Patria oppressa, Macbeth (1847 version) Auguin. Parma 2018

Francesco M. Piave / Giuseppe Verdi
Patria oppressa
 
Patria oppressa! Il dolce nome,
no, di madre aver non puoi,
or che tutta a figli tuoi
sei conversa in un avel.

D'orfanelli e di piangenti
chi lo sposo e chi la prole
al venir del nuovo sole
s'alza un grido e fere il ciel.

A quel grido il ciel risponde
quasi voglia impietosito
propagar per l'infinito,
patria oppressa, il tuo dolor.

Suona a morto ognor la squilla,
ma nessuno audace è tanto
che pur doni un vano pianto
a chi soffre ed a chi muor.

    [Macbeth, 1847, acte IV]
  
Pàtria oprimida
 
Pàtria oprimida, no puc
donar-te ja el nom de mare,
ara que per als teus fills
has esdevingut sepulcre.
 
Dels orfes i dels qui ploren
per l’espòs o bé pels fills,
en despuntar un nou dia
s’alça un clam que al cel fereix.
 
A aquest crit el cel respon,
com qui vol, apiadant-se’n,
proclamar, pàtria oprimida,
el teu dolor a l’infinit.
 
La campana toca a mort,
i ningú no és tan audaç
per vessar ni un plany inútil
per qui pateix i qui mor.
 
Entre els dies 16 de febrer i 3 de març, el Liceu posa en escena Macbeth, de Verdi, en una producció de Jaume Plensa, que en signa l’escenografia, el vestuari i la direcció escènica. L’artista diu: «L’estètica també és un contingut (...) Jo, com a escultor, estic acostumat a treballar amb materials, amb coses que pesen, que pots acariciar i tocar; però estic convençut que el més important en la vida sempre és invisible». Vaja, per a mi que, d’entrada, pinta molt bé. Els papers principals van a càrrec de Sondra Ravdanovsky i Luca Salsi, amb el cor del Liceu dirigit per Pablo Assante i amb l’orquestra titular sota la batuta del gran Josep Pons, tota una garantia.
 
Macbeth és una de les primeres grans òperes de Giuseppe Verdi, composta el 1847 quan ell tenia 34 anys, i va ser la primera obra de Shakespeare que va musicar. Després vindrien Otello i Falstaff; el compositor no va posar mai música a El rei Lear, encara que durant anys va acaronar aquesta idea. El llibret era de Francesco Maria Piave —tot i que, a instàncies del mateix Verdi, Andrea Maffei va introduir determinades modificacions en el text, entre les quals algun retoc a la lletra d’aquest cor.
 
Verdi va revisar Macbeth (Macbetto, en italià) divuit anys després, quan va voler estrenar-la a París, l’any 1865. A la versió de París, a part de traduir el llibret al francès, hi va haver d’intercalar un ballet (exigència obligada per als gustos parisencs); també hi va afegir l’ària de Lady Macbeth La luce langue. L’òpera, en la versió de 1847, encara es va representar durant algun temps, però finalment es va anar imposant, en italià, la versió de París, que és la que avui se sol representar arreu.
 
El precedent dels versos d’aquest cor ja el trobem a l’original shakespearià, però posat en boca d’un noble escocès, Ross. Vegeu el text original, i com el va traduir al català, l’any 1907, Cebrià Montoliu: 

ROSS:  Alas, poor country,

Almost afraid to know itself. It cannot
Be called our mother, but our grave, where nothing
But who knows nothing is once seen to smile;
Where sighs and groans and shrieks that rent the air
Are made, not marked; where violent sorrow seems
A modern ecstasy. The dead man's knell
Is there scarce asked for who, and good men's lives
Expire before the flowers in their caps,
Dying or ere they sicken.

Ross. — Ai las, pobre país! Quasi té por de coneixe’s! No en podem pas dir la nostra mare, ans bé la nostra tomba, d'allí on res, llevat qui no sap res, s'és vist mai que somrigui; on sospirs i gemecs i crits que esqueixen l'aire es fan i no es remarquen; on el dolor punyent apar comuna angoixa; quan toquen a morts amb prou feines pregunten per qui, i els homes bons expiren abans que les flors de llurs capells, morint primer que emmalaltint.

