Eurípides- Les Troianes

 
Eurípides (segle V a.C.)
Les Troianes (fragment)
 
Hècuba: Aixeca el cap de terra, dissortada,  
mira endavant: això no és Troia,
no, ja no ho és, i ja no en som els reis!
Aguanta fort si es gira la fortuna.
Tu segueix el corrent, l’atzar que et guiï;
no encaris pas la nau del teu destí  
contra les ones: deixa’t arrossegar per elles!
Pobra de mi, què em queda per plorar
havent perdut marit i fills i pàtria?
Oh, superba esplendor dels meus ancestres,  
ara tornada cendres, ja es veu que no eres res!
Què més puc dir? O he de callar? Què he de plorar?  
Trista de mi, que el pes de la desgràcia  
m’esclafa els ossos i m’esquinça el cor,
ajaguda en el llit del meu dolor!
Ai, el meu cap, i els polsos, ai el pit!
Tinc ganes de girar-me a banda i banda,  
blegar l’esquena i acotar  la testa  
acompanyant el plor que no s’atura!  
És la darrera música dels tristos,
el plany per la dissort que no vol danses! […]
Oh, dissort! Quin sofriment extrem,
trobar-me en el llindar de totes les misèries:
deixar la pàtria, veure la ciutat en flames!
Afanyeu-vos, peus lassos per l’edat,  
cal dir adeu a aquest món que s’enfonsa!
Tu, Troia, que orgullosa t’enfrontaves als bàrbars,

ara has de perdre el teu nom gloriós!
El foc et consumeix, mentre a nosaltres
se’ns emporten, esclaves, lluny de la nostra terra.
Ah, déus! Però… per què hem d’invocar els déus?
Fins ara, els nostres precs no els han pas escoltats.
Correm vers la foguera! Serà la mort més digna,
endinsar-se en el foc que destrueix la pàtria.
 
[Versió meva lliure]
 

Formalment, la primera actuació del que aviat seria el Grup de Teatre La Lluerna va ser, la primavera de 1967,  l’enregistrament magnetofònic que vam fer, al jardí de ca l’Orriols, d’una versió reduïda de Les Troianes d’Eurípides, que jo, als meus setze anys, vaig mal engiponar partint d’una versió castellana en prosa que hi havia a la Biblioteca de Balsareny. Qui sap si el Jacint, que ho guarda tot, encara deu conservar la cinta? En tot cas, aquí hi poso una altra versió meva, molt lliure, feta recentment, de dos breus fragments. En català disposem de l’acuradíssima versió de Carles Riba, incomparablement millor que aquesta humil aproximació d’ara i, no cal dir-ho, molt més aquell agosarat pecat de joventut.
 
Com és sabut, la tragèdia tracta del fatal destí de les dones de Troia, fetes presoneres després de la destrucció de la ciutat, esclavitzades i sortejades entre els cabdills vencedors. Qui parla —en dos fragments diferents, l’un al començament, l’altre cap al final de la tragèdia— és Hècuba, reina de Troia, muller de Príam i mare d’Hèctor, Paris i Polidor, de Cassandra i de Políxena i sogra d’Andròmaca. La desventurada vella es plany d’haver perdut fills i espòs, pàtria i corona, llibertat i dignitat. Políxena hi perdrà la vida: serà sacrificada allà mateix pel fill d’Aquil·les com a represàlia per la mort del seu pare; i el jove Polidor, a qui havien enviat a l’exili per salvar-lo de la guerra, ja havia mort assassinat per qui s’havia ofert a donar-li acolliment, el rei Polimàstor de Tràcia. Hècuba, Cassandra, Andròmaca i les altres dones de Troia sofriran infortunis extrems lluny de la seva terra. Com, segles després, dirien els romans: Væ victis!   
Imatges (Wikimedia Commons): a) Josef Abel (1768-1818), El desmai d’Andròmaca, oli sobre tela, Galeria Nacional d’Eslovènia; representa la reacció de la princesa en rebre la nova de la mort d’Hèctor a mans d’Aquil·les. b) Claude Lorrain (1604-1682): Les dones de Troia cremant les naus, oli sobre tela (1643), Metropolitan Museum of Art, Nova York; representa un episodi posterior a la caiguda de Troia, i que ens conta Virgili al cant V de l'Eneida, quan les troianes que s'havien embarcat amb Enees, arribades a la costa de Sicília, per indicació de la deessa Juno van intentar cremar les pròpies naus per evitar que el periple cap al Laci continués, però Júpiter ho va impedir enviant una pluja que va apagar les flames.  

 
Amnistia, llibertat, autodeterminació.