Alguns trobadors plurilingües

  
Raimbaut de Vaqueiras (1180-1207)
[Descort (pentalingüe)]
 
Eras quan vey verdeyar
pratz e vergiers e boscatges,
vuelh un descort comensar
d'amor, per qu'ieu vauc aratges;
q'una dona.m sol amar,
mas camjatz l'es sos coratges,
per qu'ieu fauc dezacordar
los motz e.ls sos e.ls lenguatges.
 
Io son quel que ben non aio
ni jamai non l'averò,
ni per april ni per maio,
si per ma donna non l'o;
certo que en so lengaio
sa gran beutà dir non sò,
çhu fresca qe flor de glaio,
per qe no m'en partirò.
 
Belle douce dame chiere,
a vos mi doin e m'otroi;
je n'avrai mes joi' entiere
si je n'ai vos e vos moi.
Mot estes male guerriere
si je muer per bone foi;
mes ja per nulle maniere
no.m partrai de vostre loi.
 
Dauna, io mi rent a bos,
coar sotz la mes bon' e bera
q'anc fos, e gaillard' e pros,
ab que no.m hossetz tan hera.
Mout abetz beras haisos
e color hresc' e noera.
Boste son, e si.bs agos
no.m destrengora hiera.
 
Mas tan temo vostro preito,
todo.n son escarmentado.
Por vos ei pen' e maltreito
e meo corpo lazerado:
la noit, can jatz en meu leito,
so mochas vetz resperado;
e car nonca m'aprofeito
falid' ei en mon cuidado.
 
Belhs Cavaliers, tant es car
lo vostr' onratz senhoratges
que cada jorno m'esglaio.
Oi me lasso, que farò
si sele que j'ai plus chiere
me tue, ne sai por quoi?
Ma dauna, he que dey bos
ni peu cap santa Quitera,
mon corasso m'avetz treito
e mot gen favlan furtado.          
 
[Versió catalana meva lliure:]
 
Ara quan veig verdejar / prats i vergers i boscatges, / vull un descort començar / d’amor, pel qual vaig de bòlit; / que una dona em solia amar, / però ha canviat el coratge; / per això faig discordar / paraules, sons i llenguatge. // Jo sóc aquell que no té cap bé / ni mai no en tindré, / ni per l’abril ni pel maig, / si per la meva dona no el tinc; /  cert que en el seu llenguatge / dir la seva bellesa no sé, / més fresca que flor de gladiol; / per això, no me n’apartaré. // bella, dolça dama estimada, / a vós em dono i em lliuro; / no tindré més joia sencera / si no us tinc a vós i vós a mi. / Sou molt mala guerrera / si jo moro per la meva bona fe; / però ja, de cap manera, / no m’apartaré de la vostra llei. // Dama, jo em rendeixo a vós / car sou la més bona i bella / que mai hi ha hagut, i gallarda i noble, / només que no em fóssiu tan fera. / Teniu molt belles faccions / i color fresc i jove. / Soc vostre, i si us tingués, / res no em podria oprimir. //  Mes temo tant vostre plet / que en soc tot escarmentat; / per vós jo peno i pateixo / i tinc mon cos llatzerat; / de nit, quan jec al meu llit, / estic molts cops despert; /  i car mai no en trec profit / defalleixo en la meva voluntat. // Bell cavaller, m’és tan car / el vostre honrat senyoriu, / que cada dia m’esglaio. / Ai las de mi, ¿què faré / si aquella que més estimo / em mata i no sé per què? / Dama meva, per la fe que us dec / i pel cap de santa Quitèria, / el meu cor me l’heu pres / i, parlant molt gentilment, robat. 
 
Un molt conegut poema del trobador Raimbaut, en què cada estrofa està escrita en una llengua; per ordre: occità, italià, francès, gascó i galaicoportuguès. A la darrera estrofa fa servir totes aquestes llengües, pel mateix ordre, dos versos per cada una. Font del text: internet  (no tinc a mà l’edició de Martí de Riquer, Los Trovadores). Versió lliure catalana feta per mi mateix. 
 

 Cerverí de Girona / Guillem de Cervera (1259-1285)
[Cobla en ·VI· lengatges]
 
Nunca querria eu achar
ric home con mal coraçon,
mas volria senyor trobar
que mi dones ses deman son do.
E voldroye touz les jors de ma vie
dames trover o pris de tota jan;
e si hemna trobava ab enfan
pos mim cap, io, micer, la pyllaria.
Un esparver daria a l'Enfan
de setembre, s'aytal cobla'm fazia.
 
