Gai Valeri Catul (84-
Viuamus, mea Lesbia, atque amemus,
rumoresque senum seueriorum
omnes unius aestimemus assis.
Soles occidere et redire possunt:
nobis, cum semel occidit breuis lux,
nox est perpetua una dormienda.
Da mi basia mille, deinde centum,
dein mille altera, dein secunda centum,
deinde usque altera mille, deinde centum.
Dein, cum milia multa fecerimus,
conturbabimus illa, ne sciamus,
aut nequis malus inuidere possit,
cum tantum sciat esse basiorum.
Visquem i estimem-nos
Visquem, oh Lèsbia meva, i estimem-nos,
i a les murmuracions dels vells severs
no els donem més valor que a la xavalla.
Els astres poden pondre’s i renéixer;
tu i jo, quan se’ns apagui la breu llum,
tindrem sols per dormir una nit perpètua.
Fes-me doncs mil petons, i després cent,
després mil més, i un altre centenar,
després uns altres mil, i encara cent.
Llavors, quan molts milers ens n’haurem fet,
els confondrem per no saber-ne el compte,
i perquè cap malvat pugui envejar-nos,
en saber que ens hem fet tants de petons.
Versió meva, molt lliure, d’aquest poema, el cinquè del corpus catul·lià i un dels més coneguts entre els molts que va dedicar a la seva estimada Lèsbia. Catul ha comptat amb diverses traduccions al català: la de Joan Petit i Josep Vergés (FBM, 1928); la de Josep Vergés i Antoni Seva (FBM, 1990), i una nova versió d’Antoni Seva (Quaderns Crema, 1999), totes en prosa; més la de Joan Ignasi Ciruelo i Jaume Joan, en vers (Edhasa, 1982); d’aquest poema en concret, n’hi ha també una versió en vers de Narcís Comadira. En castellà hi ha, entre altres, la de Joan Petit (1950) i la de Miquel Dolç (1963). No cal dir que la meva versió, lliure, és molt inferior; la vaig fer al meu aire i la vaig publicar en un altre blog ja fa anys, a partir de versions al francès i a l’anglès consultables en línia, i confrontant-ne, si era el cas, un punt concret amb alguna de les versions anteriorment esmentades.
Imatge (Wikimedia Commons): John Reinhard Weguelin, Lèsbia (1878).
Me n'arriba molt "Els astres poden pondre’s i renéixer;/ tu i jo, quan se’ns apagui la breu llum,/ tindrem sols per dormir una nit perpètua": una bona exhortació a aprofitar la vida que tenim.
ResponEliminaÉs el Carpe Diem, un tòpic amb el qual ja sé que no sempre hi estàs d'acord, però té una llarga tradició literària. "Collige rosas, puella...".
Elimina