Lord Byron - We'll go no more a-roving

George Gordon Byron, Lord Byron (1788-1824)
We’ll go no more a-roving
 
So we’ll go no more a-roving,
so late into the night,
though the heart be still as loving,
and the moon be still as bright.
 
For the sword outwears its sheath,
and the soul wears out the breast,
and the heart must pause to breathe,
and the love itself must rest.
 
Though the night was made for loving,   
And the day returns too soon,
Yet we’ll go no more a-roving
by the light of the moon.
 
Ja no anirem mai més errant
 
Doncs ja no anirem mai més errant
tan tard dintre la nit,
tot i que el cor continuï estimant
i la lluna sigui encara tan brillant.
 
Perquè l’espasa va gastant la beina
igual com l’ànima va esquinçant el pit,
caldrà que el cor refreni l’alenada
i que l’amor mateix prengui un descans.
 
Bé que la nit es va fer per a l’amor,
i el dia sempre ve massa de pressa,
nosaltres no anirem mai més errant
a la claror de la lluna.
 
Enceto una breu sèrie de versions meves de poemes de Lord Byron, continuant la que vaig fer fa un parell d’anys amb el poema dedicat a les illes de Grècia. A part d’uns pocs poemes traduïts per Marià Manent a Poesia anglesa i nord-americana (Alpha, 1955) i per Francesc Parcerisas a l’antologia del mateix títol de la MOLC (Edicions 62, 1985), no conec cap altra versió al català de Byron; si en sabíeu alguna, agrairia que m’ho féssiu saber.
 
Byron va escriure aquest breu poema en una carta al poeta irlandès Thomas Moore el 28 de febrer de 1817 (fa 206 anys), i es va publicar pòstumament el 1830 al recull Letters and Journals of Lord Byron. El poema ha estat musicat i cantat per molta gent, entre els quals Richard Dyer-Bennet (1955), Joan Baez (1964), Leonard Cohen (Dear Healther, 2004) i Ariella Uliano (2009). El primer que em va parlar d’aquest poema va ser l’amic Joan Bargay, i jo en vaig fer aquesta versió lliure i maldestra. En català hi ha una versió molt millor, de Marià Manent, i almenys un parell més que, segons em va fer notar fa temps l’amic Ramon M. Jounou, es poden trobar per internet, així com almenys una versió castellana i una d’italiana d’autors desconeguts. Aquesta és la que en vaig fer jo fa uns anys.
 
En la carta al seu amic, Byron deia amb ironia: «Ara estic en règim d’invalidesa. El Carnaval –més ben dit, la seva última part, i llevant-me a altes hores de la nit– m’havia reviscolat una mica. Però ja s’ha acabat, i ara és Quaresma, amb tota la seva abstinència i la seva música sagrada... Tot i que en general no m’he dissipat gaire, em trobo "l'espasa desgastant la funda", i això que tot just acabo de tombar la cantonada dels 29 anys».
 
Imatge (Wikimedia Commons): Richard Westall, Lord Byron, oli sobre tela (1813), National Portrait Gallery, Londres.