    Shakspere [sic], Macbeth, Traducció de Cebrià Montoliu. 
    Biblioteca Popular ‘L’Avenç’, Barcelona 1907.

 
Personalment trobo que la lletra d’aquest cor no té tanta força com la del Va pensiero de Nabucco (1842), perquè la que ara ens ocupa es limita a reflectir la resignada desesperació d’uns escocesos exiliats, fugitius de la tirania, que no gosen revoltar-se ni tan sols alçar la veu per plorar. Això sí, a l'òpera, arriba tot seguit el legítim hereu del reialme, Malcolm, amb el seu fidel amic Macduff, al davant d'un exèrcit anglès. Malcolm disposa que els soldats es proveeixin de branques dels arbres del bosc de Birnam, i assetgin el castell de l’usurpador, a qui aconseguiran vèncer.
 
Macbeth havia afermat les seves esperances de regnar molt temps en dues profecies que li havien fet les bruixes: que cap fill de dona no el mataria, i que regnaria fins que el bosc de Birnam avancés contra ell. Ara veia, horroritzat, complir-se aquesta segona profecia; aviat comprovaria que Macduff —com sant Ramon Nonat— no havia nascut de cap dona viva, sinó que havia estat tret del ventre de sa mare ja difunta. D'aquesta manera, dues profecies ambigües, com les de l'antic oracle de Delfos, marcaven el destí tràgic de l’usurpador.
 
A l’obra de Shakespeare, com hem vist, les paraules del cor operístic les deia Ross, un dels nobles escocesos partidaris de Malcolm, que l’ha anat a buscar a Anglaterra, on s’havia refugiat, per demanar-li que torni a Escòcia  i encapçali una revolta per alliberar el país. Ross explica a Malcolm que la seva arribada a Escòcia faria aixecar el poble en armes, «fins i tot les dones», per alliberar-se de tantes malvestats; i explica a Macduff, un altre noble exiliat, que Macbeth ha fet assassinar la seva dona, els seus fills i els seus criats. Macbeth, abans, havia fet assassinar el rei Duncan, pare de Malcolm, per usurpar-li el tron. Tot això convenç Malcolm i Macduff de tornar al seu país i alçar-se en armes contra Macbeth, amb el suport del rei d’Anglaterra.
 
Sens dubte, Verdi i el seu públic veien en aquest cor una referència implícita a la independència d'Itàlia, anhelada el 1847 (primera versió de l'òpera; la primera guerra per la independència va començar el 1848) i assolida el 1861, quatre anys abans de l'estrena de la versió de París; tot i que la unificació no acabaria del tot fins al 1866 amb la reconquesta del Vèneto i del Trentino, que el 1865 estaven encara sota dominació austríaca. No oblidem que Verdi va ser sempre un entusiasta defensor de la independència i posterior unificació del regne d'Itàlia, i així el veien els seus seguidors. Fins i tot el seu cognom, Verdi, va ser convertit en un acròstic de la frase Vittorio Emmanuele Re d'Italia, de manera que les pintades als carrers que deien  «Viva VERDI» es referien a la causa de l'alliberament del país. 
 
Però la lletra d'aquest cor es queda en la pura lamentació i no recull cap esperit de revolta popular. És clar que, a l’òpera, es tractava d’una guerra entre senyors feudals, i per tant el poble, segurament, no podia esperar tampoc gaire millor tracte per part del nou rei d’Escòcia respecte de l’anterior. El text del Va pensiero acabava demanant que el dolor del poble li infongués coratge (virtù); aquí, en canvi, només s’aspira que algú fos tan «audaç» com per dedicar un «inútil plor» als difunts —i és evident que, per als difunts, el plor seria ben inútil ja; però per als vius, conformar-se amb plorar sembla ben poca cosa—. Tot i que, insisteixo, en el món feudal la gent humil podia aspirar a ben poques perspectives de millora, que no depenguessin exclusivament de la bona voluntat individual d’un senyor concret, però no pas d’un sistema profundament injust, basat en la violència i l’extorsió als més febles. Tot pesat i debatut, potser no ha canviat pas tant, el món. Patria oppressa, viva Verdi! 

Al vídeo (llicència Youtube), veiem justament una posada en escena de la versió de 1847, amb el cor de l’òpera de Parma dirigit per Phillipe Auguin al Teatro Regio di Parma el 2018.