[Versió catalana:]  

Mai no voldria jo trobar / ric home amb mal cor, / sinó que voldria senyor trobar / que em donés sense demanar el seu do. / I voldria tots els dies de ma vida / dames trobar preades per tota la gent; / i si trobava una dona amb un infant / pel meu cap, jo, senyor, la prendria. // Un esparver donaria a l'Infant / de setembre, si cobla semblant em fes.
 
Una coneguda esparsa on, en tan sols 10 versos, Cerverí fa servir sis llengües, segons afirma el mateix títol del poema. Els erudits han discutit molt sobre quines són exactament aquestes llengües, i hi ha diverses opinons. Una que semblaria possible —però amb algun problema filològic— fóra: galaicoportuguès (v 1), castellà o aragonès (v 2),occità (vv 3-4 i 9-10), francès (vv 5-6), gascó (v 7) i italià (v 8). Riquer, Coromines i altres savis s’hi han barallat; Coromines insistint que els vv 9-10 són en català (però al segle XII els trobadors catalans escrivien en occità). Un documentat estudi d’Albert Rossich proposa que en realitat siguin només cinc llengües: galaicoportuguès (vv 1-2), occità (vv 3-4, 9-10), francès (vv 5-6) gascó (vv 7 i part del 8) i italià llombard (final del v. 8). El sentit dels dos versos finals, que fan de tornada i dedicatòria, s’adrecen a l’Infant: el príncep Pere d’Aragó, fill de Jaume I, després rei Pere II el Gran; i li promet un “esparver de setembre” perquè els esparvers al setembre canvien la muda i són millors. Font del text: internet (no tinc a mà l’edició de Martí de Riquer, Los Trovadores). Font de la versió catalana: Viquipèdia.
 

Dante Alighieri  (1265-1321)
[Serventois trilingue]
 
Aï faux ris, pour quoi traï aves 
oculos meos? Et quid tibi feci, 
che fatta m’hai così spietata fraude?
Iam audivissent verba mea Greci! 
E selonch autres dames vous saves 
che ‘ngannator non è degno di laude.
Tu sai ben come gaude
miserum eius cor qui prestolatur:
je li sper anc, e pas de moi non cure. 
Ai Dieus, quante malure 
atque fortuna ruinosa datur 
a colui che, aspettando, il tempo perde,
né già mai tocca di fioretto il verde!
 
Conqueror, cor suave, de te primo, 
che per un matto guardamento d’occhi
vous non dovris avoir perdu la loi; 
ma e’ mi piace che li dardi e i stocchi
semper insurgant contra me de limo,
dount je seroi mort, pour foi que je croi. 
Fort me desplait pour moi, 
ch’i’ son punito ed aggio colpa nulla;
nec dicit ipsa: “malum est de isto”;
unde querelam sisto. 
Ella sa ben che se ‘l mio cor si scrulla
a penser d’autre, que d’amour lesset, 
le faux cuers grant paine an porteret.
 
Ben avrà questa donna cor di ghiaccio
e tant d’aspresse que, ma foi, est fors, 
nisi pietatem habuerit servo. 
Bien set Amours, se je non ai socors, 
che per lei dolorosa morte faccio
neque plus vitam, sperando, conservo. 
Ve omni meo nervo, 
s’elle non fet que pour soun sen verai  
 io vegna a riveder sua faccia allegra.
Ahi Dio, quant’è integra!
Mes je m’en dout, si gran dolor en ai:  
amorem versus me non tantum curat 
quantum spes in me de ipsa durat.
 
Cianson, poves aler pour tout le monde,
namque locutus sum in lingua trina, 
ut gravis mea spina 
si saccia per lo mondo. Ogn’uomo senta:
forse pietà n’avrà chi mi tormenta.
 
[Versió catalana meva lliure:] 

Ai, somriure fals! Perquè heu traït / els meus ulls? I què t’he fet, / perquè em fessis un frau tan despietat? / Si els grecs haguessin escoltat les meves paraules! / I, segons altres dames, ja sabeu /  que un enganyador no és digne de lloança. / Tu saps bé com gaudeix / el míser cor d’aquell qui espera: / jo també espero, i no em preocupo per mi. / Ai Déu, quants mals / i fortuna ruïnosa és donada / a aquell qui, esperant, el seu temps perd / i ja no toca d’una flor ni el verd! // Em sap greu, cor suau, primer per tu, / que, per un foll cop d’ull, / no hauries d’haver perdut la llei; / però em sembla que els dards i punyals / s’aixequen sempre del fang contra mi, / i per això seré mort, per ma fe. / Em sap molt greu per mi, / car sóc punit i no en tinc pas cap culpa, / i ella no diu “quina dissort pateix!”, / cosa amb la qual jo ja no em queixaria. / Ella sap prou que si el meu cor volgués / pensar en una altra, i deixés d’estimar-la, / el seu fals cor no en sentiria pena. // Bé tindrà aquesta dona un cor de glaç / i tanta aspresa que, per mi, no és poca, / si no té pietat del seu servent. / Ja ho sap Amor: si jo no tinc socors, / per ella tindré jo mort dolorosa, / i ja, esperant, no servaré la vida. / Ai, els meus pobres nervis, / si ella no fa que, pel seu seny veritable, / pugui reveure jo la seva faç alegre. /   Oh, Déu, que íntegra és! / Mes jo en dubto, car gran dolor en tinc: / si ella pel meu amor té tanta cura / com dintre meu la fe en ella perdura. //  Cançó, pugues anar per tot el món, / ja que he parlat en llengua trina, / per tal que aquesta meva greu espina / ressoni arreu del món. Tothom ho senti: / potser en tindrà pietat la qui em turmenta.
 
