Anònim
Molly Malone
In Dublin's fair city,
where the girls are so pretty,
I first set my eyes on sweet Molly Malone,
as she wheeled her wheel-barrow,
through streets broad and narrow,
crying: «cockles and mussels, alive, alive oh!»
Molly Malone
In Dublin's fair city,
where the girls are so pretty,
I first set my eyes on sweet Molly Malone,
as she wheeled her wheel-barrow,
through streets broad and narrow,
crying: «cockles and mussels, alive, alive oh!»
«Alive, alive oh, alive, alive oh!»,
crying: «cockles and mussels, alive, alive oh!»
She was a fishmonger,
but sure 'twas no wonder,
for so were her father and mother before,
and they each wheeled their barrow,
through streets broad and narrow,
crying: «cockles and mussels, alive, alive oh!»
She died of a fever
and no one could save her:
and that was the end of sweet Molly Malone.
Now her ghost wheels her barrow
through streets broad and narrow,
crying: «cockles and mussels, alive, alive oh!»
Versió meva lliure:
A Dublín la bella,
hi ha noies molt maques:
i jo vaig fixar-me en la Molly Malone,
que un carro empenyia
cridant per la plaça:
«cloïsses i musclos, que frescos que són!»
«Que frescos que són, que frescos que són:
cloïsses i musclos, que frescos que són!”
Era peixatera,
no és pas cosa rara,
ja ho era el seu pare i la mare al seu torn;
I el carro empenyien
cridant per la plaça:
«cloïsses i musclos, que frescos que són!»
Tan jove i alegre,
morí d’una febre,
i així fou la fi de la Molly Malone;
Pro encara a la plaça
la gent sent com canta:
«cloïsses i musclos, que frescos que són!»
Versió més literal: A la formosa ciutat de Dublín, / on les noies són tan boniques, / vaig fixar-me en la dolça Molly Malone, / quan empenyia el seu carret / pels carrers amples i els estrets, / cridant: «cloïsses i musclos, vius, vius!» // Ella era peixatera, / però això no és gens estrany, / perquè els seus pares també ho van ser, / i tots dos empenyien llurs carrets / pels carrers amples i els estrets, / cridant: «cloïsses i musclos, vius, vius!» // Es va morir d’una febre, / i ningú la va poder salvar, / i així va acabar la dolça Molly Malone; / ara, el seu esperit empeny el seu carret, / pels carrers amples i els estrets, / cridant: «cloïsses i musclos, vius, vius!»
Canó popular irlandesa, anònima del segle XIX, que alguns atribueixen a James Yorkston; va ser publicada per primer cop a Nova York el 1883. La cançó ha esdevingut l’himne oficiós de Dublín. Tracta d’aquesta mítica peixatera que se suposa que va viure al segle XVII. El 1988, amb motiu de la celebració del mil·lenari de la ciutat, li van dedicar una estàtua, que ha estat ubicada durant més d’un quart de segle a la cèntrica Grafton Street; però —sembla que de forma provisional— el 2013 la van traslladar uns cent metres enllà, a Suffolk Street, davant l’església de St. Andrew, amb motiu d’unes obres del metro; que jo sàpiga, encara no ha tornat al seu lloc.
Al vídeo (Youtube), interpretada per The Dubliners l'any 2006 a Vicar Street, Dublín.
Imatge (Wikimedia Commons): Molly Malone a Grafton Street.
Amnistia i llibertat.
Tan jove, morir d'una febre! Sona molt bé la cançó!
ResponEliminaPer als dublinesos és un clàssic, gairebé un himne. Nosaltres tenim la Marieta de l'Ull Viu, en Pasqual i la Monyos (salvant les distàncies, que diuen certs autoanomenats polítics).
Elimina