Delfos

Delfos
Temple d'Apol·lo a Delfos. Foto meva (2008)

dilluns, 27 de desembre del 2021

Chesterton - Elegy in a Country Churchyard

 
G. K. Chesterton (1874-1936)
Elegy in a Country Churchyard
 
The men that worked for England
They have their graves at home:
And birds and bees of England
About the cross can roam.
 
But they that fought for England,
Following a falling star,
Alas, alas for England
They have their graves afar.
 
And they that rule in England,
In stately conclave met,
Alas, alas for England,
They have no graves as yet.
 
Elegia en un cementiri de poble
 
Els homes que han treballat per Anglaterra
tenen llurs tombes prop de casa,
i els ocells i les abelles d’Anglaterra
poden voleiar per damunt de les creus.
 
Però els que van lluitar per Anglaterra,
seguint un estel defallent,
ai las, ai las per Anglaterra,
tenen llurs tombes ben lluny.
 
I els que governen a Anglaterra,
reunits en un conclave senyorial,
ai las, ai las per Anglaterra,
aquests no tenen tombes encara. 

 
Versió lliure meva. Chesterton va ser un prolífic escriptor anglès, a qui devem, entre moltes novel·les, biografies i assaigs històrics i filosòfics, les entranyables narracions detectivesques del pare Brown i obres com L’home que fou Dijous o L’home que sabia massa. Va ser també poeta, autor per exemple de la Ballade of White Horse.
 
Chesterton se sentia profundament britànic i demòcrata, però contrari al colonialisme i a l’imperialisme; per això durant la guerra dels Boers va ser partidari d’aquests, i en la guerra amb Irlanda es va posar de part del dret dels irlandesos a la independència. Ell no era ben bé pacifista: creia que hi havia “guerres justes”, com les que defensaven els valors de la pau de la “civilització occidental”, i que calia guanyar-les per poder “determinar el destí moral de la humanitat”. Per això, al començament de la Primera Guerra Mundial va formar part del War Propaganda Bureau; però a la vista dels horrors i la barbàrie del conflicte bèl·lic —el seu germà Cecil va morir al front— el seu punt de vista va canviar. Acabada la guerra, es va mostrar contrari als acords de pau, que considerava “voluntat de revenja, no pas de justícia” i a la creació d’estats “artificials” com Iugoslàvia; per tot plegat, creia que aquella pretesa pau acabaria provocant una nova guerra, com així va ser, tot i que ell ja no la va viure. També es va oposar a la creació de la “Lliga de Nacions” —precursora de l’ONU—, de la qual deia que hauria de ser una “Lliga per a l’abolició de les nacions”. En aquest breu i conegut poema acusa els governants del seu país d’enviar els joves a la mort mentre ells es quedaven a casa, reunits “en conclave senyorial”.

Imatges (Wikimedia Commons): a) G.K.Chesterton; b) Un cementiri rural anglès al comtat de Cheshire. 

Amnistia i llibertat.  

2 comentaris:

  1. Sempre és igual: els que manen no maten, i els que maten són manats. La culpa és negra i ningú la vol.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha una diferència: els manats que maten ho han de fer per força, primer perquè altrament els afusellarien (recorda "Paths of Glory"), després perquè s'enfronten a altres manats amb les mateixes ordres de matar, i al final és mera qüestió de sort qui en sobreviurà. "Mans dels que maten, dures, / mans fines, que manen matar", cantava Raimon.

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.