Mallarmé - Do del poema

Stéphane Mallarmé (1842-1898)
Don du Poème 

Je t'apporte l'enfant d'une nuit d'Idumée!
Noire, à l'aile saignante et pâle, déplumée,
Par le verre brûlé d'aromates et d'or,
Par les carreaux glacés, hélas! mornes encor,
L'aurore se jeta sur la lampe angélique.
Palmes! et quand elle a montré cette relique
A ce père essayant un sourire ennemi,
La solitude bleue et stérile a frémi.
O la berceuse,  avec ta fille et l'innocence
De vos pieds froids, accueille une horrible naissance :
Et ta voix rappelant viole et clavecin,
Avec le doigt fané presseras-tu le sein
Par qui coule en blancheur sibylline la femme
Pour les lèvres que l'air du vierge azur affame ?
 
Do del Poema
 
Aquí et porto el nadó d’una nit d’Idumea!
Negra, amb l’ala sagnant i pàl·lida, plomada,
pel vidre cremat d’aromes i d’or,
pels finestrons glaçats, ai!, encara moixos,
l’aurora s’abocà sobre la llàntia angèlica.
Palmes! I quan ha mostrat aquesta relíquia
a aquest pare que assaja un somriure enemic,
la solitud, blava i estèril, s’ha estremit.
Oh, bressoladora, amb la teva filla i la innocència
dels vostres peus freds, acull una horrible naixença:
i mentre la teva veu recorda viola i clavecí,
¿amb el dit pansit t’espremeràs la sina
per on brolla la dona en blancor sibil·lina
pels llavis afamats per l’aire d’atzur verge?

 

Mallarmé va escriure aquests versos el 1865, mentre estava treballant en Hérodiade, el llarg poema que havia de ser la seva obra mestra, però que al final va deixar inacabat. Aquella obra es centrava en el personatge d’Herodies, princesa d’Idumea, casada primer amb Herodes Filip i després amb el germà d’aquest, Herodes Antipas, tetrarca de Galilea, i mare de Salomé. A l’obra hi juguen un paper important la dida de la princesa i una sibil·la o profetessa.
 
Mallarmé i la seva dona tenien una filla petita. El poeta ha passat tota la nit insomne escrivint un dels poemes que conformen Hérodiade, i finalment l’ha acabat de matinada: el poema és acabat de néixer, per això és «el nadó d’una nit d’Idumea». Però no li agrada com ha quedat: el poema no té vida, ha tingut «una horrible naixença», és una relíquia estèril. Arriba l’albada (que, paradoxalment, és negra, simbolitzada per un ocell d’ales sense ploma i sagnants) que s’imposa sobre la poca claror que feia una llàntia (en aquest cas, «angèlica», símbol de la inspiració poètica minvant). El poeta troba la seva dona, que està bressolant la nena; totes dues tenen els peus freds. Ell li ofereix el seu poema, que troba tan horrible, amb l’esperança que li infongui vida, de la mateixa manera que, tot i fer-ho amb uns dits pansits, es prem el pit per alletar l’infant, com la dida d’Herodies. Per mitjà de la llet (que és d’una blancor que simbolitza la puresa i la veritat, com les paraules de la sibil·la verge del poema maldestre), la dona alimenta la petita, li transfereix vida als seus llavis famolencs, igual com el poema necessita il·luminar-se de la puresa verge del cel (l’atzur) del nou dia que neix.
 
Aquesta és una de les interpretacions possibles del poema, basada en una explicació que mateix Mallarmé va escriure al poeta Villiers de l’Isle Adam; vés a saber, si no ho hagués explicat l’autor, com l’entendríem nosaltres, lectors desconeixedors de l’entorn creatiu del poema. Ja veiem, doncs, que la gràcia de la poesia simbolista rau en la pluralitat de significats que podem atribuir a cada signe, i que exigeix del lector una aportació pròpia que reelabori el poema segons la seva pròpia experiència, sensibilitat o intuïció. I no hi fa res si els resultats difereixen de la intenció original de l’autor, que ens compromet en tant que ens dóna sempre aquesta llibertat de recreació.

Versió lliure meva. Conec almenys una versió catalana d’aquest poema, obra de Joan Peña (Poesia francesa, MOLU, Ed. 62, Barcelona 1985),  evidentment molt millor que la meva, i una de castellana, de Pablo Mañé (Ediciones 29, Madrid 1979), però no les he fet servir per confegir la meva.
 
Imatge (Wikimedia Commons): Edouard Manet, Portrait de Stéphané Mallarmé, oli sobre tela (1876), Musée d’Orsay, París; Nadar, fotografia de Mallarmé (c. 1890); Paul Gauguin, Retrat de Mallarmé, dibuix al carbó (1891), Museum of Fine Arts, Boston.