Dante / Forese - Tenzone (5)

 
Dante Alighieri / Forese Donati
Tenzone (5)
 

5. Dante a Forese

Bicci novel, figliuol di non so cui

(s’i’ non ne domandassi monna Tessa),

giù per la gola tanta rob’ hai messa,

ch’a forza ti convien tôrre l’altrui.

      E già la gente si guarda da·llui,

chi ha borsa a·llato, là dov’e’ s’appressa,

dicendo: «Questi c’ha la faccia fessa

è piuvico ladron negli atti sui».

      E tal giace per lui nel letto tristo,

per tema non sia preso a lo ’mbolare,

che gli apartien quanto Giosep a Cristo.

      Di Bicci e de’ fratei posso contare

che, per lo sangue lor, del mal acquisto

sann’ a lor donne buon’ cognati stare. 

                     * * *

 

Bicci novell, fillol de no sé qui,

(madona Tessa ho podria explicar),

has endrapat coll avall tant menjar

que pendre’n d’algú altre et pot servir.

      Que la gent que passeja pel carrer

la bossa amaga quan et veu venir,

pensant: “Qui porta al rostre un tall així

per lladre el té tothom, pel seu mal fer.”

      I sé d’algú que jeu al seu llit, trist,

tement veure’t per lladre detingut,

i que és per a tu com sant Josep al Crist.

      D’en Bicci i dels germans seus en puc dir  

que, per llur sang, d’allò mal obtingut

amb dones i cunyats saben gaudir.

                   [Versió: R. Carreté]

 
Versió més literal: Bicci novell, fillet de no sé qui, / (si no li ho demanéssim a madona Tessa), / t’has empassat tantes coses per la gola / que per força et convé prendre els béns d’altri. // I ja la gent es guarda prou d’aquell, / (la gent) que porta la bossa al costat, on ell s’afanya, / i diuen: “Aquell que té la cara enfonsada / és un lladre públic en els seus actes”. // I hi ha algú que jeu al llit, trist a causa d’ell, / tement que sigui empresonat per robar, / (algú) que li pertany com Josep a Crist. // D’en Bicci i dels germans puc contar / que, per llur sang, d’allò que han adquirit malament / saben estar amb llurs dones com a bons cunyats.
 
Comentari: Dante acusa ara Forese de ser un bastard, “fill de no sé qui”, i la identitat del pare caldria demanar-la a la mare, madona Tessa. I li retreu que s’ha empassat tantes coses (“roba” en el sentit de “propietats materials”, cf. Dizionario Trecani: «ROBA (...) Con valore collettivo, il complesso di ciò che si possiede, dei proprî beni, mobili e immobili: ha lasciato ai poveri tutta la sua r.». Pel vers 7, suposo que Forese devia tenir la cara tallada, com Al Capone, i alguns exegetes han especulat que, efectivament, hom li hagués marcat la cara com a càstig d’un delicte —o fruit d’alguna baralla tavernària (al Purgatori de la Commedia, la cara de Forese és descrita com demacrada, amb els ulls profundament enfonsats; però això és comú a totes les altres ànimes que habiten el cercle dels goluts, ja que llur càstig és passar gana i s’han quedat en pell i ossos). La persona que jeu al llit, trista per la por de veure Forese empresonat, és el seu pare, perquè se’ns diu que la relació que tenen és com la de sant Josep amb Jesucrist. Si seguim la hipòtesi de Guiberteau, l’acusació de ser “fill no sé de qui” no al·ludiria al fet que Forese fos bord, a causa d’una suposada infidelitat de la seva mare; ans voldria dir que l’amic de Dante hauria freqüentat més d’una lògia, adquirint idees herètiques de diferents procedències, que hauria devorat indiscriminadament, i continuava apropiant-se de creences d’altres sectes; per tant, Forese seria golafre de menjar, però també de creences; i seria lladre, però no de bens materials, sinó d’idees alienes. Així, el pare de Forese, enllitat, patiria per por de veure el fill empresonat, però no pas per lladre, sinó per heretge. 

Per altra part, Eugenio Chiarini explica que un besoncle de Forese, Buoso Donati, va ser suplantat en el llit mortuori per un amic (o cunyat?) del seu nebot, Simone Donati, és a dir, el pare de Forese, a fi de dictar un testament nou en favor de Simone i propi: és el famós Gianni Schicchi que Dante posa a l’Infern dels estafadors (Inferno, XXX) i que Puccini va immortalitzar en una òpera. Per tant, es tractaria d’una família amb antecedents poc recomanables, sempre segons les invectives que Dante clava al seu col·lega.
 
Seguint la teoria de Guiberteau, la misteriosa frase final vindria del fet d’anomenar en argot “dones” les lògies, i “cunyats” els membres que s’hi reunien: vindria a refermar en clau hermètica, que Forese participava activament en reunions d’heretges. Per a Alfie, en canvi, Dante es limita a retreure els vicis de Forese: gola i lladronici, compartint a més els beneficis dels furts amb tota la família. Encara, però, hi ha qui, com Chiarini, suggereix que podríem veure, en els dos darrers versos, o bé una sàtira sobre la poca atenció conjugal dels seus germans amb llurs respectives mullers (perquè les tractarien amb distanciament com si fossin cunyats i no pas marits, tal com Dante acusava Forese al primer sonet), o bé, tot al contrari, una acusació de promiscuïtat sexual entre els seus germans i llurs mullers, que ja no distingirien entre marits i cunyats. Jo continuo creient que tot plegat eren bromes pesades entre els dos amics, que jugaven a veure qui la deia més grossa.
 
Imatges (Wikimedia Commons): a) Domenico Peterlini, Dante a l’exili, oli sobre tela (1860), Galleria d’Arte Moderna, Florència; b) Gustave Doré, Gianni Schicchi a l’infern, il·lustració a Inferno  XXX (París, Hachette, 1861).