Kavafis - Els cavalls d'Aquil·les

 

Konstandinos P. Kavafis
Els cavalls d’Aquil·les
 
Quan van veure mort Pàtrocle,
que era tan valent i fort i jove,
els cavalls d’Aquil·les es van posar a plorar;
llur natura immortal es revoltava
davant d’aquesta mort que contemplaven.
Movien els caps i brandaven les llargues crineres,
colpejaven la terra amb els cascs i ploraven Pàtrocle,
el qual sentien exànime —destrossat—,
una carn ara mísera —l’esperit esvanit—,
indefens —sense alè—,
retornat des de la vida al gran No-Res.

Zeus va veure les llàgrimes dels cavalls immortals
i es va entristir. “A les noces de Peleu”, va dir,  
“no hauria hagut d’obrar tan impulsivament:
tant de bo que no us hagués donat, cavalls meus
dissortats! Què hi havíeu de fer, allà baix,
entre la mísera humanitat, joguina del destí?
Vosaltres, a qui no encalça la mort ni la vellesa,
ara us turmenten efímeres dissorts: en llur sofrença
us han implicat els humans”.  Però els dos nobles
animals continuaven vessant llàgrimes
davant la desgràcia infinita de la mort. 

 

El poema evoca un episodi cèlebre de la Ilíada, la mort de Pàtrocle que desferma la còlera d’Aquil·les. Aquil·les era fill de Peleu, rei de Ftia, un mortal que es va casar amb una deessa, Tetis; al seu casament hi van assistir tots els déus de l’Olimp, i allà Zeus va regalar a Peleu els seus dos cavalls immortals. Aquil·les se’ls va dur a Troia, i allà, en veure el cadàver de Pàtrocle, les bèsties es van afligir tant com el seu amo i es van posar a plorar (Ilíada XVI, 426-458). Kavafis aprofita aquest episodi per subratllar la insensibilitat dels déus: Zeus considera que la mort d’un heroi és una “efímera dissort” i només li sap greu que els animals experimentin dolor per un fet que, en l’opinió d’ell, no els hauria d’amoïnar gens, ja que eren immortals com els déus.

 
Versió meva molt lliure, sense mètrica d’aquest poema kavafià de 1897, que vaig fer fa uns anys a partir d’una versió anglesa d’Edmund Keeley i Phillip Sherrard, a la vista també d’una de francesa de François Sommaripas i una de castellana de Miguel Castillo Didier. En català gaudim de les versions, no cal dir que molt millors, de Carles Riba (que no va traduir aquest poema en concret) i d’Alexis A. Solà (que sí que ho va fer) i, recentment, de l’excel·lent edició de la poesia completa de Kavafis a cura d’Eusebi Ayensa, molt recomanable.  

 
Imatges (Wikimedia Commons): Kavafis, fotografia a Alexandria cap al 1929; Jan Boeckhorst, del taller d’Anthony Van Dyck: ‘Els cavalls d’Aquil·les’, oli sobre tela (1635), National Gallery, Londres; Henry Regnault, ‘Automedont i els cavalls d’Aquil·les’, gravat (c. 1898); Aquil·les amb els seus cavalls arrossegant el cos d’Hèctor, baix relleu a l’església de l’Anunciació de Maria Saal, Caríntia, Àustria.