Lord Byron - The Corsair's Song

George Gordon Byron, Lord Byron (1788-1824)
The Corsair’s Song

Deep in my soul that tender secret dwells,
⁠Lonely and lost to light for evermore,
Save when to thine my heart responsive swells,
⁠Then trembles into silence as before.

There in its centre—a sepulchral lamp
⁠Burns the slow flame eternal—but unseen;⁠
Which not the darkness of despair can damp,
⁠Though vain its ray as it had never been. 

Remember me—Oh! pass not thou my grave
⁠Without one thought whose relics there recline:
The only pang my bosom dare not brave,
⁠Must be to find forgetfulness in thine.

My fondest—faintest—latest—accents hear:
⁠Grief for the dead not Virtue can reprove;
Then give me all I ever asked—a tear,
⁠The first—last—sole reward of so much love!

Cançó del Corsari

Al fons de la meva ànima hi nia un secret tendre,
solitari i perdut en la fosca per sempre;
quan el meu cor s’eixampla com a resposta al teu,
llavors silent tremola igual com feia abans.

Al bell mig hi flameja una llum sepulcral
amb lenta flama eterna que ningú no pot veure
i que extingir no pot la nit desesperada,
per molt que cremi en va, amb més força que mai.

Recorda’m! Oh, no passis vora la meva tomba
sense pensar un instant en les restes que hi jeuen;
l’únic dol que el meu pit suportar no podria
seria descobrir que tu m’has oblidat.

Escolta els mots més íntims, més febles, més recents:
cap virtut pot blasmar la pietat pels morts.
Doncs concedeix-me l’únic que et demano: una llàgrima,
el primer i l’últim premi per qui tant t’ha estimat! 

Versió meva lliure d’un fragment del llarg poema narratiu byronià The Corsair (1814), que narra les aventures de Conrad, un pirata solitari i misteriós, noble i valent, que navega per les illes de Grècia sempre en lluita contra els vaixells del governador turc Seyd. Aquest poema va influir en l’argument de l’òpera Il Corsaro, de Verdi, així com en altres composicions musicals, de dansa i pictòriques. 

Aquest fragment concret, que el 1908 va ser musicat per Edward Elgar, reprodueix la cançó del pirata quan pren comiat de la seva estimada Medora abans de partir cap a l’expedició que suposarà l’enfrontament definitiu. En la batalla, Conrad serà vençut, empresonat i condemnat a mort pel paixà Seyd; però Gulnare, una esclava de l’harem del turc, enamorada de Conrad, li ofereix la possibilitat d’apunyalar el paixà mentre dorm i així poder fugir tots dos. Conrad, fidel a Medora, rebutja l’amor de l’esclava i, noble com és, prefereix morir abans que assassinar el seu botxí a traïció. Tot i així, és Gulnare mateixa qui mata Sayd i facilita la fugida del pirata, que tanmateix la refusa. Conrad arribarà a la seva illa tan sols per descobrir que Medora, creient-lo mort, s’havia llevat la vida. El pirata continuarà navegant, carregant tot sol amb el seu dolor i “deixant el nom del Corsari als temps futurs / vinculat a mil crims i a una virtut”. Coses del romanticisme! Les cançons de pirates van inspirar molts poetes d’aquella corda —recordem tan sols la coneguda cançó d’Espronceda. 

Imatges (Wikimedia Commons): a) Thomas Phillips, Lord Byron in Albanian dress, oli sobre tela (1835), National Portrait Gallery, Londres; b) Horace Vernet, Conrad the Corsair, oli sobre tela (1824), The Wallace Collections, Londres.