W. B. Yeats (1865-1939)
When You Are Old
When you are old and grey and full of sleep,
And nodding by the fire, take down this book,
And slowly read, and dream of the soft look
Your eyes had once, and of their shadows deep;
How many loved your moments of glad grace,
And loved your beauty with love false or true,
But one man loved the pilgrim soul in you,
And loved the sorrows of your changing face;
And bending down beside the glowing bars,
Murmur, a little sadly, how Love fled
And paced upon the mountains overhead
And hid his face amid a crowd of stars.
[From The Rose, 1893]
Quan seràs vella
capcinejant vora la llar, pren aquest llibre,
llegeix-lo a poc a poc, i evoca amb tendre esguard
els ulls que vas tenir, i llurs ombres pregones;
i admirar ta bellesa, amb amor ver o fals;
mes sols un va estimar la teva ànima errívola
i estimava els dolors del teu rostre canviant.
murmures amb recança com l'Amor va fugir
trescant envers el cim de les altes muntanyes
i va amagar la cara entre un esplet d'estels.
Es creu que la destinatària del poema de Yeats era l’actriu i activista feminista i nacionalista irlandesa Maud Gonne (1866-1953), musa del poeta, que li va dedicar diverses composicions, i amb la qual va tenir una relació complexa; però en un nivell de lectura més obert, els versos poden adreçar-se genèricament a qualsevol persona, home o dona, que arriba sol a la vellesa i es recorda de les oportunitats d’amor que, per la raó que fos, va deixar escapar quan era jove: un tema que ens recorda fàcilment Kavafis i la seva “taverna del mar”, entre altres poemes d'ell sobre aquesta qüestió.
En l’original de Yeats no es distingeix el gènere de la persona destinatària, però sí el de qui l’havia estimat de jove, “un home”, que versemblantment es refereix al mateix poeta. En efecte, el “llibre” del vers 2 es pot sobreentendre amb lògica que és el recull de poemes on es van publicar aquests versos; i, per tant, que l’antic amant era el mateix autor; i doncs que la destinatària seria Maud Gonne. Però no necessàriament ha d’ésser així: el poema és volgudament ambigu, obert a una interpretació més general, ja que qualsevol altra persona d’edat, llegint-lo, pot evocar la pròpia jovenesa perduda i els possibles amors que va deixar escapar.
El poeta s’imagina la destinatària quan s’haurà fet vella i es trobarà sola, arrupida davant la llar de foc. La lectura del poema li farà evocar quan era jove i bonica, i recordar les moltes persones que la van admirar i estimar, amb amor veritable o fals (s’entén que fals, des del moment que cap d’aquelles relacions van arribar a bon port i es van esvanir amb el temps igual que la bellesa i la joventut); i li recorda que tan sols un home la va estimar de debò, fins i tot en la seva “ànima errívola” (“pelegrina”, diu l’original, és a dir, voluble) i en les alegries i els dolors. Ara bé, tampoc aquesta relació no va reeixir —se suposa que per culpa de la volubilitat de la destinatària, però no oblidem que aquest és simplement el punt de vista de la veu poètica, és a dir, de l’home que l’estimava—; i ara, passats molts anys, a la destinatària, vella i sola, tan sols li resta recordar amb tristesa com va deixar passar de llarg l’Amor, que se li va escapolir i es va enfugir muntanyes amunt cap als estels.
Insisteixo, tot això ens arriba a través de la perspectiva de la persona rebutjada. Potser —per què no?— la destinatària gaudia d’una vellesa tranquil·la i feliç i no es penedia gens d’haver deixat escapar aquella presumpta “oportunitat” que qui sap si hauria funcionat bé o hauria acabat com el rosari de l’aurora. Però a l’ego del poeta li devia semblar més "raonable" que, al capdavall, l’antiga estimada s’adonés del seu “error” en refusar-lo. La gent som així de creguts!
Maud va refusar almenys quatre vegades les propostes matrimonials de Yeats entre 1891 i 1901 (el considerava poc radical en la causa independentista irlandesa; a més, ella s’havia fet catòlica i ell no. Deia amb ironia que el seu refús havia incentivat la producció poètica de Yeats). El 1903 es va casar amb John Mc Bride, i se’n va divorciar el 1905, després d’haver tingut un fill, Seán. John va ser afusellat per l’exèrcit britànic el 1916 arran de l’Alçament del Dilluns de Pasqua; el 1922, Maud va col·laborar en el Comitè de Dones per la Pau i va liderar el grup de Defensa de les Dones dels Presos. Ella mateixa va ser empresonada en diverses ocasions, tant durant la guerra d’independència (1919-21) com durant la posterior guerra civil irlandesa (1922-23). Després va continuar essent una figura destacada en la política irlandesa i en la defensa dels drets civils. El seu fill, Seán McBride, va ser cofundador d’Amnesty International, Premi Nobel de la Pau (1974) i Premi Lenin de la Pau entre els Pobles (1975-76). També Yeats havia guanyat el Nobel de Literatura el 1923.
Vegem ara, per comparar, el poema de Ronsard, que ja vaig traduir fa uns anys, amb el comentari que hi vaig fer:
Quand vous serez bien vieille, au soir, à la chandelle,
Assise auprès du feu, dévidant et filant,
Direz, chantant mes vers, en vous émerveillant :
Ronsard me célébrait du temps que j’étais belle.
Lors, vous n’aurez servante oyant telle nouvelle,
Déjà sous le labeur à demi sommeillant,
Qui au bruit de mon nom ne s’aille réveillant,
Bénissant votre nom de louange immortelle.
Je serai sous la terre et fantôme sans os :
Par les ombres myrteux je prendrai mon repos :
Vous serez au foyer une vieille accroupie,
Regrettant mon amour et votre fier dédain.
Vivez, si m’en croyez, n’attendez à demain :
Cueillez dès aujourd’hui les roses de la vie.
(Sonnets pour Hélène, XLIII - 1587)
Quan sereu ben velleta, amb una espelma encesa
al vespre, a prop del foc debanant i filant,
direu, meravellada, els meus versos cantant:
fa molts anys que Ronsard em lloà la bellesa.
que, mig endormiscada, feinejant, ronsejant,
sols de sentir el meu nom es desperti a l’instant
beneint vostre nom amb lloança abrandada.
ombrejat per la murtra que en resguardi el repòs;
vós sereu, vora el foc, una jaia arrupida
Visqueu, si em voleu creure, i a demà no espereu:
colliu avui mateix les roses de la vida.
El sonet és una invitació al Carpe diem en què el poeta s’adreça a la seva estimada, que li és esquerpa, i li fa veure que quan ella serà vella i ell ja sigui mort, es penedirà de no haver collit a temps “les roses de la vida”. Un tòpic literari molt comú des d’Horaci fins a Salvat-Papasseit, passant per Garcilaso i tants altres.
Imatges (Wikimedia Commons): Retrat de Yeats, per John Singer-Sargent (1908); Maud Gonne (c. 1900); Ronsard, per François-Séraphin Delpech.
"No es va casar mai, però va viure permanentment enamorat", deia Pla a El quadern gris. També deia que tots els joves haurien de tenir la formació sentimental de llegir Romeo i Julieta. La resta, són hòsties. No sé què donaria per tornar enrere i no tenir cap mena d'experiència. Aquell "My love won't wait" de l'Elvis Presley sí que és l'amor fals del que parles. Jo quan estimo és per sempre.
ResponElimina