Michelangelo - Tu sa' ch'i' so

 

Michelangelo Buonarroti (1475-1564)
Tu sa’ ch’i’ so 
 
Tu sa’ ch’i’ so, signor mie, che tu sai
ch’i vengo per goderti più da presso,
e sai ch’i’ so che tu sa’ ch’i’ son desso:
a che più indugio a salutarci omai?
      Se vera è la speranza che mi dai,
se vero è ’l gran desio che m’è concesso,
rompasi il mur fra l’uno e l’altra messo,
ché doppia forza hann’i celati guai.
      S’i’ amo sol di te, signor mie caro,
quel che di te più ami, non ti sdegni,
ché l’un dell’altro spirto s’innamora.
      Quel che nel tuo bel volto bramo e ’mparo,
e mal compres’ è dagli umani ingegni,
chi ’l vuol saper convien che prima mora.
 
Tu saps que sé
 
Tu saps que sé, senyor meu, que tu saps
que vinc per a gaudir-te més de prop,
i saps que sé que tu saps qui soc jo:
per què. doncs, retardar més la trobada?
      Si és certa l’esperança que tu em dones,
si és cert el gran desig que em concedeixes,
que caigui el mur que s’alça entre nosaltres,
perquè els danys amagats fan doble força.
      Si estimo sols de tu, senyor estimat,
allò que de tu estimes, no et sorprengui
que un esperit de l’altre s’enamori. 
      Allò que en ton bell rostre amb desig cerco
és mal entès per l’intel·lecte humà:
qui ho vulgui entendre, cal que primer es mori. 

 
Poema número 60 en l’edició de les Rime a cura d’Enzo Noè Giraldi, i número 18 en la traducció dels Sonetos completos a cura de Luis Antonio de Villena. Versió lliure meva. Aquest sonet és datat el 1532, l’any en què Miquel Àngel va conèixer a Roma el jove Tommaso dei Cavalieri, a qui anava dedicat. El poeta hi juga amb els conceptes “jo sé que tu saps que jo sé” per trencar el gel d’una relació d’amistat que va durar molts anys i que va generar molta correspondència i nombrosos poemes on la bellesa del jove era sublimada en termes neoplatònics. Miquel Àngel, de 57 anys, venia d’acabar la sagristia nova de San Lorenzo a Florència, amb els sepulcres dels Mèdici, i la Biblioteca Laurenciana. L’any 1534 feia vint anys que mantenia un litigi a Roma amb els hereus del difunt papa Juli II, que en vida li havia encarregat un majestuós monument funerari que s’havia d’ubicar a Sant Pere del Vaticà. Miquel Àngel va dissenyar un projecte molt ambiciós, però més endavant el papa se’n va desdir, segurament per qüestions de pressupost. Un cop mort Juli II el 1513, els seus hereus exigien a l’escultor que acabés la feina a un preu molt més barat, i ell s’hi negava. Finalment, Climent VII, tercer dels successors de Juli II, va intervenir en la querella i Buonarroti, cobrant molt menys del que s’havia pactat al principi, va construir un cenotafi molt més petit a la basílica de San Pietro in Vincoli, l’element més destacat del qual és el famós Moisès, que ja tenia esculpit des del projecte inicial (1513). Mentrestant, Climent VII li va encarregar les pintures del Judici Final (1536-41) a l’altar de la Capella Sixtina, el sostre de la qual ja havia pintat anys enrere (1508-12), i també va fer els frescos de la Capella Paulina, ja per al papa Pau III. 

Imatges (Wikimedia Commons): a) i b) Detall del rostre de dos ignudi de la volta de la Capella Sixtina, que suporten els medallons amb escenes bíbliques, en aquest cas a la part inferior del Gènesi. Els ignudi eren figures de nois joves nus que representaven éssers angelicals, a mig camí entre els humans i la divinitat, en la tradició neoplatònica. c) El Moisès de Miquel Àngel, a San Pietro in Vincoli, Roma.