Nicola Francesco Haym / Georg Friefrich Händel
Giulio Cesare
Piangerò la sorte
mia,
sì crudele e tanto ria,
finché vita in petto avrò.
Ma poi morta d'ogn'intorno
il tiranno e notte e giorno
fatta spettro agiterò.
* * *
Ploraré la meva sort,
tan cruel i dolorosa,
mentre vida al pit tindré.
Però, morta, pertot arreu
al tirà, de nit i dia,
feta espectre, espantaré.
Ahir es va estrenar el Giulio Cesare (1724) de Händel al Liceu, en una producció de Calisto Bieito que va ser celebrada amb vuit minuts d’aplaudiments. Val a dir que el muntatge em va agradar (em dec haver fet vell).
Giulio Cesare
sì crudele e tanto ria,
finché vita in petto avrò.
Ma poi morta d'ogn'intorno
il tiranno e notte e giorno
fatta spettro agiterò.
* * *
Ploraré la meva sort,
tan cruel i dolorosa,
mentre vida al pit tindré.
Però, morta, pertot arreu
al tirà, de nit i dia,
feta espectre, espantaré.
Ahir es va estrenar el Giulio Cesare (1724) de Händel al Liceu, en una producció de Calisto Bieito que va ser celebrada amb vuit minuts d’aplaudiments. Val a dir que el muntatge em va agradar (em dec haver fet vell).
La música de Händel és
extraordinària, amb àries d’una gran bellesa i sensibilitat. Les òperes
barroques, tanmateix, pequen d’un estatisme congènit: cada personatge surt i
canta la seva ària, i hi ha escassos diàlegs i poques interaccions. Per a un
públic avesat a les òperes del Romanticisme ençà, hi manca mobilitat escènica,
i les produccions modernes han de resoldre aquesta mancança amb imaginació
sense trair l’essència de la música setcentista. Recordo encara les dues últimes
vegades que Giulio Cesare es va
representar al Liceu, els anys 2001 i 2004, en un muntatge de Herbert Wernicke en què un cocodril
verd travessava l’escena una i altra vegada; els intèrprets, igual que ara,
també portaven vestuari actual, però amb aires carnavalescos.
Bieito ho va resoldre bé. Una gran caixa allargada i giratòria, un paral·lelepípede de vidre opac i metall amb llums led i pantalles (escenografia de Rebecca Ringst) que s’obria per una banda deixant un espai interior el fons del qual s’inclinava endintre amb els personatges, mentre que damunt del sostre, inclinat i molt alt, també hi actuaven els solistes —això sí, lligats amb un arnès de seguretat. I en les cares de la caixa s’hi projectaven imatges lluminoses multicolors, astres, núvols, onades o jeroglífics egipcis; mentre en ocasions, els personatges quan no cantaven hi deambulaven per dintre o per fora amb moviments no sempre coherents amb el text: fent passos de ball o saltirons —de vegades vorejant expressament el ridícul— o ajaient-se per terra: tot fos per entretenir l’espectador durant les àries forçosament estàtiques. La dramatúrgia és de Bettina Auer; el vestuari, sempre gratuïtament d’època actual —amb el pretext d’una aproximació contemporània, com si el públic no fos capaç de fer-ho sense ajut visual— era d’Ingo Kruegler; els vídeos, llampants, de Sarah Deredigner; i la il·luminació, correcta —potser escassa en alguns moments d’intimisme—, de Michael Bauer.
El conjunt, però, va resultar reeixit, tot i algunes idees escèniques potser innecessàries, com ara el macabre i necrofílic cap tallat de Pompeu, transportat en una bossa de plàstic i exhibit i maltractat de forma gore, o algunes mímiques —discretes, això sí— on es podien intuir actes sexuals o de violència que no calien, tot i que més o menys lligaven amb el context de l’obra, que va de les relacions entre sexe i poder; per acabar amb un final que inevitablement recordava el començament del verdià Un ballo in maschera, el muntatge de Bieito del desembre del 2000 que el públic d’aleshores havia esbroncat sorollosament, quan tots els actors començaven l’obra asseguts cadascun en un vàter amb els pantalons baixats: ahir, Giulio Cesare acabava amb els vuit solistes també asseguts o enfilats damunt d’uns vàters, això sí, d’or, en l’apoteosi final. Però el públic del Liceu s’ha anat acostumant a aquestes plasenteries antany provocatives, que ara ja no escandalitzarien ni una monja de clausura.
