John Donne - The message

 

John Donne (1572-1631)
The message
 
Send home my long stray'd eyes to me,
which, O ! too long have dwelt on thee;
yet since there they have learn'd such ill,
      such forced fashions,
      and false passions,
            that they be
            made by thee
fit for no good sight, keep them still.
Send home my harmless heart again,
which no unworthy thought could stain;
which if it be taught by thine
      to make jestings
      of protestings,
            and break both
            word and oath,
keep it, for then 'tis none of mine.
Yet send me back my heart and eyes,
that I may know, and see thy lies,
and may laugh and joy, when thou
      art in anguish
      and dost languish
            for some one
            that will none,
or prove as false as thou art now.

El missatge
 
Torna’m els ulls, tan desgastats
de tant de temps que fa que et miren :
Mes si de tu han après tants mals,
      gestos banals,
      passions fatals;
            si tu els vas fer
            cecs per al bé,
per veure-hi així, no els vull: queda-te’ls tu.
 
Torna’m el cor, tan indefens
que cap malícia el tacaria.
Mes si el teu cor li ensenyà a fer
      mofes insanes,
      protestes vanes,
            i a trencar vots
            amb falsos mots,
aquest no és ja el meu cor: queda-te’l tu.
 
Torna’m els ulls, torna’m el cor,
que pugui veure’t les mentides;
que pugui riure jo demà;
      mentre pateixes
      i t’esllangueixes
            per mor d’algú
            que, igual que tu,
o mai no t’ha estimat o et trairà.
 
No man is an Iland
 
No man is an Iland, intire of itselfe;
every man is a peece of the Continent, a part of the maine;
if a Clod bee washed away by the Sea, Europe is the lesse,
as well as if a Promontorie were,
as well as if a Manor of thy friends
or of thine owne were;
any mans death diminishes me,
because I am involved in Mankinde;
And therefore never send to know for whom the bell tolls;
It tolls for thee.
 
Cap home és una illa
 
Cap home és una illa en si mateix;
cadascú és una peça del continent, és una part del tot.
Un sol terròs que se n’emporti el mar, i Europa minva,
igual com si s’emporta un promontori,
o ni que fos la casa d’algun dels teus amics,
o bé la teva pròpia.
La mort de cada home em torna més petit, 
perquè estic implicat en la Humanitat sencera.
No vulguis, doncs, saber per qui toca la campana:
toca per tu.
 
John Donne és el principal poeta “metafísic” del Barroc anglès, llengua en la qual va introduir l’estètica i les tècniques manieristes i barroques d’Europa. De família catòlica, de jove es va fer anglicà, es va casar d’amagat; el seu sogre el va fer empresonar i la seva família i ell van patir una pobresa extrema. Arran d’una greu malaltia va començar d’escriure poemes religiosos reflexionant entorn de la mort. Donne es va fer sacerdot anglicà, va sortir de la misèria i es va doctorar a Oxford en teologia, que després va ensenyar. Degà de la catedral de Saint Paul a Londres, els seus sermons el van fer famós. Llevat de la seva obra religiosa, la gran majoria dels seus poemes són anteriors a l’ordenació sacerdotal, però es van publicar de manera pòstuma en el recull Songs & Sonnets (1633), un dels quals és el que aquí presento. L’acompanyo amb la versió lliure meva d’una prosa molt coneguda de l’obra de maduresa de Donne, publicada al recull Devotions Upon Emergent Occasions and Death's Duel (1623); un dels seus versos fou aprofitat per Ernest Hemingway per al títol d’una de les seves famoses novel·les sobre la guerra civil espanyola: For whom the bell tolls (1940).
 
Aquesta versió de The Message la vaig publicar per primer cop al meu antic blog Amb vetusta gonella l’any 2011, sense esmentar el nom del traductor, al costat d’una versió castellana de la qual sí que en deia el responsable. En aquella època, per una certa mena de pudor, jo no solia fer constar l’autoria de les meves versions; per això ara no puc posar absolutament la mà al foc per afirmar que aquesta traducció sigui meva, tot i que així ho suposo. Si estic errat i algú em pogués ajudar citant el nom del traductor, ho agrairia. 
 
Pel que fa al segon text, que segur que l’he traduït jo, el transcric en la seva versió en anglès antic i hi poso arbitràriament format de vers, perquè moltes vegades ha estat transcrit així, tot i que l’original era en prosa poètica.
 
Hi ha poemes de Donne traduïts molt bé per Marià Manent i Marià Villangómez, entre altres; i sé que hi ha una antologia seva traduïda per Josep Miquel Sobrer Barea (1944-2015): es tracta del volum  John Donne, Poemes,  Edicions El Cingle, València 1982. Aquesta editorial va desaparèixer fa molts anys, i ara soc incapaç de trobar aquest volum ni en webs de llibres vells. O sigui que, si algú trobés aquest llibre, per al meu tió estaria prou bé.
 
Amnistia i llibertat.