Bruno de Segni - Quis est hic qui pulsat

 

Bruno de Segni
Quis est hic qui pulsat
 
Quis est hic qui pulsat ad ostium,
noctis rumpens somnium?
Me vocat: ‘O virginum pulcherrima,
soror, coniux, gemma splendidissima!
Cito surgens aperi, dulcissima.
 
Ego sum summi regis filius,
primus et novissimus,
qui de cælis in has veni tenebras,
liberare captivorum animas,
passus mortem et multas inurias.’
 
Mox ego dereliqui lectulum,
cucurri ad pessulum,
ut dilecto tola domus pateat,
et mens mea plenissime videat
quem videre maxime desiderat.
 
At ille iam inde transierat,
ostium reliquerat,
quid ergo, miserrima, quid facerem?
Lacrimando sum secuta iuvenem,
manus cuius plasmaverunt hominem.
 
Vigiles urbis invenerunt me,
exspoliaverunt me,
abstulerunt et dederunt pallium,
cantaverunt mihi novum canticum
quo in regis inducar palatium.
 
Qui és que truca a la porta
 
Qui és que truca a la porta,
trencant-me el somni nocturn?
Em crida: “Oh, la més bella de les verges,
germana, esposa, joia esplèndida,
lleva’t de pressa i obre’m, dolcíssima!
 
Jo soc el fill del rei més gran,
el primer i el més nou,
que he vingut del cel en aquesta foscor,
per alliberar les ànimes captives,
i he patit la mort i moltes injúries.”
 
Jo de seguida he saltat del llit 
i m’he afanyat  a descórrer el pestell,
per obrir tota la casa a l’estimat
i que la meva ment pugui veure plenament
aquell a qui desitja veure sobre tot.
 
Però ell ja se n’havia anat,
s’havia allunyat de la meva porta.
Què faré doncs, mísera, pobra de mi?
Tot plorant, he seguit aquell jove
qui amb les mans havia modelat l’home.
 
Els vigilants de la ciutat m’han trobat,
m’han desvestit, m’han pres
el mantell i me n’han posat un altre.
M’han cantat una cançó nova
per portar-me al palau del rei. 

 
Un poema de principis del segle XII, que durant força temps va ser atribuït a sant Pere Damià (1005-1072) i després molts entesos van establir que era obra de sant Bruno de Segni (1047-1123), atribució que tanmateix roman discutida. Bruno va néixer al Piemont, va fer carrera eclesiàstica i va destacar a Roma en una disputa teològica contra un suposat heretge de nom Berenguer. Per això, als 32 anys el papa Gregori VII el va nomenar bisbe de Segni, al Laci. Després es va fer monjo benedictí i va ser abat del monestir de Montecasino. Va fer diverses gestions diplomàtiques per Europa a les ordres dels papes Urbà II i Pasqual II i va escriure importants textos exegètics, especialment un sobre la simonia. Fins que l’any 1111, enmig de la llarga querella dita “de les investidures” —conflicte entre el papat i l’imperi germànic sobre el dret imperial a investir els bisbes alemanys—, va considerar que Pasqual II transigia en excés davant les exigències de l’emperador Enric V i l’abat es va posicionar a favor de l’antipapa Silvestre IV. Pasqual II el va destituir del seu càrrec. Bruno va morir a Segni  l’any 1123. Un segle i mig després, el 1281, el papa Luci III el va canonitzar.
 
En aquella època la poesia llatina medieval, majoritàriament però no tota de caràcter religiós, començava de coexistir amb una lírica amorosa incipient en llengües romàniques (hi ha kharges des del segle XI; el primer trobador occità, Guillem de Peitieu, va morir el 1127). Partint del model bíblic del Càntic dels Càntics, es desenvolupava, en llatí com en romànic, una poesia de temàtica amorosa ambivalent, perquè sovint es revestia de significat místic interpretant que es tractava d’un amor espiritual entre Crist i l’ànima humana (i això encara era així al segle XVI amb sant Joan de la Creu, que es sentia obligat a escriure llargues interpretacions religioses per justificar els seus versos davant la Inquisició).
 
D’aquest poema s’ha dit que tractava d’una visita de Jesús a la seva mare, potser en el moment de la mort d’aquesta i la pujada al cel, per la metàfora de l’entrada de la princesa-núvia al palau del seu rei-espòs; però jo no hi sé veure cap esment a una relació materno-filial. De fet, a les estrofes segona i quarta (vv. 8-10 i 20) hi ha al·lusions molt clares a la divinitat del jove que truca a ca la núvia: ell ha baixat del cel per alliberar les ànimes captives, ha patit i ha mort; ell que —en una curiosa identificació del Fill amb el Pare— amb les seves mans havia modelat l’ésser humà. Seria, per tant, una al·legoria de la crida de Jesús a l’ànima de la jove cercant una unió espiritual, per bé que barrejada amb els tòpics de la poesia epitalàmica d’un casament normal. En efecte, si no fos per aquests quatre versos, la resta seria un epitalami típic: el príncep que va a buscar la noia trucant de nit a la porta; la noia que es lleva i el segueix fins al seu palau, on els servents la vesteixen de núvia i li canten cançons nupcials. La versió, molt lliure, és meva. P. Bourgain tradueix el v. 7 “primus et novissimus” per “commencement et fin de toutes choses”, reblant en la divinitat del visitant nocturn; jo ho he traduït literalment. 

 
El poema el recullen F. J. E. Raby, The Oxford Book of Medieval Latin Verse (1959), i Pascale Bourgain, Poésie lyrique latine du Moyen Âge (2000).
 
Imatges (Wikimedia Commons): a) Gustave Moreau, El càntic dels càntics, aquarel·la sobre paper (1896), Ohara Museum, Kurashiki, Japó; b) Albert Joseph Moore, The Shulamite, oli sobre tela (1894),Walker Art Library, Liverpool; c) Egon Tschirch, Hohelied 11 (sèrie 'Cant del Càntics', núm. 11), 1923.