Ja he dit que la música és magnífica; els intèrprets, també; començant pel contratenor d’Avià, Xavier Sabata, en el paper de Juli Cèsar, i seguint per la soprano Julie Fuchs, ovacionada per la seva excel·lent Cleòpatra atractiva i sensual; i acompanyats per una gran Helen Charlston, soprano, en el paper de Sesto, el fill de Pompeu, i per Teresa Iervolino, contralt, fent de Cornèlia; pel contratenor Cameron Shahbazi en el paper de Tolomeo, rei d’Egipte i germà de Cleòpatra; pel baix José Antonio López (Achilla); i amb Alberto Miguélez (contratenor, Nireno) i Jan Antem (baix, Curio). Molt bé per la flamant Orquestra Barroca del Liceu, composta per membres de la Simfònica del Liceu i per components de Les Arts Florissants, el grup de música barroca de William Christie amb instruments originals de l’època: clavecí, arpa, tiorba, cel·lo, baix continu... Val a dir que en alguns moments diversos músics pujaven a tocar a l’escenari. Tots, sota la batuta experta d’un gran Christie, que als seus 80 anys continua dirigint i tocant el clavecí, i que també va ser justament aclamat. Vaja, que la inacabable ovació de l’estrena va ser més que merescuda. Podeu gaudir d’aquesta obra fins al dia 7 de juny: la recomano.
Al vídeo de Youtube, en un muntatge diferent, l’ària de Cleòpatra al quart acte Piangeró la sorte mia, en la veu de Natahlie Dessay el 2011 a París.
Bieito ho va resoldre bé. Una gran caixa allargada i giratòria, un paral·lelepípede de vidre opac i metall amb llums led i pantalles (escenografia de Rebecca Ringst) que s’obria per una banda deixant un espai interior el fons del qual s’inclinava endintre amb els personatges, mentre que damunt del sostre, inclinat i molt alt, també hi actuaven els solistes —això sí, lligats amb un arnès de seguretat. I en les cares de la caixa s’hi projectaven imatges lluminoses multicolors, astres, núvols, onades o jeroglífics egipcis; mentre en ocasions, els personatges quan no cantaven hi deambulaven per dintre o per fora amb moviments no sempre coherents amb el text: fent passos de ball o saltirons —de vegades vorejant expressament el ridícul— o ajaient-se per terra: tot fos per entretenir l’espectador durant les àries forçosament estàtiques. La dramatúrgia és de Bettina Auer; el vestuari, sempre gratuïtament d’època actual —amb el pretext d’una aproximació contemporània, com si el públic no fos capaç de fer-ho sense ajut visual— era d’Ingo Kruegler; els vídeos, llampants, de Sarah Deredigner; i la il·luminació, correcta —potser escassa en alguns moments d’intimisme—, de Michael Bauer.
El conjunt, però, va resultar reeixit, tot i algunes idees escèniques potser innecessàries, com ara el macabre i necrofílic cap tallat de Pompeu, transportat en una bossa de plàstic i exhibit i maltractat de forma gore, o algunes mímiques —discretes, això sí— on es podien intuir actes sexuals o de violència que no calien, tot i que més o menys lligaven amb el context de l’obra, que va de les relacions entre sexe i poder; per acabar amb un final que inevitablement recordava el començament del verdià Un ballo in maschera, el muntatge de Bieito del desembre del 2000 que el públic d’aleshores havia esbroncat sorollosament, quan tots els actors començaven l’obra asseguts cadascun en un vàter amb els pantalons baixats: ahir, Giulio Cesare acabava amb els vuit solistes també asseguts o enfilats damunt d’uns vàters, això sí, d’or, en l’apoteosi final. Però el públic del Liceu s’ha anat acostumant a aquestes plasenteries antany provocatives, que ara ja no escandalitzarien ni una monja de clausura.
Ja he dit que la música és magnífica; els intèrprets, també; començant pel contratenor d’Avià, Xavier Sabata, en el paper de Juli Cèsar, i seguint per la soprano Julie Fuchs, ovacionada per la seva excel·lent Cleòpatra atractiva i sensual; i acompanyats per una gran Helen Charlston, soprano, en el paper de Sesto, el fill de Pompeu, i per Teresa Iervolino, contralt, fent de Cornèlia; pel contratenor Cameron Shahbazi en el paper de Tolomeo, rei d’Egipte i germà de Cleòpatra; pel baix José Antonio López (Achilla); i amb Alberto Miguélez (contratenor, Nireno) i Jan Antem (baix, Curio). Molt bé per la flamant Orquestra Barroca del Liceu, composta per membres de la Simfònica del Liceu i per components de Les Arts Florissants, el grup de música barroca de William Christie amb instruments originals de l’època: clavecí, arpa, tiorba, cel·lo, baix continu... Val a dir que en alguns moments diversos músics pujaven a tocar a l’escenari. Tots, sota la batuta experta d’un gran Christie, que als seus 80 anys continua dirigint i tocant el clavecí, i que també va ser justament aclamat. Vaja, que la inacabable ovació de l’estrena va ser més que merescuda. Podeu gaudir d’aquesta obra fins al dia 7 de juny: la recomano.
Al vídeo de Youtube, en un muntatge diferent, l’ària de Cleòpatra al quart acte Piangeró la sorte mia, en la veu de Natahlie Dessay el 2011 a París.
Per què dius que et deus haver fet vell?
ResponEliminaPerquè abans no em convencien els muntatges d'en Bieito, i aquest últim l'he trobat prou encertat. Però potser el que s'ha envellit és ell...
Elimina