Omar Khayyam - Rubaiyat

Omar Khayyam (1048-1131)
Rubaiyat (fragment)
 
XLVIII
While the Rose blows along the River Brink,
With old Khayyám the Ruby Vintage drink;
And when the Angel with his darker Draught
Draws up to Thee—take that, and do not shrink.
 
XLIX
’Tis all a Chequer-board of Nights and Days,
Where Destiny with Men for Pieces plays:
Hither and thither moves, and mates, and slays,
And one by one back in the Closet lays.
 
L
The Ball no Question makes of Ayes and Noes,
But Right or Left as strikes the Player goes;
And He that toss’d Thee down into the Field,
He knows about it all—He knows—HE knows!
 
LI
The Moving Finger writes; and, having writ,
Moves on: nor all thy Piety nor Wit
Shall lure it back to cancel half a Line,
Nor all thy Tears wash out a Word of it.
 
LII
And that inverted Bowl we call The Sky,
Whereunder crawling coop’t we live and die,
Lift not thy hands to It for help—for It
Rolls impotently on as Thou or I.
 
LIII
With Earth’s first Clay They did the last Man’s knead,
And then of the Last Harvest sow’d the Seed:
Yea, the first Morning of Creation wrote
What the Last Dawn of Reckoning shall read.
 
Quartets (fragment)
 
48
Mentre floreix la rosa a la vora del riu,
tu beu el vell vi roig amb l’ancià Khayyam;
i quan vegis que l’Àngel, amb embranzida fosca,
s’atansa a tu, accepta’l sense encongir-te gens.
 
49
El món és un tauler d’escacs, tot nits i dies,
en què juga el Destí i els humans som les peces;
amunt i avall les mou, les arrossega i mata,
i les llença una a una dintre la fosca capsa.
 
50
Res no sap la pilota ni es pregunta sí o no,
ans va a dreta o esquerra com vol el jugador;
i Aquell que va posar-la rodant a sobre el camp,
és l’únic que ho sap tot; ELL ho sap, ho sap tot!
 
51
El Dit que es mou escriu, i tan bon punt ha escrit,
va fent; i ni la teva pietat ni l’enginy  
no el mouran a anul·lar ni tan sols mitja ratlla;
ni podràs amb les llàgrimes esborrar-ne un sol mot.
 
52
I a aquest bol invertit que anomenem el Cel,
sota el qual vivim i morim arrossegant-nos,
no aixequis les mans implorant cap ajut,
perquè ell gira impotent igual com jo i com tu.
 
53
Amb el fang primerenc va pastar el darrer home  
tot sembrant la llavor de l’última collita;
sí, que ja el primer dia de crear el món va escriure
el que es llegirà en l’alba del Judici Final.

 
Omar Khayyam (o ‘Umar Ḫayyām, segons transcriu la GEC) va ser un gran matemàtic, filòsof, astrònom i poeta persa que va viure a cavall dels segles XI i XII de la nostra era. Va viure a Samarcanda, on va escriure diversos tractats d’àlgebra (li devem l’ús de la lletra X per designar la incògnita) i de geometria; i a Isfahan, on va ajudar a construir un observatori i a redactar les taules astronòmiques, i també va establir el calendari persa o jalali, calculant que l’any tenia 365,24 dies, pràcticament com l’actual. Va néixer i morir a Nixapur, a l’actual Iran.

 
Com a poeta, va deixar una col·lecció de reflexions en vers. El recull s’anomenà Rubaiyat, que en persa significa “quartets”, perquè eren estrofes de quatre versos: dos apariats, un vers lliure i un quart vers rimant amb els dos primers. Els poemes de Khayyam tracten de l’hedonisme (assaborir un bon vi), l’erotisme i l’amistat; però també traspuen pessimisme i nihilisme: el desencís d’una humanitat sotmesa a un destí cruel i inevitable, sense poder comptar amb cap ajut procedent d’un cel buit de divinitats, o amb deïtats impotents o sordes als clams dels qui les invoquen.
 
