Baudelaire - Quatre poemes

 

     Charles Baudelaire (1821-1867)
Quatre poemes
[de la tercera edició de Les Fleurs du Mal, 1868]
 
L’avertisseur
 
Tout homme digne de ce nom
A dans le coeur un Serpent jaune,
Installé comme sur un trône,
Qui, s'il dit: «Je veux,» répond: «Non!»
 
Plonge tes yeux dans les yeux fixes
Des Satyresses ou des Nixes,
La Dent dit: «Pense à ton devoir!»
 
Fais des enfants, plante des arbres,
Polis des vers, sculpte des marbres,
La Dent dit: «Vivras-tu ce soir?»
 
Quoi qu'il ébauche ou qu'il espère,
L'homme ne vit pas un moment
Sans subir l'avertissement
De l'insupportable Vipère.
 
L’advertidor
 
Tot home digne d’aquest nom
duu una Serp groga dintre el cor,
que s’hi ha instal·lat com dalt d’un tron,
i quan ell diu «Vull!», li respon: «No!».
 
Si clava els ulls dintre els ulls fixos
de satiresses o de nimfes,
la Dent diu: «Pensa en el teu deure».
 
Si engendra infants o planta uns arbres,
si poleix versos o esculpeix marbres,
la Dent li diu: «Viuràs, al vespre?»
 
Tant se val si planeja o anhela:  
l’home no viu ni un moment
sense sofrir l’advertiment
d’aquest escurçó insuportable.
 
                        * * *

Le Rebelle
 
Un ange furieux fond du ciel comme un aigle,
Du mécréant saisit à plein poing les cheveux,
Et dit, le secouant : " Tu connaîtras la règle !
(Car je suis ton bon Ange, entends-tu ?) Je le veux !
Sache qu'il faut aimer, sans faire la grimace,
Le pauvre, le méchant, le tortu, l'hébété,
Pour que tu puisses faire, à Jésus, quand il passe,
Un tapis triomphal avec ta charité.
Tel est l'Amour ! Avant que ton coeur ne se blase,
A la gloire de Dieu rallume ton extase ;
C'est la Volupté vraie aux durables appas !"
Et l'Ange, châtiant autant, ma foi ! qu'il aime,
De ses poings de géant torture l'anathème ;
Mais le damné répond toujours : " Je ne veux pas !"
 
El rebel
 
Un àngel furiós cau del cel com una àliga;  
del descregut agafa a grapats els cabells,
i diu, tot sacsejant-lo: «Has d’aprendre la regla!
(Soc el teu àngel bo, ho has entès?) I així ho vull!
Saps que et cal estimar, sense fer escarafalls,
el pobre, el malaurat, l’estúpid i el malvat;  
i així li podràs fer, al Bon Jesús, quan s’atansi,
en triomf, una estora amb la teva caritat.
És ben bé així, l’Amor! Abans que el cor se’t cansi,
amb la glòria de Déu reviscola el teu èxtasi;
és la Voluptat vera d’un encís durador!»
I l’àngel, torturant, a fe! tant com estima,
amb els punys de gegant el reprovat castiga;
però el damnat respon: «No vull pas fer-ho, no!»
 
                        * * *
 
Epigraphe pour un livre condamné
 
Lecteur paisible et bucolique,
Sobre et naïf homme de bien,
Jette ce livre saturnien,
Orgiaque et mélancolique.
Si tu n'as fait ta rhétorique
Chez Satan, le rusé doyen,
Jette ! tu n'y comprendrais rien,
Ou tu me croirais hystérique.
Mais si, sans se laisser charmer,
Ton oeil sait plonger dans les gouffres,
Lis-moi, pour apprendre à m'aimer ;
Ame curieuse qui souffres
Et vas cherchant ton paradis,
Plains-moi !... sinon, je te maudis !
 
Epígraf per a un llibre condemnat
 
Lector pacífic i bucòlic,
ingenu i pulcre home de bé,
llença aquest llibre saturnià,
orgiàstic i melancòlic.
Si no has estudiat retòrica
amb Satanàs, l’astut degà,
llença’l! No hi entendries res,
o bé em prendries per histèric.
Però si no et deixes encisar 
i el teu ull sap saltar als abismes,
llegeix-me i aprèn a estimar-me;
ànima curiosa que sofreixes
tot buscant el teu paradís,
plany-me! ... Si no, jo et maleeixo!
 
                        * * *
 
Les plaintes d’un Icare
 
Les amants des prostituées
Sont heureux, dispos et repus ;
Quant à moi, mes bras sont rompus
Pour avoir étreint des nuées.
C'est grâce aux astres nonpareils,
Qui tout au fond du ciel flamboient,
Que mes yeux consumés ne voient
Que des souvenirs de soleils.
En vain j'ai voulu de l'espace
Trouver la fin et le milieu ;
Sous je ne sais quel oeil de feu
Je sens mon aile qui se casse ;
Et brûlé par l'amour du beau,
Je n'aurai pas l'honneur sublime
De donner mon nom à l'abîme
Qui me servira de tombeau.
 
