Wilfred Owen / Benjamin Britten
War Requiem (fragment)
What passing bells
for these who die as cattle?
Only the monstrous anger of the guns.
Only the stuttering rifles' rapid rattle
Can patter out their hasty orisons
No mockeries
for them from prayers or bells,
Nor any voice of mourning save the oirs,
The shrill,
demented choirs of wailing shells;
And bugles calling
for them from sad shires.
What candles may be held
to speed them at all?
Not in the hands of boys, but in their eyes
Shall shine the holy glimmers of good-byes.
The pallor of girls' brows shall be their pall;
Their flowers the tenderness
of silent minds,
And each slow dusk a drawing-down
of blinds.
Rèquiem de guerra (fragment)
Quines campanes toquen a morts
per als que moren com un ramat de bestiar?
Tan sols la monstruosa ira dels canons,
tan sols el ràpid estossec dels rifles
poden escopir una pregària apressada.
Cap simulacre
no hi ha per a ells de precs i de campanes,
i no senten ni una veu que els planyi.
Tan sols els estridents,
demencials cors dels projectils que udolen;
i els clarins que els criden
des de llurs tristos països.
Quants ciris s’haurien d’encendre,
que n’hi hagués per tothom?
No pas a les mans dels nens, sinó en els ulls,
lluirà el sagrat espurneig dels adeus.
Els fronts pàl·lids de les noies els faran de sudari;
i de flors, la tendresa
de les ments en silenci.
I cada capvespre serà com tancar
les persianes.
Benjamin Britten va compondre War
Requiem, sobre textos de Wilfred Owen, l’any 1962 per a la inauguració de
la nova catedral de Coventry, que havia estat destruïda pels bombardeigs de l’aviació
nazi durant la Segona Guerra Mundial. Era un oratori per a orquestra, veus
solistes i cor: un al·legat pacifista i un clam a la reconciliació entre els
humans, creat en un context d’amenaça nuclear en plena guerra freda. Gairebé 60
anys més tard, l’English National Opera i el National Kaohsiung Center for the
Arts de Weiwuying a Taiwan en presenten una adaptació en forma d’òpera, que es
podrà veure al Liceu entre el 19 d’octubre i el 2 de novembre. Es tracta d’un un
muntatge del nord-americà Daniel Kramer amb escenografia i vídeos de Wolfgang
Tilmans, que mou 127 persones en escena. Hi destaquen les veus de la soprano
russa Tatiana Pavolvskaya, el tenor anglès Mark Padmore i el baríton alemany
Matthias Goerne. El cor del Liceu, dirigit des d’ara per Pablo Assante, i el
cor infantil dels Amics de la Unió de Granollers, dirigit per Josep Vila, hi tenen
un paper molt important, així com l’orquestra simfònica titular del Liceu, reforçada
i que dialoga amb una orquestra de cambra a l’escenari, totes sota la batuta del
sempre excel·lent Josep Pons. Jo n’he traduït un fragment de la primera
intervenció del tenor. Al vídeo hi ha un fragment de la versió original en
format oratori, per la Filharmònica de Berlín i el Rundfunkchor berlinès
dirigits per Sir Simon Rattle el 2013; res a veure amb el muntatge que es podrà
veure al Liceu, del qual podeu veure fotografies i més informació en aquest
enllaç:
Amnistia i llibertat
What passing bells
for these who die as cattle?
Only the monstrous anger of the guns.
Only the stuttering rifles' rapid rattle
Can patter out their hasty orisons
No mockeries
for them from prayers or bells,
Nor any voice of mourning save the oirs,
The shrill,
demented choirs of wailing shells;
And bugles calling
for them from sad shires.
What candles may be held
to speed them at all?
Not in the hands of boys, but in their eyes
Shall shine the holy glimmers of good-byes.
The pallor of girls' brows shall be their pall;
Their flowers the tenderness
of silent minds,
And each slow dusk a drawing-down
of blinds.
per als que moren com un ramat de bestiar?
Tan sols la monstruosa ira dels canons,
tan sols el ràpid estossec dels rifles
poden escopir una pregària apressada.
Cap simulacre
no hi ha per a ells de precs i de campanes,
i no senten ni una veu que els planyi.
Tan sols els estridents,
demencials cors dels projectils que udolen;
i els clarins que els criden
des de llurs tristos països.
Quants ciris s’haurien d’encendre,
que n’hi hagués per tothom?
No pas a les mans dels nens, sinó en els ulls,
lluirà el sagrat espurneig dels adeus.
Els fronts pàl·lids de les noies els faran de sudari;
i de flors, la tendresa
de les ments en silenci.
I cada capvespre serà com tancar
les persianes.
M'agrada moltíssim el fragment que has posat d'aquesta composició! Primer pensava que era música dodecafònica, que no és sant de la meva devoció, però veig que no.
ResponEliminaGràcies! Al YouTube pots trobar l'obra sencera (en format oratori) a càrrec de diferents orquestres. Veuràs que sona molt bé. El muntatge operístic pinta bé; jo no hi vaig fins al dia 31.
ResponElimina