Michelàngelo - Sento d'un foco

 

Michelangelo Buonarroti (1475-1564)
Sento d’un foco un freddo aspetto acceso
 
Sento d’un foco un freddo aspetto acceso
che lontan m’arde e sé con seco agghiaccia;
pruovo una forza in due leggiadre braccia
che muove senza moto ogni altro peso.
     Unico spirto e da me solo inteso
che non ha morte e morte altrui procaccia,
veggio e truovo chi, sciolto, ’l cor m’allaccia,
e da chi giova sol mi sento offeso.
      Com’esser può, signor, che d’un bel volto
ne porti ’l mio così contrari effetti, 
se mal può chi non gli ha donar altrui?
      Onde al mio viver lieto, che m’ha tolto,
fa forse come ’l sol, se nol permetti,
che scalda ’l mondo e non è caldo lui.
 
 
Jo sento el foc d’un rostre fred encès
 
Jo sento el foc d'un rostre fred encès
que em crema lluny i en ell mateix es glaça;
un braç lleuger que amb gran força m’abraça
i sense moure’s mou qualsevol pes.
      Esperit únic, per mi sol entès,
que no té mort i als altres mort percaça,
hi trobo jo qui el lliure cor m’enllaça,
i de qui sols m’ajuda em sento ofès.
      Com pot ser, doncs, que un rostre amb tal bellesa
efectes tan contraris porti en mi,
si qui no en té a ningú pot donar amor?
      Car ma vida feliç me l’has ben presa,
i amb mi fas com el sol, si et plau així,
que escalfa el món sense tenir escalfor.
 
Versió més literal:
 
Sento un rostre fred encès per un foc / que em crema de lluny i en ell mateix es glaça; / experimento la força de dos braços lleugers / que sense moure’s mouen qualsevol altres pes. // Veig un esperit únic, a qui tan sols jo entenc, / que no té mort i als altres mort procura, / i trobo a qui, desfermat, el cor em lliga, / i per aquell que tan sols és útil em sento ofès. // Com pot ser, senyor, que un rostre tan bell / porti en el meu efectes tan contraris / si qui no en té mal pot donar-ne als altres? / Per tant, al meu viure feliç, que me l’has pres, / potser faràs com el sol, si no ho permets, / que escalfa el món i ell mateix no té calor. 

 
Rima número 88 en l’edició d’Enzo Noè Girardi de les Rime (Bari: Laterza, 1960), sonet XXX en l’edició de Luis Antonio de Villena dels Sonetos completos (Madrid: Cátedra, 1987) i poema número 18 en l’edició de Maria Chiara Tarsi del Canzoniere (Parma: Ugo Guanda, 2015). Versió lliure meva. Al vers 13 he traduït «se nol permetti» per «si et plau així» (i en la versió més literal «si no ho permets»); Maria Chiara Tarsi reconeix que és un incís de difícil interpretació, i explica que altres comentaristes interpreten lliurement «si no me la retornes» (la vida que m’has pres); o bé «llevat que ho impedeixis», que potser farien més sentit.
 
Miquel Àngel hi fa un característic joc d’antítesis conceptuals per descriure els contrasentits de l’amor impossible, per platònic o per altres raons més prosaiques. El sonet evoca un rostre bell, però fred, distant, indiferent als sentiments que inspira en Miquel Àngel, i que tanmateix —o potser per això mateix— encén els ànims del poeta, que crema per dins per la fredor de l’objecte del seu ardor. Aquesta persona, jove i delicada, té prou força tanmateix per estrènyer —metafòricament— el poeta entre els seus braços, que sense moure’s de lloc podrien alçar qualsevol pes, tanta és la força de la passió que la seva bellesa congria. L’objecte del desig és un esperit únic, una ànima immortal que tanmateix pot provocar que altres morin d’amor; i encara que aquesta persona tan sols és capaç de fer el bé (giovare: ‘ésser útil, ésser profitós, ajudar, adelitar’), el poeta se’n sent ofès, ferit, perquè se’n sap presoner i no correspost. L’autor es pregunta retòricament com pot ser que una cara tan formosa li causi tant de malestar; perquè la persona propietària d’aquell rostre no l’estima, i això produeix el contrasentit que, sense tenir amor, en pot donar als altres, és a dir, aconseguir que en tinguin. De manera que aquell rostre li ha pres la vida i la felicitat, i —mentre la persona adorada no hi posi remei— fa potser com el sol, que escalfa sense sentir escalfor, és a dir, que és capaç de cremar-ho tot excepte a si mateix; així, aquella persona bella, sense sentir passió, abrusa de passió el poeta. Un complex joc d’opòsits! El sonet anava dedicat a Tommaso dei Cavalieri, un jove aristòcrata romà, dibuixant, pintor i escultor, molt amic de Miquel Àngel, qui li va dedicar diversos poemes. Es van conèixer a Roma el 1532: Miquel Àngel tenia 57 anys i el jove, 22. Van ser amics sempre més, i trenta anys més tard, el 1564, Cavalieri, ja passada la cinquantena, col·leccionista d’art casat i amb fills, encara va acompanyar Buonarrotti en el seu llit de mort. El manuscrit d’aquest sonet, datat cap al 1534, conté alguns esbossos d’arquitectura fets també de la mà de Buonarrotti.
 
Imatges (Wikimedia Commons): Miquel Àngel, retrat atribuït a Danielle da Volterra, oli sobre fusta (c.1545), Metropolitan Museum of Art, Nova York; b) Tommaso dei Cavalieri, dibuix atribuït a a Danielle da Volterra, que l’hauria copiat d’un original de Miquel Àngel que no s’ha trobat; Musée Bonnat-Helleu, Baiona.