Apollinaire - L'espionne

 

Guillaume Apollinaire (1880-1918)
L’espionne
 
Pâle espionne de l’Amour
Ma mémoire à peine fidèle
N’eut pour observer cette belle
Forteresse qu’une heure un jour
 
Tu te déguises
                      À ta guise
Mémoire espionne du cœur
Tu ne retrouves plus l’exquise
Ruse et le cœur seul est vainqueur
Mais la vois-tu cette mémoire
Les yeux bandés prête à mourir
Elle affirme qu’on peut l’en croire
Mon cœur vaincra sans coup férir
 
        [Obus couleur de lune, dins Calligrammes, 1918]
 
L’espia 
 
Pàl·lida espia de l’Amor
Memòria meva amb prou feines fidel
No et calgué per mirar aquesta bella
Fortalesa més que una hora un dia
 
Et disfresses
                      al teu aire  
Memòria espia del cor
No veus la trampa exquisida
I el cor n’és sol vencedor
Però la veus tu la memòria
Bena als ulls presta a la mort  
Dient que ens ho podem ben creure
El cor venç i sense esforç  
 
        Versió més literal:
 
L’espia 
 
Pàl·lida espia de l’Amor
La meva memòria amb prou feines fidel
No va tenir per observar aquesta bella
Fortalesa més que una hora un dia
 
Et disfresses
                      a la teva manera  
Memòria espia del cor
No retrobes l’exquisida
Trampa i sols el cor n’és vencedor
Però la veus tu aquesta memòria
Ulls embenats presta a morir  
Afirma que hom ho pot ben creure
El meu cor vencerà sense haver de fer res   
 
Dues versions meves, l’una més lliure, l’altra més literal, d’aquest poema d’Apollinaire publicat el 1918 dins Calligrammes. No he estat capaç de mantenir-ne les rimes, ni tan sols la rima interna del cinquè vers, que l’autor va subratllar amb un salt de línia. El poeta compara la seva memòria amb una espia que, com la Mata Hari (afusellada el 1917), ha estat condemnada i la porten davant l’escamot d’execució. Però la memòria del poeta és una “espia de l’amor”: per enamorar-se'n, en va tenir prou amb menys d’un dia o menys d’una hora, just el temps de veure per primer cop la seva enamorada; i morirà proclamant que l’amor ha de triomfar sempre sense haver-hi d’esmerçar gaire esforç. La persona de qui es va enamorar, i a qui va dedicar molts poemes, és Madeleine Pagès (1892-1965), una noia de 23 anys a qui va conèixer el 1915, i amb qui va mantenir una extensa correspondència amorosa, tot i que no es van casar. Madeleine era professora de literatura a Orà (Algèria) i quan es van conèixer venia de passar les festes de Nadal amb la seva germana a Niça. Apollinaire va aprofitar un permís per passar quinze dies a Orà amb ella. La correspondència va ser publicada molt pòstumament, en part el 1952 i després el 1966, però completa només fins al 2006. De Calligrammes hi ha una versió catalana de Jordi Castelló i Àlex Susanna (Stonberg, 2008), sens dubte molt millor que aquesta meva, però que no he fet servir perquè no la tinc.
Imatge (Wikimedia Commons): Mata Hari el 1910.