Pascoli - Patria

 

Giovanni Pascoli (1855-1912)
Patria
 
Sogno d’un dì d’estate.
 
Quanto scampanellare
tremulo di cicale!
Stridule pel filare
moveva il maestrale
le foglie accartocciate.
 
Scendea tra gli olmi il sole
in fascie polverose:
erano in ciel due sole

nuvole, tenui, rose:
due bianche spennellate
 
in tutto il ciel turchino.
 
Siepi di melograno,
fratte di tamerice,
il palpito lontano
d’una trebbïatrice,
l’angelus argentino...
 
Dov’ero? Le campane
mi dissero dov’ero,
piangendo, mentre un cane
latrava al forestiero,
che andava a capo chino.
 
  (Myricæ, 1891)

 
Pàtria
 
Somni d’un jorn d'estiu.
  
Tremolosa remor
del cant de les cigales!
Grinyolant i rabent,
el mestral removia
les fulles arrugades.
 
S’ajeia el sol entre oms
en franges polsegoses:
hi havia al cel tan sols
dos núvols rosats, tènues:
dos cops de pinzell blanc
 
enmig del cel turquesa.
 
Tanques de magraner,
branques de tamariu;
sento el batec llunyà
d'un trill fent la batuda,
i l'Àngelus d’argent...
 
Jo, on era? Les campanes
em varen dir on era,
plorant, mentre que un gos
bordava al foraster
que passava cap cot.
 
Versió meva lliure d’un poema del recull Myricæ, publicat el 1891 però reeditat diverses vegades per l’autor, cada cop amb més poemes afegits, fins al 1911. Com en altres versos seus, el poeta modernista bolonyès tracta de la natura, que descriu de forma aparentment idíl·lica a base de pinzellades impressionistes amb elements visuals i auditius; l’espai natural, tanmateix, li serveix com a refugi on apartar-se del món per expressar la seva tristesa i reflexionar sobre el sentit de la vida i de la mort. 

Imatge (Wikimedia Commons): a) Giovanni Pascoli, foto en l’edició pòstuma de Poesie varie (Bolonya, 1914); b) Estudi de Pascoli a Castelvecchio; c) Fotografia de Pascoli a Castelvecchio. .