Antero de Quental - A M. C.

Antero de Quental (1842-1891)
A M. C.

Pôs-te Deus sobre a fronte a mão piedosa:
O que fada o poeta e o soldado
Volveu a ti o olhar d'amor velado
E disse-te: «Vai, filha, sê formosa!»

E tu, descendo na onda harmoniosa,
Pousaste neste solo angustiado, 
Estrela envolta num clarão sagrado,
Do teu límpido olhar na luz radiosa. 

Mas eu... posso eu acaso merecer-te?
Deu-te o Senhor, mulher! o que é vedado,
Anjo! deu-te o Senhor um mundo à parte.

E a mim, a quem deu olhos para ver-te,
Sem poder mais... a mim o que me há dado?
Voz que te cante e uma alma para amar-te!

                      * * *

Déu va posar-te al front una mà pietosa:
Ell, que encisa el poeta i el soldat,
et va donar l’esguard de l’amor amagat
i et digué: “Filla, ves, sigues formosa!”

I tu, baixant a l’ona harmoniosa,
vares venir en aquest món angoixat, 
estel voltat d’un resplendor sagrat,
dels teus ulls clars en l’aura lluminosa.

Què he de fer jo, per poder-te merèixer?
Déu, dona, et va donar el que m’és vedat:
Àngel!, un món que sols tu pots conèixer.

I a mi, que em va donar els ulls per mirar-te
sens poder-hi fer res..., què més m’ha dat?
Veu per cantar-te, i cor per estimar-te!

Versió més literal: Déu et va posar sobre el front una mà pietosa: / ell, que encoratja el poeta i el soldat, / va posar en tu l’esguard d’amor velat, / i et va dir: “Filla, ves, sigues formosa!” // I tu, baixant vers l’ona harmoniosa, / et vas posar sobre aquest sòl angoixat, / estel envoltat d’una claror sagrada, / en la llum radiant del teu límpid esguard. // Però jo, com et podria tal volta merèixer? / Déu t’ha donat, dona, allò que és prohibit, / Àngel! Déu t’ha donat un món a part. // I a mi, a qui va donar ulls per mirar-te, / sense poder fer altra cosa, a mi, què m’ha donat? / Una veu per cantar, i una ànima per estimar-te!

Versió lliure meva de la segona versió d’aquest bonic sonet publicat el 1863, quan l’autor tenia 21 anys, en un llibre titulat Beatrice. En l’obra d’Antero hi trobem diversos poemes dedicats a aquesta misteriosa M. C., que ningú ha pogut identificar amb certesa: per a alguns era una dona casada de nom Maria del Carme, un amor platònic del poeta, però per a admirar els versos que li foren adreçats no hi fa res que no puguem posar-li nom ni cara ni ulls. Antero de Quental va néixer a les Açores i va ser un destacat literat i polític portuguès, obrer tipògraf de professió, cofundador del partit socialista portuguès, del qual fou diputat. No em consta que hi hagi cap traducció catalana dels seus poemes (si m’equivoco, agrairé que m’ho feu saber); en castellà sé que hi ha versions de Juan Eduardo Zúñiga i José Antonio Llardent, que tanmateix no conec.

Imatge (Wikimedia Commons): Antero de Quental el 1887.

Amnistia i llibertat.