Èsquil - Prometeu encadenat (fragment)

 

Èsquil (segle V a.C.)

Prometeu encadenat  (fragment)

        MERCURI 

Però tu no has après de cap manera
a tindre seny.

        PROMETEU 

                         Si tingués seny, pots creure
que amb un esclau com tu no hi parlaria.

        MERCURI

Sembla que res vols dir del que vol Jove?

        PROMETEU

Després que ell m'ha lligat, haig de servir-lο?

        MERCURI

Me tractes com a un nen?

        PROMETEU

                                            I no ets més tonto
que un nen petit, si creus que has d'arrancar-me
ni un mot tan sols? No hi ha turments ni indústries
que puguin fer-me dir lo que vol Jove
si aquests grillons, que em maten, no m'afluixa.
Engegui sobre meu flames candentes,
i en terbolí de neus i trons que faci
que tot tremoli i caigui: aquesta boca
no dirà mai qui li prendrà l'imperi!

        MERCURI

Pensa el que et convé més!

        PROMETEU

                                              Bé fa prous dies
que ho tinc resolt!

        MERCURI

                                 Oh temerari, creu-me,
tingues seny!

        PROMETEU

Ja t'ho dic: en va em molestes
com si volguessis persuadir una onada.
No pensis mai que com les dones preguen
juntes les mans, puga pregar a Jove
que em deslliuri per fi d'eixes cadenes,
que no ho faré!  [...]

Ja la terra no es mou per cap paraula,

ja brama el tro que ronca com un monstre,
i l'espai omplen remolins polsosos.
Els vents lluiten entre ells i es desafien
bufant contraris, i la mar i terra
agitant-se se topen. Per a veure
si jo m'esglaiaré, Jove m'ho envia.
Oh déu sagrat que per ma mare vetlles,
oh aire, que ets de tots, oh llum sagrada,
que ets també de tothom, ara mireu-me
quant i quant jo pateixo sense culpa!

Versió en decasíl·labs d’Artur Masriera (1898), que transcric amb alguna regularització ortogràfica. En català hi ha també una excel·lent versió en prosa de Carles Riba, i una altra, que lamentablement encara no conec, de Ramon Torné i Teixidó.

Aquesta és l’escena final del ‘Prometeu encadenat’, obra generalment atribuïda a Èsquil, tot i que alguns erudits ho posen en dubte. Se sap que era la primera part d’una trilogia, seguida de ‘Prometeu alliberat’ i ‘Prometeu, portador del foc’, malauradament perdudes. S’hi representa el desafiament de Prometeu a Zeus (Júpiter en llatí, Jove en aquesta versió). El tità Prometeu havia ajudat Zeus en la Titanomàquia (la lluita de Zeus per destronar el seu pare, Cronos, i aconseguir el poder celestial absolut); després, però, Prometeu es va oposar al designi de Zeus de deixar que la humanitat s’extingís. Així, desobeint el déu, va arrabassar el foc sagrat de Zeus per donar-lo als humans, que així van poder sobreviure; i per això Prometeu era considerat l’autèntic “creador” de la civilització humana. Zeus va castigar Prometeu encadenant-lo a una roca al capdamunt d’una muntanya. Prometeu va profetitzar que, així com Cronos havia destronat el seu pare, Urà, i Zeus havia fet el mateix amb Cronos, així mateix hi hauria un fill de Zeus que vindria per prendre-li el poder. En aquesta escena final, Zeus envia el seu missatger Hermes (Mercuri) per convèncer Prometeu que li digui si sap quin seria aquest fill, a fi d’eliminar-lo. 

En aquest diàleg, el pres, amb gran dignitat, es nega a revelar res si no és a canvi de la seva llibertat, i fa front a les amenaces d’un càstig encara més cruel: per tota l’eternitat, unes àligues vindran a menjar-se-li el fetge, que se li regenerarà perpètuament a fi que aquest suplici no s’acabi mai. Trobo curiós  –i estranyament actual– aquest fragment, en què un poderós pretén assolir el favor d’un pres sense oferir-li cap benefici a canvi, tan sols la possibilitat de no empitjorar la seva situació. Mireu si no ha plogut des d’aquells temps mítics, i així va el món encara…

Imatges (Wikimedia Commons): a) Bust d’Èsquil al Centre Zappeion d’Atenes; b) Dirk von Baburen: ‘Prometeu encadenat per Vulcà’, oli sobre tela (1623), Rijksmuseum, Amsterdam. c) Thomas Cole: ‘Prometheus bound’, oli sobre tela (1847), Museum of Fine Arts of San Francisco. d) Auguste Bartholdi, ‘Le Martyr Moderne’, guix (1874), Bartholdi Museum, Colmar.