data de naixement i el dia de defunció (però no pas el mes) coincideixen amb les del personatge real en qui es va inspirar Dumas: Marie Duplessis, cortesana cèlebre nascuda a Nonant-le-Pin el 15 de febrer de 1824, i morta als 23 anys a París el 3 de febrer de 1847. Febrer, que lligaria bé amb el Carnaval. Per què, doncs, David Mc Vicar va voler que la làpida posés "ju" i no "fe"? Continuo sense entendre-ho.  

La Traviata d’enguany compta amb un repertori de gran categoria, encapçalat per Nadine Sierra i Javier Camarena (doblats per Ruth Iniesta i Xabier Anduaga, que són els que em toquen al torn T), acompanyats per Arthur Rucinski, Mattia Oliviera, Gemma Coma-Alabert,  Patricia Calvache i Josep Ramon Olivé, entre altres. L’Orquestra del Liceu la dirigeix Giacomo Sagripanti i el Cor del Liceu el comanda Pablo Assante. La producció és del Gran Teatre del Liceu amb la Scottish Opera de Glasgow, el Teatro Real de Madrid i la Welsh National Opera de Gal·les. Gaudir de La Traviata sempre és un plaer, i us encoratjo a anar-hi.
 
Al vídeo, de Youtube, la soprano Melody Louledjian en una representació a Tenerife el 2018.