Apollinaire - L'adieu du cavalier

 

Guillaume Apollinaire (1880-1918)
7/ L’adieu du cavalier
 
Ah Dieu ! que la guerre est jolie
Avec ses chants ses longs loisirs
Cette bague je l’ai polie
Le vent se mêle à vos soupirs 

Adieu ! voici le boute-selle
Il disparut dans un tournant
Et mourut là-bas tandis qu’elle
Riait au destin surprenant
 
            [Lueurs des tirs, 1915, 

            recollit dins Calligrammes, 1918]
 
L’adeu del cavaller
 
Ah Déu! Que n’és la guerra de bella  
Amb els seus cants d’esplai feliç
Ja l’he polida aquesta anella
El vent s’ajunta als teus sospirs
 
Adéu! Fa el clarí el toc de sella
Es perdé pels revolts del camí  
I allà va caure mort mentre ella
Reia de les sorpreses del destí   
 
El darrer i més conegut dels set poemes del recull manuscrit d’Apollinaire Le médaillon toujours fermé, on el poeta comenta la guerra amb ironia com si es tractés d’unes vacances plaents. El “boute-selle”, que em permeto de traduir “toc de sella”, era el toc de corneta que ordenava als soldats de preparar-se per al combat. 

Versió meva lliure (per exemple: en l’original, el vers 2 diu “amb els seus cants i els seus llargs lleures”). No tinc clar si la “bague” del vers 3 és un anell o una anella: he triat la segona opció per la rima. En la versió que Apollinaire va copiar per a Lou el darrer vers deia que ella “Cueillait des fleurs en se damnant” (collia flors tot maleint-se”).

Imatge (Wikimedia Commons): Carta de Picasso a Apollinaire (1915; fotografia de Françoise Drouet). El pintor, amb cal·ligrafia de metge i ortografia creativament abstracta, diu al poeta que ha rebut aquest matí la seva carta i que està molt content de veure que Guillaume està bé i que «es diverteix» (ironia: és al front, en plena Primera Guerra Mundial). Picasso va treballant i espera les seves cartes amb impaciència. Diu que es veuen de tant en tant amb el pintor i escriptor Max Jacob (1876-1944), a qui la gossa de Picasso li va mossegar la mà, i ara ja està guarit (anys després, Jacob, que era jueu, moriria en un camp de concentració francès durant la Segona Guerra Mundial). Li parla de tres pintors: d’André Derain (1880-1953), que havia vingut de permís però s’havia de reincorporar de seguida a l’exèrcit; de Georges Bracque (1882-1963), de qui diu que continuava «a les trinxeres» —on, setmanes després, seria greument ferit—; i d’Henri Doucet (1883-1915), que acabava de morir al camp de batalla. Ja es veu que la guerra estava molt present entre tots aquells artistes. El dibuix diu «Per dir-te bon dia, la meva mà esdevé bandera. Picasso».