Jaroslav Kvapil
/ Antonín Dvořák
[Píseň pro Měsíc]
Měsíčku no nebi hlubokém,
světlo tvé daleko vidí,
po světě bloudíš širokém,
díváš se v příbytky lidí.
Měsíčku, postůj chvíli,
řekni mi, kde je můj milý!
Řekni mu, stříbrný měsíčku,
mé že jej objímá rámě,
aby si alespoň chviličku
vzpomenul ve snění no mne.
Zasvit mu do daleka,
řekni mu, kdo tu naň čeká!
O mně-li duše lidská sní,
af se tou vzpomínkou vzbudí!
Měsíčku, nezhasni, nezhasni!
[Rusalka, acte I]
Cant a la Lluna
Oh Lluna, que ho il·lumines
tot des de dalt del cel,
i vas errant per l’ample món
sotjant dintre les cases de la gent,
oh Lluna, atura’t un moment
i digue’m on és aquell que estimo!
Digues-li, Lluna de plata,
que és el meu braç que l’estreny
perquè es recordi de mi
almenys un instant, en el somni!
Cerca’l per l’ample món
i digues-li que aquí l’espero!
Si la seva ànima humana
em té present en el somni,
que el meu record el desperti!
Lluna, no te’n vagis, no te’n vagis!
[Píseň pro Měsíc]
Měsíčku no nebi hlubokém,
světlo tvé daleko vidí,
po světě bloudíš širokém,
díváš se v příbytky lidí.
Měsíčku, postůj chvíli,
řekni mi, kde je můj milý!
Řekni mu, stříbrný měsíčku,
mé že jej objímá rámě,
aby si alespoň chviličku
vzpomenul ve snění no mne.
Zasvit mu do daleka,
řekni mu, kdo tu naň čeká!
O mně-li duše lidská sní,
af se tou vzpomínkou vzbudí!
Měsíčku, nezhasni, nezhasni!
[Rusalka, acte I]
tot des de dalt del cel,
i vas errant per l’ample món
sotjant dintre les cases de la gent,
oh Lluna, atura’t un moment
i digue’m on és aquell que estimo!
Digues-li, Lluna de plata,
que és el meu braç que l’estreny
perquè es recordi de mi
almenys un instant, en el somni!
Cerca’l per l’ample món
i digues-li que aquí l’espero!
Si la seva ànima humana
em té present en el somni,
que el meu record el desperti!
Lluna, no te’n vagis, no te’n vagis!
La producció és pròpia del Liceu juntament amb el Teatro Real de Madrid, la Staadsoper de Dresde i el Palau de les Arts de València. La direcció d’escena és de Christof Loy, escenografia de Johannes Leiacker, coreografia de Klevis Elmazaj, vestuari d’Ursula Renzenbrink i il·luminació de Bernd Purkrabek. Per les poques fotos que n’he vist, el muntatge, elegant i lluminós, pinta bé.
L’argument, un conte romàntic, es centra en Rusalka, una bonica nimfa de les aigües, enamorada d’un príncep humà que sol anar a banyar-se al llac on ella viu. La nimfa demana al seu pare, que és el Geni de les aigües, per fer-se humana. Després del conegut “cant a la Lluna”, Rusalka obté d’una bruixa la condició humana, però amb limitacions: per exemple, la de perdre la veu. El príncep se’n queda corprès, malgrat la mudesa i una certa fredor de caràcter de la noia; però aviat coneixerà una princesa estrangera, bonica i cruel, que sí que pot parlar i cantar... i la situació es complicarà per a tothom. Rusalka, decebuda, vol tornar al seu llac, però ja no és ni carn ni peix, i es veu condemnada a ocasionar la mort dels humans que se n’enamorin: un destí ben cruel, càstig per haver volgut transgredir la seva naturalesa. El llibret, de Jaroslav Kvapil, es basa lliurement en els contes populars L’Undine, de La Motte Fouqué, i La sireneta, de Hans Christian Andersen, així com en elements de la mitologia eslava. Però en el muntatge actual Rusalka és una ballarina coixa, que va amb crosses: una metàfora també de l’exclusió i les dificultats de convivència entre mons diferents. Aquí, l’acció es situa en el vestíbul d’un teatre, on la protagonista, discapacitada, es troba rodejada de personatges que viuen dels seus records, i vol marxar per descobrir altres maneres d’entendre la realitat: a veure què en surt. La música és molt bella, amb ressons wagnerians combinats amb melodies del folklore txec i uns cors d’ondines extraordinaris.