Els versos de Khayyam van trigar molt a ser coneguts a Occident. El 1818, Joseph von Hammer-Purgstall en va traduir alguns a l’alemany, i el 1846 Gore Ouseley en va traduir a l’anglès. Però va ser Edward FitzGerald qui, el 1859, el va popularitzar amb la seva selecció de 75 quartets en anglès, en pentàmetres iàmbics que mantenien la rima en els versos 1, 2 i 4, amb el tercer vers blanc. Amb aquests condicionants mètrics, no cal dir que per força havia de tractar-se d’una adaptació molt lliure; de fet, hom considera avui que els versos de FitzGerald són més aviat poemes propis inspirats en l’obra de Khayyam.
 

La versió de FitzGerald va tenir un ressò extraordinari; se’n van fer nombroses reedicions a Anglaterra i als Estats Units (amb més quartets, fins a 110), algunes d’il·lustrades per artistes prerafaelites o modernistes, com per exemple Edward Burne-Jones (1870), Michael P. Kerney (1900), Herbert Cole (1901), Adelaide Hanscom (1905), Maxfield Parrish (1917) o Annie Fishs (1922); i se’n van fer traduccions a altres llengües.
 
Ja al segle XX, l’iranià Sadeq Hedayat va determinar que els únics quartets que es podien atribuir amb força seguretat a Khayyam eren tan sols catorze, i va fixar-ne el text; abans d’ell, altres estudiosos feien oscil·lar aquesta xifra entre 36 i 178 poemes, mentre que la tradició li n’havia arribat a atribuir entre mil dos-cents i dos mil.
 
La figura de Khayyam ha influït o ha tingut ressò en l’obra de nombrosos artistes: escriptors com Oscar Wilde, G. K. Chesterton, Juan Ramón Jiménez, Pere Calders, Agatha Christie, Jorge Luis Borges, Amin Maalouf i Salman Rushdie, entre altres; compositors, com Granville Bantock; pintors, com Edward Burton-Jones, i escultors, com Chillida, entre altres; i en cine, William Dieterle en va dirigir una pel·lícula, Omar Khayyam, el 1956, amb Cornel Wilde en el paper del poeta, juntament amb Debra Paget, John Derek i altres. 

 

 
En castellà en conec una versió, també molt lliure respecte a l’anglesa, en rima castellana, obra de Manuel Bernabé, publicada a les Filipines el 1923; i una altra versió  castellana, en quartetes de versos lliures i amb moltes il·lustracions, obra de Victoria León Varela (Ed. Reino de Cordelia, Madrid 2019); però evidentment, n’hi ha moltes altres. També tinc notícia d’una versió al gallec, lamento no saber de qui, publicada el 2010 per Baia Ediciones. En català hi ha almenys cinc versions: una de Ramon Vives Pastor de 1907 (Res Publica, 2001); una d’Esteve Serra a partir del francès (Olañeta, 1997); una de la família Creus-Brunat (CEIBA, 2004); una de bilingüe amb el text original de 178 poemes, notes i traducció del persa Ramon Gaja, en vers (Quaderns Crema, 2010); i una traducció del persa d’Àlex Queraltó (Adesiara, 2010).
 
Jo he fet una versió lliure, en alexandrins o dodecasíl·labs sense rima, de set dels quartets de l'edició de FitzGerald, que n’inclou dos dels més coneguts: el 49, que veu els humans com a peces d’un joc d’escacs, i que va donar peu a dos grans poemes de Jorge Luis Borges i al recomanable llibre El peón, de Paco Cerdà (2020); i el 51, el del “Moving Finger”, el Dit del Destí inexorable, que va ser utilitzat per Martin Luther King i per Bill Clinton en sengles discursos, i que va donar títol a una de les novel·les d’Agatha Christie (The Moving Finger, 1943; en català, El cas dels anònims).  

 
Imatges (Wikimedia Commons): 1) Estàtua d’Omar Khayyam, obra d’Abolhassan Sadighi, al Laleh Park, abans Farah Park, a Teheran; 2) Omar Khayyam, dibuix d’A. Venediktov; 3) Manuscrit d'un tractat de geometria de Khayyam (Universitat de Teheran); 4) Mausoleu d’Omar Khayyam, a Nixapur (Iran); 5) Retrat d’Omar Khayyam, obra d’Adelaide Hanscom, en una edició dels Rubaiyat de 1905.