Maragall - Corpus

 

Joan Maragall (1860-1911)
Corpus
 
Toquen les trompetes,—vénen els soldats
avançant en amples—rengles virolats.
Alta la bandera—llu sobre l'estol;
altes lluen totes—les armes al sol.
Travessen la ciutat al mig del dia
en una revolada d'alegria.
Tots van a la una;—rítmica se'n va
la feixuga marxa—i el fort alenar.
Llencen les trompetes—alts crits triomfants,
i al voltant se'n porten—un estol d'infants.

El gegants, els gegants
ara ballen, ara ballen;
els gegants, els gegants
ara ballen com abans.
Llur alta mirada immòbil
ullprèn a tota la gent
que se'ls mira i els rodeja
sense fer cap pensament:
se'ls mira perquè són grans
i duen vestits llampants
i ballen cada moment...
Els gegants, els gegants
són joves eternament.
En llur dansa encarcarada
hi ha riallera majestat;
flabiol i tamborino
escau bé en el llur posat;
raigs de ginesta olorosa
no els arriben ni a mig cos;
l'arruixada tremolosa
de papers de tots colors
cau damunt llurs testes reals,
que en resten glorioses i irisades.
Pro ells passen alts i serens,
balançant-se tot fent via
entre florida alegria...
I els aires ne resten plens.
La geganta i el gegant
ara ballen, ara ballen,
la geganta i el gegant
ara ballen, i sempre ballaran.

De lluny, de lluny s'avancen—les testes tonsurades,
els filets de veus blanques—que regalimen psalms...
Al sol de maig l'or pàl·lid—tremola en les casulles,
i cremen groc els ciris—en mans dels capellans.
Les misses de tot l'any—se'n van totes plegades
enfora... i la tenebra—esperant-les se consum...
Se'n van marmotadores,—se'n van enlluernades
per les obertes vies—i els aires plens de llum.
Ai, processó, i que et tornes—blanca i esgrogueïda
llençant les lleus fumeres—d'encens blau per l'espai!...
Què dus, que ja pressento—el segament de cames,
l'esllanguiment de testes,—i aquell suprem desmai? 

Bona Patum!

Imatges (Wikimedia Commons): Joan Maragall, carbó de Ramon Casas, MNAC; l’Àliga de la Patum.