El conegut sirventès trilingüe de Dante, amb versos en francès, llatí i italià (toscà), que transcric, respectivament en cursiva, rodona i negreta. Són tres cobles o estrofes de tretze versos cada una, en hendecasíl·labs i heptasíl·labs segons la mètrica italiana, més una tornada de cinc versos.  Text tret d’internet. Versió lliure meva sobre l’original i una versió italiana també d’internet.
 

Francesc Vicent Garcia (c.1582-1623), Rector de Vallfogona
[Soneto bilingüe]
 
— Monseñor illustrísimo ha mandado
que humillen esas porras  — Com les porres?
Ans vendrem les gramalles i les gorres.
— Pues presumir de hablalle es escusado.
— De guardar nostre dret tindrem cuidado.
— Todo fundar será en el aire torres.
— Som per ventura ací cònsols de borres?
— De lo que sean se nos da un cornado.
— Ai cap de no de tal, a la faena!
Vent la ciutat aquesta desmesura,
no es facen festes fins que açò millora.
— Que sea todo muy en hora buena,
que no es el Arzobispo criatura
que, porque no le hacen fiestas, llora.
 
Un poema atribuït al Rector de Vallfogona, però que no he sabut localitzar en diverses edicions de les seves obres que tinc a mà. Per tant, tampoc no sé de quin bisbe es tracta, ni del tema concret del sonet. Evidentment, sembla que un bisbe castellà es devia presentar en alguna ciutat catalana, i l’autoritat del lloc el va rebre amb l’acompanyament d’una guàrdia d’honor de macers o porrers, proveïts de llurs armes protocol·làries. El portaveu del bisbe volgué que les baixessin en presència d’ell; l’autoritat s’hi va negar, adduint el seu dret. Davant l’actitud menyspreadora del portaveu, l’autoritat va decidir suspendre la festa que en honor de l’il·lustre visitant s’havia de celebrar, i el llegat digué que per a ell perfecte, que el bisbe no ploraria pas per això. M’agradaria poder comprovar l’autoria real del sonet i conèixer el context històric anecdòtic en què es va originar. El bilingüisme s’ajusta aquí a la llengua parlada realment pels interlocutors, tret que esdevingué molt comú en la literatura popular (poesia i teatre) del segle XIX, especialment a València, però també a Barcelona.

 
Pere Criach (1952)
Como se turba el sol y s’enfosqueix
 
Como se turba el sol y se oscurece
el jorn quan envieu la policia
que en las aguas del mar nuestro se mece
guardats pel piolín de nit i dia;
 
y como estando así nos aparecen
per engrandir aquesta grolleria
denuncias que más hieren y enfurecen
pel mal que ens infligeix la fiscalia.
 
Tales me son a mí vuestros enojos
malsans que heu convertit en estampida
que hará que ya corramos el cerrojo
 
i preparem, irats, nostra sortida,
y más viendo la luz de vuestros ojos
plena de mala fe i de mentida.
 
Un poema bilingüe de gran actualitat —escrit arran de l’1 d’octubre de 2017—, en què els versos senars castellans són d’un poema de Gutierre de Cetina (Como se turba el sol y se escurece), mentre que els versos parells, en català, són del meu amic, gran poeta i savi verbívor Pere Criach, a qui li agraeixo el permís per divulgar-lo.
 
Imatges:Wikimedia Commons): 1) Monument a Raimbaut de Vaqueiras, a Vacqueyras, prop de Tolosa de Llenguadoc. 2) Un foli del Cançoner Gil, del segle XIV, amb un text de Cerverí de Girona, Biblioteca de Catalunya; 3) Enrico Pacci: Monument a Dante, marbre (1865), piazza della Santa Croce, Florència; 4) Francesc Vicent Garcia, en un gravat d’una edició de 1840. 5) La foto d'en Pere Criach no és de Wikimedia, és d'ell.