Lord Byron - Thirty-six year

 

George Gordon Byron, Lord Byron (1788-1824)
On this day I complete my thirty-sixth year
 
'Tis time this heart should be unmoved,
       Since others it hath ceased to move:
Yet though I cannot be beloved,
       Still let me love!
 
My days are in the yellow leaf;
       The flowers and fruits of Love are gone;
The worm—the canker, and the grief
       Are mine alone!
 
The fire that on my bosom preys
       Is lone as some Volcanic Isle;
No torch is kindled at its blaze
       A funeral pile.
 
The hope, the fear, the jealous care,
       The exalted portion of the pain
And power of Love I cannot share,
        But wear the chain.
 
But 'tis not thus—and 'tis not here
       Such thoughts should shake my Soul, nor now,
Where Glory decks the hero's bier,
       Or binds his brow.
 
 The Sword, the Banner, and the Field,
       Glory and Greece around us see!
The Spartan borne upon his shield
        Was not more free.
 
 Awake (not Greece—she is awake!)
       Awake, my Spirit! Think through whom
Thy life-blood tracks its parent lake
       And then strike home!
 
Tread those reviving passions down
       Unworthy Manhood—unto thee
Indifferent should the smile or frown
       Of beauty be.
 
If thou regret'st thy Youth, why live?
       The land of honourable Death
Is here:—up to the Field, and give
       Away thy breath!
 
Seek out—less often sought than found—
       A Soldier's Grave, for thee the best;
Then look around, and choose thy Ground,
       And take thy rest.
 
     (Missolonghi, January 22, 1824) 

Avui faig 36 anys
 
Avui aquest meu cor hauria d’estar immòbil,
perquè ja no és capaç de moure’n d’altres;
però tot i que no pugui ser estimat,
         deixeu-me estimar encara!
 
Als meus dies les fulles ja hi groguegen;
         les flors i els fruits d’Amor s’han esvaït;
el corc –el càncer i el dolor– és tan sols
         l’únic que em queda!
 
El foc que s’apodera del meu pit
         està sol, com una illa volcànica;
la seva flama no encendrà cap torxa,
         sinó una pira funerària.
 
L’esperança, la por, la gelosia,
         l’exaltada porció del meu dolor 
i el poder de l’Amor no els puc pas compartir,  
         lligats a una cadena.
 
Però no és pas això, ni és pas aquí, ni és ara
         que aquesta idea m’ha de sacsar l’ànima,
quan la Glòria cobreix el taüt de l’heroi
         o li cenyeix el front.
 
L’espasa, la bandera, el camp de lluita,
         veiem la Glòria i Grècia a l’entorn!
Els espartans, jaient sobre feixucs escuts,
         no eren pas més lliures.
 
Desperta (Grècia no, que és prou desperta!),
         desperta, ànima meva! Pensa a través de qui
la teva sang, que és vida, flueix des dels ancestres  
         i lluita com pertoca.  
 
Esclafa les passions que et farien reviure
         una virilitat indigna: que ja et sigui
indiferent arrugar el front o somriure
          davant de la bellesa.
 
Si haver estat jove et dol, per què has de viure?
         El país de la mort més honorable
el tens aquí: surt, doncs, al camp i exhala-hi 
         el teu darrer sospir!
 
Busca –és més fàcil de trobar que de cercar-la–
         la tomba d’un soldat, la millor per a tu;
llavors mira a l’entorn i escull un tros de terra 
         per reposar-hi en pau.
 

 

Versió molt lliure meva d’un conegut poema de Byron, escrit a Missolonghi tres mesos abans de morir-hi fent costat als patriotes grecs que lluitaven per la  independència dels seu país enfront de l’Imperi Otomà. Missolonghi és la capital de l’Etòlia, a l’oest de la Grècia continental, al nord del golf de Patràs. Punt estratègic per al domini del golf de Corint, la ciutat va ser des del 1822-23 repetidament assetjada pels otomans, i va ser el centre d’una aferrissada resistència. El 1826 va ser finalment ocupada: l’heroisme dels seus defensors i la cruel repressió subsegüent —van guarnir les muralles amb els caps tallats de tres mil ciutadans, més o menys la meitat dels habitants que quedaven—, juntament, és clar, amb altres raons geoestratègiques de pes, van fer que les potències occidentals (Rússia, França i el Regne Unit) acabessin intervenint decisivament en la guerra de la independència grega i derrotant els otomans
 
El poeta ha complert 36 anys i troba que la seva joventut s’allunya; no ha perdut pas força d’estimar, però se sent incapaç de suscitar amor en els altres. Tot i això, manifesta el seu desig de continuar estimant, encara que el seu amor no sigui correspost. Sent que es fa gran —les fulles grogues de la tardor, la pèrdua de flors i la manca de fruits— i experimenta un dolor que el rosega per dintre. Es troba sol com si fos una illa, però és una illa volcànica, ja que dintre el seu cor hi crema una gran flama de passió, que tanmateix no encendrà cap torxa sinó la seva pròpia pira funerària; perquè la seva passió, el seus anhels, la por i la gelosia el mantenen encadenat. Tot i això, el poeta branda el cap i decideix oblidar-se de l’amor i emprendre un altre camí, el de la lluita per una causa humana amb la qual se sent solidari. Els grecs del seu temps, com els de l’antiguitat, lluiten per la llibertat, i ell ha decidit unir-se al camí llur vers la glòria i la victòria. Se sent hereu dels antics espartans que van defensar les Termòpiles, com si hi hagués un riu de sang que brollés des dels herois del  passat fins als d’avui, amb els quals lluita. Per això crida a la seva ànima que es desperti, igual que la dels grecs ja s’ha despertat; i li demana que oblidi els sentiments envers l’amor i la bellesa i es centri en el combat, sabent que hi pot perdre la vida. Però, si ja ha renunciat a l’amor i a la bellesa, per què cal viure? Així assumeix que val més lluitar, i morir si cal, amb honor, per una causa noble i justa.
 
Byron formava part del Comitè Filohel·lè de Londres, un dels que es van constituir arreu d’Europa i a Amèrica, al marge dels governs, per recaptar fons, aliments i armes i promoure l’ajut per als insurrectes. Byron va ser l’encarregat de portar a Grècia els diners recaptats, juntament amb un carregament d’armes. Va desembarcar a Missolonghi el 5 de gener de 1824 i s’hi va quedar. Com que els  diners que portava no eren suficients, encara n’hi va afegir més de la seva pròpia butxaca. Ell mateix va encarregar-se d’instruir una brigada de 500 voluntaris. Però va contreure la malària i va morir a Missolonghi el diumenge de Pasqua, 19 d’abril de 1824 —l’any que ve farà 200 anys—, sense poder veure assolida la independència del país que estimava. Grècia es va independitzar de Turquia el 1830. 

Imatges (Wikimedia Commons): a) Thomas Phillips, Portrait of Lord Byron, oli sobre tela (1813), Newstead Abbey, Nottinghamshire, Anglaterra.– b) Theodoros Vryzakis, Byron a Missolonghi, oli sobre tela (1861), Galeria Nacional, Atenes, Grècia.– c) Joseph-Denis Odevaere, Byron al seu llit de mort, oli sobre tela (1826), Groeningemuseum, Bruges, Bèlgica.– d) Grafitti que Byron va deixar, com un turista més, en una de les columnes del temple de Poseidó a Súnion, Grècia.