Zerbinetta's aria R. Strauss Ariadne auf Naxos

Hugo von Hofmannsthal / Richard Strauss

Ariadne auf Naxos (fragment)
 
[...] Treulos sie sinds! Ungeheuer, ohne Grenzen!
Eine kurze Nacht, ein hastiger Tag,
Ein Wehen der Luft, ein fließender Blick
Verwandelt ihr Herz!
Aber sind wir denn gefeit
Gegen die grausamen, entzückenden,
Die unbegreiflichen Verwandlungen?
Noch glaub' ich dem einen ganz mich gehörend,
Noch mein ich mir selber so sicher zu sein,
Da mischt sich im Herzen leise betötend
Schon einer nie gekosteten Freiheit
Schon einer neuen verstohlenen Liebe schweifendes,
Freches Gefühle sich ein.
Noch bin ich wahr und doch ist es gelogen,
Ich halte mich treu und bin schon schlecht,
Mit falschen Gewichten wird alles gewogen,
Und halb mich wissend und halb im Taumel
Betrüg ich ihn endlich und lieb ihn noch recht!
Noch mein' ich mir selber so sicher zu sein
Da mischt sich im Herzen liese betörend schon
Einer neuen verstohlenen Liebe. [...]
Als ein Gott kam Jeder gegangen.
Und sein Schritt schon machte mich stumm
Küßte er mir Stirn und Wangen,  
War ich von dem Gott gefangen?
Und gewandelt um und um!
 
                    * * *
  
[...] Tots ells són infidels, monstres sense mesura!
Una nit breu, un dia frenètic,
un buf d’aire, un gest furtiu els trasbalsen el cor!
Però, i nosaltres? És que som immunes
a llurs cruels, captivadores,
inexplicables transformacions?
Encara em sembla que estic unida
a algú que em fa sentir segura;
Tinc dintre el cor un sentiment confús
de llibertat reprimida, d’un amor clandestí.
Tot em sembla alhora autèntic i fals,
sóc alhora fidel i maliciosa.
Ho veig tot des de vidres deformats,
estic conscient i alhora desvariejo;
l’enganyo, però... també l’estimo!
Sempre que em sento segura,
em neix a dintre el cor,
un nou, formós, furtiu i dolç,
amor enlluernador! [...]
Arribava igual que un déu,
i només de sentir-li les petjades,  
jo restava expectant:
Seré per tal déu captivada?
I em deixava captivar!
 
Ariadne auf Naxos (1912, versió definitiva 1916) és una de les sis òperes en què van col·laborar Hugo von Hofmannsthal com a lletrista i Richard Strauss com a compositor. D’altres de destacades són Elektra (1909) i Der Rosenkavalier (1910), per citar-ne només dues. Hom ha dit que “és l’obra més exquisida de la producció lírica de Strauss”, i per al crític Roger Alier, “la unió de la tragèdia clàssica amb la commedia dell’arte italiana aconsegueix un significat molt més profund del que en un principi era d'esperar. Ariadna és una metàfora sobre la necessitat de superar l'adversitat per a viure”.
 
L’obra s’inspira en part en Le bourgeois gentilhome, de Molière, i en part en el personatge mitològic d’Ariadna, princesa de Creta. Aquesta, enamorada de Teseu, el va ajudar a matar el Minotaure i a escapar del Laberint de Cnosos; però Teseu la va deixar abandonada a l’illa egea de Naxos. Allí la va trobar el déu Dionís (Bacus), que se’n va enamorar i s’hi va casar.
 
L’òpera tracta d’un home molt ric de Viena que contracta dues companyies per actuar al seu palau. Una de teatre seriós, que ha de representar Ariadna a Naxos; i una de còmics de la commedia dell’arte. Per un error burocràtic, totes dues companyies es troben que han d’actuar el mateix dia i a la mateixa hora. Com que no es posen d’acord sobre qui ha d’actuar primer, el promotor els obliga a fer les dues representacions alhora, cosa que provoca nombrosos conflictes i malentesos. En la llarga i difícil ària que he triat, amb versió lliure meva, la gentil Zerbinetta intenta convèncer l’actriu que representa Ariadna —que figura que està trista perquè Teseu l’ha abandonada— que tots els homes són iguals, i fins i tot intercanviables.

 
El Liceu la presenta des del 22 de setembre fins al 4 d’octubre, en un muntatge modern i també transgressor de Katie Mitchell, que, en principi, diria que pinta bé; perquè, a diferència de tants muntatges que pretenen “actualitzar” peces clàssiques amb resultats discutibles, en aquest cas l’ambient de l’obra s’adiu a totes les adaptacions que hom vulgui fer-hi. La direcció musical és a càrrec de Josep Pons.
 
Transcric del programa del Liceu: “De colors mozartians, integra i conjuga el neoclassicisme i les danses populars de màscares italianes, els moments wagnerians més inflamats amb una cançó de bressol més pròpia de Schubert, i un llenguatge desacomplexat, flexible i expressiu al servei de la teatralitat. [...] A banda de ser un homenatge a Molière i a Mozart, és una òpera tan impertinent com irresistible. La vida imposa l’oblit i la transformació. 

Ariadne integra aquesta imatge pirandelliana del “teatre dins del teatre” i, sota una capa d’aparent comicitat, amaga els disgustos de l’amor i de la vida. Multiplicitat de sentiments en acció i un xoc de mons que finalment conviuen en la resignació d’un paradís inabastable.” 

Vegeu al vídeo (llicència Youtube) l’ària de Zerbinetta en versió concert, en la veu de la soprano Rinna Moriah.