Els planys d’un Ícar
 
Els amants de les prostitutes
són feliços, lleugers i saciats;
però jo tinc els braços trencats
per haver abraçat els núvols.
 
Gràcies als astres sense parió
que al fons del cel resplendeixen,
els meus ulls consumits no veuen
ja sinó records de sols.
 
En va he volgut trobar
el centre i la fi de l’espai;
sota no sé quin ull de foc
sento com l’ala se’m trenca;
 
i, cremat d’haver estimat el bell,
no tindré pas l’honor sublim
de donar el meu nom a l’abisme 
que em servirà de sepultura.
 

   

     Versions lliures meves de quatre dels poemes que Baudelaire va afegir, poc abans de morir, a la tercera edició francesa del seu famós poemari. Les Fleurs du Mal van aparèixer a París el 1857 i van costar al seu autor un judici; va ser condemnat a pagar una multa i a suprimir sis poemes, que es veu que “atemptaven contra la moral pública” (Val la pena llegir-los per comprovar que, fins i tot en aquella època, només podien escandalitzar mentalitats molt tortuoses). La segona edició va aparèixer a París el 1861, sense els sis poemes censurats, però amb 32 poemes nous: en total, 126. A Bèlgica –on ja aleshores tenien les coses de la llibertat força més clares que a la França del Segon Imperi–, el 1866, va publicar un altre recull, Les épaves (Les brases), que incloïa els sis poemes censurats a França més 16 de nous; finalment, la tercera edició francesa, pòstuma, de Les Fleurs du Mal, de 1868, constava de 151 poemes: els 94 de la primera edició (és a dir, sense els sis censurats), més els 32 afegits de la segona, més 11 dels de Bèlgica (per alguna raó, potser per por de la censura, els editors en van excloure cinc), més 14 poemes nous, entre els quals aquests quatre que he seleccionat. El recull complet, doncs, el que s’edita actualment, bé que no sempre sota la mateixa ordenació, consta de 162 poemes. En català hi ha almenys dues excel·lents traduccions de l’obra completa, a cura de Xavier Benguerel (1985-1998) i del meu mestre Jordi Llovet (2007), enfront de les quals, no cal dir-ho, aquestes meves provatures són indignes. També hi ha altres traduccions més antigues: com a mínim, les de Joan Capdevila (1920) i de Rossend Llates (1928), però aquestes malauradament no les conec.

 
“Epigraphe pour un livre condamné” vol ser una presentació del conjunt del llibre. De fet, hi ha un poema “Au lecteur”, molt conegut, que fa aquesta funció. Ara, en aquest sonet octosíl·lab d’estructura normal, el poeta parla del seu llibre “condemnat” i s’adreça també al lector per dir-li que, si no ha après la “retòrica de Satanàs”, el llenci, perquè no l’entendrà; però si el lector, com l’autor, sap capbussar-se en els abismes i sofreix tot cercant-hi un paradís, aleshores l’autor li demana que el planyi, si no vol que el maleeixi.
 
“L’avertisseur” és un sonet atípic, en octosíl·labs, estructurat en un quartet, dos tercets i un altre quartet. El poeta hi parla de la veu de la consciència, la tradicional, imposada pels moralistes conservadors, que refrena els impulsos de desig de les persones, recordant-los ara el “deure”, adés la presència ominosa de la mort –just al contrari del “carpe diem”.
 
A “Le Rebelle”, un àngel furiós baixa del cel per increpar un esperit rebel, i li explica amb vehemència que ha d’estimar els pobres i els malaurats; l’àngel creu que estima el rebel, però nogensmenys el tortura, fins que la víctima de les seves invectives, coherent amb el propi tarannà, li respon que no vol obeir.
 
A “Les plaintes d’un Icare”, el poeta s’inspira en el mite d’Ícar per parlar-nos de la decadència de l’artista, que, de jove, ha aspirat a assolir altes cotes de glòria (ha abraçat els núvols, ha estimat la bellesa); però de vell, cremat i consumit, ha de conformar-se amb el record del sol que ha vist tant de prop, conscient que no deixarà gaire petjada, ja que ni tan sols donarà el nom a la mar que acollirà les seves despulles.

 
Imatges (Wikimedia Commons):
1/ Étienne Carjat: fotografia de Charles Baudelaire (1862). British Library, Londres.
2/ Nadar (Gaspar-Félix Tournachon): fotografia de Charles Baudelaire (1865).
3/ Gustave Courbet: retrat de Charles Baudelaire. Oli sobre tela (1849). Musée Fabre, Montpeller.
4/ Henry Fantin-Latour: ‘Hommage à Delacroix’. Oli sobre tela (1864). Musée d’Orsay, París. Baudelaire és el que seu més a la dreta.
 
Llibertat.