Dante / Forese - Tenzone (6)

 
Dante Alighieri / Forese Donati
Tenzone (6)
 

    6.     Forese a Dante  

Ben so che fosti figliuol d’Allaghieri,

e acorgomene pur a la vendetta

che facesti di lu’ sì bella e netta

de l’aguglin ched e’ cambiò l’altr’ieri.

      Se tagliato n’avess’ uno a quartieri,

di pace non dove’ aver tal fretta;

ma tu ha’ poi sì piena la bonetta,

che no·lla porterebber duo somieri.

      Buon uso ci ha’ recato, ben ti ·l dico,

che qual ti carica ben di bastone,

colu’ ha’ per fratello e per amico.

      Il nome ti direi delle persone

che v’hanno posto sù; ma del panico

mi reca, ch’i’ vo’ metter la ragione.

 

                   * * *

 

Que d’Alighieri ets fill, ho sé segur,   

i prou que veig amb quina escassa glòria  

n’has vindicat el nom i la memòria   

amb els florins que ahir vas rebre tu.

     Ni si algú haguessis fet esquarterar,

per fer les paus tindries tanta pressa,   

havent omplert la bossa d’or que vessa,   

que ni dos rucs la podrien portar.

      Galdós exemple el teu, a fe t’ho dic,

si aquell qui amb el garrot et va tustar

ara l’abraces com germà i amic;

puc dir-te el nom dels qui poden jurar   

que has fet això; mes si un pa de pessic

em portes, les raons podem tancar.   

 

               [Versió: R. Carreté]
 
Versió més literal: Ja sé que vas ser fill de n’Alighieri, / i també me n’adono, de la venjança / que vas fer en favor d’ell, tan bella i neta, / dels aligots que va bescanviar l’altre dia. // Si no n’haguessis escorxat un a trossos, / no deuries tenir tanta pressa per fer les paus; / però tens tan plena la bossa / que dues someres no podrien portar-la. // Galdós costum ens has portat, a fe t’ho dic, / que aquell que et carrega a bastonades / és el qui tens per germà i per amic. // Et diré el nom de les persones / que hi han apostat, sobre tot això; però un bon pa de mill / porta’m, que hi vull posar raó.

Comentari: Forese acaba la seva tanda de sonets recriminant Dante que no hagués vindicat prou bé el seu pare, no sé exactament de què ni contra qui. El pare de Dante va morir quan el poeta era un nen, però si algú li hagués fet una mala jugada, el fill l’hauria pogut venjar anys després; en canvi, el seu amic l’acusa d’haver fet tractes amb els enemics del seu pare a canvi de diners (si entenc bé aquest intercanvi de monedes amb la imatge d’un aligot, intercanvi fet amb els enemics del pare) i d’haver tingut molta pressa a fer les paus amb els seus rivals i així poder tenir la bossa plena; dedueixo que són al·lusions a rivalitats familiars en el marc d’una Florència dividida en bàndols — els gibel·lins, els güelfs blancs i els güelfs negres— i amb fortes enveges i litigis entre llinatges. En aquesta mateixa línia, Forese acusa Dante d’haver-se fet amic i germà d’aquells que l’havien tractat a bastonades (“galdós costum”, ironitza). Guiberteau suggereix la possibilitat que Forese acusi Dante de sotmetre’s a la fe de l’Església catòlica després d’haver-se oposat a la política del Papa contra Florència. Finalment, però, després de reiterar l’acusació de covardia dient que hi ha prou gent que en donaria testimoni, Forese (golafre com és) proposa a Dante que si li dona un pa ja poden fer les paus i acabar la disputa. I és així com acaba aquesta tençó, que jo interpreto com una facècia poètica entre dos amics, tot i que els versos poden encobrir al·lusions més velades a fets i circumstàncies que potser els contemporanis comprenien, però avui ja no capim.
 
Imatges (Wikimedia Commons): a) Enrico Pazzi, monument a Dante (1865), a la Piazza dalla Santa Croce, Florència; b) Centotafi de Dante a la Basilica dalla Santa Croce, Florència (1829; però el poeta continua enterrat a Ravenna). 
 
          BIBLIOGRAFIA
 
Per als textos originals he fet servir l’edició de Wikisource i, en algun moment, la del web Interbooks.eu. Per a alguna comprovació textual puntual, he consultat l’edició de Tutte le opere di Dante, d’Edward Moore (Oxford, 1904), i algun cop l’edició de Michele Barbi (Società Dantesca Italiana, Florència 1960). Per als comentaris, quan ho indico, segueixo els de Phillippe Guiberteau al seu article La ‘tenzone’ ou ‘Dispute avec Forese Donati’, Bulletin de l’Association Guillaume Doré, 4ème sèrie, núm. 1, març 1970, pàg. 169-184. També he consultat, quan ho esmento, el llibre de Fabian Alfie, Dante's Tenzone with Forese Donati: The Reprehension of  Vice (University of Toronto Press, 2011). Més esporàdicament, he seguit els comentaris d’Eugenio Chiarini (Bicci novel, figliuol di non so cui (Istituto Trecani della Enciclopedia Italiana, 1970); i per resoldre algun dubte de la traducció, he consultat la versió anglesa de K. Foster i P. Boyde (Oxford, 1967); l’article Tenzone e ironia in Dante, de Massimo Verdicchio (University of Alberta, 2015); i encara, la tesi doctoral de Martina Piccin, Esegesi ed autoesegesi dantesca (Università Ca’ Foscari, Venècia, 2012).