Antero de Quental - Os cativos

 

Antero de Quental (1842-1891)
Os cativos

Encostados às grades da prisão,
Olham o céu os pálidos cativos.
Já com raios oblíquos, fugitivos,
Despede o sol um último clarão.

Entre sombras, ao longe, vagamente,
Morrem as vozes na extensão saudosa.
Cai do espaço, pesada, silenciosa,
A tristeza das coisas, lentamente.

E os cativos suspiram. Bandos de aves
Passam velozes, passam apressados,
Como absortos em íntimos cuidados,
Como absortos em pensamentos graves.

E dizem os cativos: Na amplidão
Jamais se extingue a eterna claridade...
A ave tem o voo e a liberdade...
O homem tem os muros da prisão!

Aonde ides? Qual é a vossa jornada?
À luz? à aurora? à imensidade? aonde?
– Porém o bando passa e mal responde:
À noite, à escuridão, ao abismo, ao nada! –

E os cativos suspiram. Surge o vento,
Surge e perpassa esquivo e inquieto,
Como quem traz algum pesar secreto,
Como quem sofre e cala algum tormento...

E dizem os cativos: Que tristezas,
Que segredos antigos, que desditas,
Caminheiro de estradas infinitas,
Te levam a gemer pelas devesas?

Tu que procuras? Que visão sagrada
Te acena da soidão onde se esconde?
– Porém o vento passa e mal responde:
a noite, a escuridão, o abismo, o nada! –

E os cativos suspiram novamente.
Como antigos pesares mal extintos,
Como vagos desejos indistintos,
Surgem do escuro os astros, lentamente...

E fitam-se, em silêncio indecifrável,

Contemplam-se de longe, misteriosos,
Como quem tem segredos dolorosos,
Como quem ama e vive inconsolável...

E dizem os cativos: Que problemas
Eternos, primitivos, vos atraem?
Que luz fitais no centro donde saem
A flux, em jorro, as intuições supremas?

Por que esperais? Nessa amplidão sagrada
Que soluções esplêndidas se escondem?
– Porém os astros tristes só respondem:
A noite, a escuridão, o abismo, o nada! –

Assim a noite passa. Rumorosos
Sussurram os pinhais meditativos.
Encostados às grades, os cativos
Olham o céu e choram silenciosos.
 
Els captius
 
Agafats als barrots de la presó,
miren, pàl·lids, al cel tots els captius.
Amb els seus raigs oblics i fugitius
envia el sol sa darrera claror.

Entre les ombres, al lluny, vagament,
moren les veus en la fosca enyorosa.
Cau de l’espai, pesant, silenciosa,
la tristor de les coses, lentament.
 
Sospiren els captius. Estols d’ocells
passen rabent i volen apressats,
que sembla com si estiguin capficats,
absorts en pensaments greus per a ells.
 
I diuen els captius: A l’horitzó
mai s’extingeix l’eterna claredat...
Un ocell pot volar i té llibertat,
l’home només té els murs de la presó!
 
Cap on aneu? El vostre destí, on és?
L’alba, la llum, la immensitat? Fins on?
Anem cap a la nit —l’estol respon—, 
vers la fosca, l’abisme i el no-res!

Sospiren els captius. Es gira el vent,
bufa i rebufa, esquívol i inquiet,
com qui suporta algun dolor secret,
com qui pateix i calla el seu turment...

I diuen els captius. Quanta tristesa,
quants recòndits secrets que al cor agites,
caminador de sendes infinites,
t’empenyen a plorar per la devesa?
 
Què busques? Quina imatge t’ha corprès, 
sagrada, en solitud? S’amaga? I on?
—Dintre la nit —el vent tot just respon:—
dins la fosca, l’abisme i el no-res!

Tots els captius sospiren novament.
Com els antics dolors, sempre latents, 
com els vagues desigs, indiferents, 
de la nit neixen astres lentament...
 
Es miren, en silenci indesxifrable;
Es contemplen de lluny, misteriosos,
com qui conserva secrets dolorosos,
com el qui estima i viu inconsolable...
 
Diu un captiu als astres: Quins problemes
eterns i primitius d’aquí us atreuen?
Quina llum hi veieu, aquí on es creuen
a raig, a doll, intuïcions supremes?
 
Per què espereu? En quin sagrat recés  
teniu respostes màgiques? I on són?
—Dintre la nit —un estel trist respon—:
 dins la fosca, l’abisme i el no-res!
 
Així passa la nit. Ben remorosos
murmuren els matolls, meditatius.
Agafats als barrots, tots els captius
miren al cel, plorant silenciosos.
 
Versió molt lliure meva d’aquest poema d’Antero de Quental, un poeta nascut a les Açores. Va ser un dels impulsors, amb Eça de Queiroz i Teófilo Braga, de la “Qüestió de Coimbra”, moviment literari que el 1866 va enfrontar un grup d’escriptors joves de la Universitat de Coimbra, adscrits al realisme i al naturalisme i oberts als aires renovadors que venien dels intel·lectuals francesos i alemanys, contra l’academicisme romàntic, formalista i conservador que representava António de Castilho i el seu cercle d’amics (a qui els joves descrivien com “l’escola dels elogis mutus”). Els nous poetes, que després es van conèixer com la “generació de 1870”, propugnaven una renovació cultural i social del país, i la intervenció dels intel·lectuals en la política. Va ser cofundador del Partit Socialista Portuguès i diputat socialista. Més tard, retirat de la vida política i immergit en una crisi psicològica, va tornar a les Açores, on es va suïcidar el 1891. No em consta que hi hagi cap traducció catalana dels seus poemes (si m’equivoco, agrairé que m’ho feu saber); en castellà sé que hi ha versions de Juan Eduardo Zúñiga i José Antonio Llardent, que tanmateix no conec.   

Imatge (Wikimedia Commons): Columbano Bordalo Pinheiro, detall del Retrat d’Antero de Quental, oli sobre tela (1889), Museu Nacional de Arte Contemporânea do Chiado, Lisboa.

Amnistia i llibertat per als captius, exiliats i represaliats. Autodeterminació.