Al vídeo de YouTube, la podem escoltar en la veu de la mateixa Asmik Griogorian, en una versió de concert a Vílnius el 2018.
Imatges
(Wikimedia Commons): Rusalka, d’Andrei
Shishkin, oli sobre tela (2015). Estàtua en bronze de Rusalka, al carrer Kovarova, barri de Stodulky, a Praga.
Bé, ja he vist aquesta Rusalka, el dia de l'estrena, i he de dir que m’ha agradat molt. Probablement la millor de la temporada, i mira que hi ha hagut un Lohengrin també amb la batuta de Josep Pons, una Traviata, una Lady Macbeth de Mtsensk, una Forza del destino, una Madama Butterfly... Tot m’ha semblat perfecte. Vaja, gairebé tot: la producció em generava reserves (com sol passar quan els “innovadors” inventen coses que sovint espatllen l’òpera), però en aquest cas, un cop acceptats els canvis d’època i de concepte —per a mi, innecessaris i gratuïts—, el muntatge m’ha semblat estèticament bonic i el moviment escènic dinàmic —tot i que sovint sense gaire solta ni volta—. Tolt i així, no vaig pas esbroncar la direcció escènica de Christof Loy, com sí que va fer una part del públic, els hiperpuristes de torn.
ResponEliminaEl cas és que Asmik Gregorian va estar excelsa fent de Rusalka, i també Piotr Beczala en el paper de príncep. D’aquests dos ja ho esperava, perquè gaudeixen d’un prestigi ben guanyat sobre els escenaris de tot el món. Però és que també la mezzo Okka von der Damerau (Jezibaba, la fetillera), i la veterana soprano Karitta Mattila (la princesa estrangera) van estar, al meu parer, perfectes. I el baix Aleksandros Stavrakakis (Vodnik, el geni de les aigües) el vaig trobar genial. I també les tres nimfes, Juliette Aleksanyan, Laura Fleur i Alyona Abramova, em van agradar molt; i també la divertida parella que formaven el gran Manel Esteve (guardabosc) i Laura Orueta (el marmitó), abillats com Dupond i Dupont i movent-se com Charlie Chaplin o Laurel i Hardy, van cantar molt bé; així com David Oller (el caçador), estranyament vestit de sota d’oros... El cor del Liceu, dirigit per Pablo Assante, molt bé (llàstima que el muntatge els obligava innecessàriament a cantar fora d’escena; de fet, ni tan sols van sortir a saludar. I l’orquestra simfònica del Liceu, dirigida per Josep Pons, va brillar a un altíssim nivell. Vaja, un orgasme musical.
Contra això, la idea de la producció (convertir la sireneta que vol esdevenir humana en una ballarina coixa que va amb crosses) grinyolava amb el text (per què anar a veure una bruixa? Per què havia de perdre la veu? Aquests invents no quadren mai). Grigorian supera amb escreix els reptes de la direcció d’escena: a més de cantar com els àngels, és una gran actriu i es veu obligada a caminar amb crosses i a ballar de puntetes, i se’n surt molt bé. En la ficció inventada per Loy, els personatges de la fetillera i el geni de les aigües perden sentit, fins i tot simbòlic, en un món contemporani; i la coreografia de Klevis Elmazaj (molt bé també els dansaires), com ja he dit, dinàmica i disbauxada, però sovint sense sentit aparent. El vestuari d’Ursula Renzenbrink no m’ha acabat de convèncer; l’escenografia de Johannes Leiacker (sense llac, només amb roques) feia goig; i la il•luminació de Bernd Purkrabek estava bé.
En resum, que totes aquestes anomalies, fruit del desig d’innovar al preu que sigui, per a mi eren una crossa més gran que les de Rusalka; però aquest retret queda diluït davant l’esplendor de la composició de Dvořák i de les interpretacions vocals i musicals, totes excel•lents. Així, en conjunt, en vaig sortir entusiasmat. Encara la podeu veure fins al dia 7 de juliol: no us la perdeu!
Aquesta música és preciosa. I les teves explicacions són tan brillants com ho pugui arribar a ser aquesta obra. El Cant a la Lluna m'agrada, tenint en compte la quantitat de poemes que s'han fet amb aquest motiu.
ResponEliminaGràcies. És que la música i les veus eren extraordinàries. Asmik Gregorian va brillar més que la lluna a la qual invocava, tot i que la direcció d'escena li va fer cantar la primera part ajaguda al llit... Però en fi, tot i les innovacions gratuïtes, sens dubte va ser la millor òpera de la temporada.
Elimina