Lord Byron - On a Nun

George Gordon Byron, Lord Byron (1788-1824)
On a nun
 
Of two fair virgins, modest, though admired,
Heaven made us happy; and now, wretched sires,
Heaven for a nobler doom their worth desires,
And gazing upon either, both required.
Mine, while the torch of Hymen newly fired
Becomes extinguish'd, soon - too soon - expires:
But thine, within the closing grate re­tired,
Eternal captive, to her God aspires.
But thou at least from out the jealous door,
Which shuts between your never - meet­ing eyes,
May'st hear her sweet and pious voice once more:
I to the marble, where my daughter lies,
Rush, - the swoln flood of bitterness I pour,
And knock, and knock, and knock but none replies.
 
                * * *
 
Sobre una monja
 
Amb dues noies belles, modestes i admirades,
el cel ens féu feliços; i avui, dissortats pares,
el cel, que per a un altre destí ens les envejava,   
cridant-les totes dues, en les prengué a tots dos.  
La meva, tot just quan d'Himeneu disparada
la torxa s'extingia, s’ha mort d’hora, molt d’hora;
i la teva, reclosa darrere d’una reixa,
eternament captiva, sols pel seu Déu sospira.
Però almenys tu. acostant-te a la porta gelosa
que es tanca entre aquests ulls que mai més no es veuran,
pots tornar-li a sentir la veu tan dolça i pia;
jo, en canvi, cap al marbre on jeu la meva filla
corro, hi aboco un riu de llàgrimes amargues
i hi truco, hi truco, hi truco, però ningú em respon. 

 
Aquí intento traduir un sonet que l’autor posa en boca del pare d’una noia que s’havia mort poc després de casar-se, i adreçant-se al pare d’una altra que feia poc que havia pres els hàbits. Romanticisme en estat pur! El poema, tanmateix, no és original de Byron; és la traducció que va fer a l’anglès d’un sonet de Jacopo Vittorelli. Byron, en el seu recull Poems 1816-1823, va publicar el sonet original en italià i la seva traducció a l’anglès. En aquesta edició, una nota indica que el poema havia estat publicat abans al cant IV del Childe Harold’s Pilgrimage byronià (1818); però —almenys en l'edició que tinc a mà— no l'hi he sabut trobar.
 
Jacopo Vittorelli (1749-1835) va néixer a Bassano, al Vènet. Durant l’efímer Regne d’Itàlia napoleònic (1807-1814) va treballar al Ministeri d’Educació a Milà i va formar part de l’acadèmia dels “Dotti” (doctes). Poeta romàntic abrandat, de versos dolços i musicals, avui diria que ben oblidat. Aquest és el sonet de Vittorelli, publicat a Opere Edite e Postume di J. Vittorelli (Bassano, 1841), p. 294: 

 
Jacopo Vittorelli (1749-1835)
Per Monaca  
 
Di due vaghe donzelle, oneste, accorte
Lieti e miseri padri il ciel ne feo,
Il ciel, die degne di più nobil sorte
L' una e l' altra veggendo, ambe chiedeo.
La mia fu tolta da veloce morte
A le fumanti tede d' Imeneo:
La tua, Francesco, in suggellate porte
Eterna prigioniera or si rendeo.
Ma tu almeno potrai dalla gelosa
Irremeabil soglia, ove s' asconde,
La sua tenera udir voce pietosa.
Io verso un flume d' amarissim' onde,
Corro a quel marmo, in cui la figlia or posa:
Batto, e ribatto, ma nessun risponde.
 
(Sonetto composto in nome di un genitore, a cui era motta poco innanzi una figlia appena maritata: e diretto al genitore della sacra sposa.)
 
Imatges (Wikimedia Commons): una jove monja (autor desconegut, segle XIX); Lord Byron de jove; Jacopo Vittorelli de gran.