Anacreont - La noia de les sandàlies

 

Anacreont (572-485 aC)
[νήνι ποικιλοσαμβάλῳ]
 

σφαίρῃ δηὖτέ με πορφυρέῃ ⌣

βάλλων χρυσοκόμης Ἔρως,

νήνι ποικιλοσαμβάλῳ

συμπαίζειν προκαλεῖται.

ἣ δ’ — ἐστὶν γὰρ ἀπ’ εὐκτίτου

Λέσβου — τὴν μὲν ἐμὴν κόμην—

λευκὴ γάρ — καταμέμφεται,

πρὸς δ’ ἄλλην τινὰ χάσκει. 

 
                              [Fragment PMG 358]
 
[La noia de les sandàlies]
 

Un altre cop, Eros del cabell ros

em llança la pilota porpra,

i em convida a jugar amb una noia

de sandàlies brodades.

Però ella, com que és de Lesbos,

em menysté la cabellera blanca

i la seva boca àvida

es deleix per una altra.

 
                             [Versió lliure meva]

Vet aquí un curiós cas d’ambigüitat en què els traductors i comentaristes no s’acaben de posar d’acord; ambigüitat que jo he intentat de mantenir en la meva versió.
 
Joan Ferraté tradueix, en vers, que la noia de les sandàlies menysprea el cap blanc del poeta: «mi cabeza —está cana— / desprecia, y mira a otra / con ojos ávidos.» I no s’entén si l’adjectiu «otra» es refereix a una altra «cabeza no cana», és a dir, al cabell d’un home més jove, o bé si es refereix a una altra dona.
 
Fernández Adrados tradueix en prosa: «desprecia mis cabellos porque son blancos y abre su boca en busca de otros», i tampoc no queda clar si es refereix a uns altres cabells (d’home o de dona) o a uns altres homes. Ara bé, Adrados, citant tres comentaristes diferents, interpreta que: «La lesbia es una “fellatrix”, es el vello púbico el que le llama la atención», i dona per fet que es refereix al d’un home.
 
Jo he traduït «cabellera blanca» (i no pas «cabells blancs») per mantenir l’ambigüitat de l’original, en què el mot «κόμην» (cabell) és femení i «ἄλλην» (una altra) hi concorda, de manera que tant es pot referir a una altra cabellera d’home (o de dona), com directament a una altra dona.
 
Ferraté diu «mira… con ojos ávidos», però l’original parla de la boca, no pas dels ulls. Certament, el sentit literal d’obrir la boca (que justificaria la interpretació d’Adrados) es complementa amb el sentit figurat de «delir-se, fer-se la boca aigua», més general, i per tant totes les traduccions són vàlides.
 
El fet de dir que Eros llancés una pilota (com també una fletxa) a algú volia dir que l’incitava a enamorar-se.
 
Els comentaristes hel·lenístics creien que la noia de les sandàlies era la poetessa Safo de Lesbos, més o menys contemporània d’Anacreont, al qual ella hauria rebutjat per una noia; però això sembla una fantasia inversemblant, com la que feia la poetessa enamorada del poeta Alceu, o del mític barquer Faó, a causa del rebuig del qual ella s'hauria suïcidat. De tota manera, ja veiem si se n’hi poden donar, de voltes, a la interpretació d’un poema tan antic.
 
Jo he fet la meva adaptació partint de les dues versions indicades més d’algunes d’angleses: les de Gillian Spraggs, Sarah Catherine, David Campbell i Ilja Leonard Pfeijffer; val a dir que tots quatre fan que la noia de les sandàlies s’estimi més estar amb una altra noia que no pas amb el nostre poeta. A mi m’ha agradat més salvar l’ambigüitat.
 
Bibliografia: Joan Ferraté, Líricos griegos arcaicos. Barcelona: Seix Barral, 1966.
Francisco Rodríguez Adrados, Lírica griega arcaica. Madrid: Gredos, 1980.
 
Imatges (Wikimedia Commons): Antonio Zucchi (1726-1795): Safo i Anacreont (o Cloe i Dafnis), oli sobre tela (c.1776), National Trust, Gran Bretanya.