Owen - Strange Meeting

 

Wilfred Owen (1893-1918)
Strange Meeting

Em va semblar que m’escapava de la batalla
per un túnel fondo i fosc, excavat feia temps
en el granit que havien pastat guerres titàniques.
 
Hi havia tanmateix dorments apilotats que gemegaven,
massa sumits en pensaments de mort per despertar-los.
Quan m’hi vaig adreçar, un d’ells es va alçar i em mirà fit a fit,
amb una penós reconeixement en la mirada.
Va aixecar les mans angoixades com per beneir-me.
I pel seu somriure vaig reconèixer el trist indret:
pel seu somriure mort vaig saber que érem a l’infern.
 
El rostre d’aquella visió era fet de mil pors,
però no li arribava la sang des de la superfície,
i els canons no retrunyien ni les bombes xiulaven.
«Estrany amic», vaig dir, «aquí no hi ha motiu per gemegar».
«Cap ni un», va respondre, «llevat dels anys perduts
i la desesperació. Fos quina fos la teva esperança,
ho era la meva vida també; salvatgement
he perseguit la bellesa més salvatge de la terra,
que no rau tranquil·la als ulls ni als cabells trenats,
i es burla de la cursa constant de cada hora,
i quan es plany ho fa amb més fortuna que aquí.    
Car del meu goig potser han rigut molts homes,
i dels meus plors alguna cosa n’ha restat,
que ara ha de morir. Parlo de la veritat no dita,
del patiment de la guerra, del dol que la guerra destil·la.
Ara els homes marxaran contents amb el que hem fet malbé,
o descontents per la sang que els bull i es vessarà.  
Aniran àgils, amb l’agilitat de la tigressa. Ningú
trencarà files, malgrat que les nacions els prenguin el futur.
El coratge era meu, jo en sabia el misteri;
la saviesa era meva, jo en tenia el domini:   
evitar la marxa d’aquest món decadent  
reclòs en vanes ciutadelles que no tenen muralles.
Llavors, quan molta sang obstruís les rodes del seu carro,
jo m’alçaria i les netejaria amb aigua de pous dolços
i fins amb veritats massa fondes per poder-se corrompre.  
Hi hauria abocat l’ànima sense repòs, però no prou
per guarir les ferides ni per fer acabar la guerra.  
Els fronts dels homes han sagnat sense haver-hi ferides.

»Soc l’enemic que vas matar, amic meu.
T’he conegut enmig de la foscor, per com corrugaves les celles
ahir, tot mirant-me, mentre apunyalaves i mataves.
Jo em volia defensar, però tenia les mans balbes i fredes...
Ara, anem a dormir.»  

                                    [Versió lliure meva]

Wilfred Owen va ser un poeta anglès que va morir, amb 25 anys, a la Primera Guerra Mundial, justament una setmana abans que es firmés l’armistici. Ell i el seu amic Siegfried Sassoon són considerats els principals exponents de la poesia antibel·licista de la Gran Guerra, en contrast amb altres poetes que exaltaven les virtuts patriòtiques dels que lluitaven. El compositor Benjamin Britten va musicar diversos poemes d’Owen, entre els quals aquest, per incorporar-los a l’oratori War Requiem, estrenat el 1962 en la consagració de la nova catedral de Coventry; i que ara, en una posada en escena a càrrec de l’English National Opera i el National Kaohsiung Center for the Arts de Weiwuying, hem pogut veure al Liceu. He de dir que, a part de la música i el text, m’ha agradat molt el muntatge, la direcció escènica, la il·luminació, les projeccions i els solistes, així com l’orquestra titular del Liceu, dirigida per Josep Pons; el cor del Liceu, dirigit per Pablo Assante, i el cor infantil Veus de la Unió de Granollers, dirigit per Josep Vila.

Imatge (Wikimedia Commons): Retrat de Wilfred Owen, il·lustració en el recull dels seus poemes publicat el 1920.
Amnistia i llibertat.