Pascoli - L'or di notte

Giovanni Pascoli (1855-1912)
L’or di notte
 
Nelle case, dove ancora
si ragiona coi vicini
presso al fuoco, e già la nuora
porta a nanna i suoi bambini,
uno in collo e due per mano;
pel camino nero il vento,
tra lo scoppiettar dei ciocchi,
porta un suono lungo e lento,
tre, poi cinque, sette tocchi,
da un paese assai lontano:
tre, poi cinque e sette voci,
lente e languide, di gente:
voci dal borgo alle croci,
gente che non ha più niente:
– Fate piano! piano! piano!
Non vogliamo saper nulla:
notte? giorno? verno? state?
Piano, voi, con quella culla!
che non pianga il bimbo... Fate
piano! piano! piano! piano!
Non vogliamo ricordare
vino e grano, monte e piano,
la capanna, il focolare,
mamma, bimbi... Fate piano!
piano! piano! piano! piano!
 
L’or de la nit
 
A les cases, on encara
tothom parla amb els veïns
vora el foc, mentre la jove
s’emporta els vailets al llit,
l’un al coll, dos més per mà,
el vent, pels negres camins,
entre el cruixir de les branques
gemega llarg, lentament;
tres, cinc i set campanades
d’un poblet bastant llunyà;
tres, després cinc i set veus
de gent calmosa i cansada,
que van del poble a les creus;
de gent que no té res més.
–Ves amb calma! A poc a poc!
No vulguem saber res més:
Nit o dia? Hivern o estiu?
Poc a poc, gronxa el bressol,
que el nen no plori! Anar fent, 
poc a poc! A poc a poc!
No vulguem ja recordar
vins ni blats, muntanya o plana,
ni la cabana i la llar,
ni mare i fills... Tot amb calma,
poc a poc! A poc a poc!
 

Una visió decadent d’una societat rural embrutida per la rutina quotidiana de la misèria sense esperança de millora. La cultura de l’anar fent i no pensar en res, perquè tampoc no en traurem res de pensar-hi. Un poema del bolonyès Pascoli, publicat en el recull Canti di Castelvecchio (1903), versos escrits a la casa del poeta a Castelvecchio, municipi de Barga, a Lucca (Toscana). L’or de la nit és l’últim reflex del sol, ja després de la posta, just abans que es faci de nit. L’acció deu passar a l’hivern, perquè a les set ja és fosc. Dintre la casa, la jove porta els cinc nens a dormir, el més petit a coll, els altres dos a cada mà, i es queda a gronxar el bressol del més menut, mentre a fora el vent, que gemega entre els arbres del bosc, porta el toc llunyà del campanar del poblet i les veus d’una gent resignada, que no té res més que l’oració i la rutina del quefer diari, que cal prendre’s sense pressa, a poc a poc, anar fent. Versió meva aproximada, en què no he sabut reflectir la rima ni el ritme originals. 

 
Imatges (Wikimedia Commons): Casa museu Pascoli a Castelvecchio; portada de la primera edició dels Canti di Castelvecchio; una fotografia de Pascoli a Castelvecchio.