Richard Wagner (1813-1883)
Komm, komm,
holder Knabe!
Komm, komm! Laß mich dir blühen!
Holder Knabe, die zu Wonn' und Labe
gilt mein minniges Mühen! [...]
Des Gartens Zier und duftende Geister
im Lenz pflückt uns der Meister!
Wir wachsen hier in Sommer und Sonne,
für dich erblühend in Wonne.
Nun sei uns freund und hold,
nicht karge den Blumen den Sold!
Kannst du uns nicht lieben und minnen,
wir welken und sterben dahinnen.
[Parsifal, acte II, escena 2]
Vine, vine, formós jove!
Deixa’ns florir per a tu sol,
estimat, i amb dolça flaire
confortar-te amb tendre amor!
Del jardí on el mestre ens cuida
som el perfumat adorn:
el sol aquí ens dona vida
i hi florim per al teu goig.
Sigues bo, sigues amable,
no siguis mesquí amb les flors!
Si amor no ens vols oferir,
ens veuràs marcir i morir.
Versió molt lliure meva d’un breu fragment del cor de les
Noies-Flor, del segon acte de Parsifal,
en què l’heroi pur, ingenu, innocent i compassiu s’escapoleix de l’escomesa d’aquestes
adorables seductores, i també de l’encís més sofisticat de Kundry, enviada pel
malvat bruixot Klingsor per intentar fer esgarriar el cavaller. Parsifal
aconseguirà, amb la seva fermesa, enderrocar el castell del pervers mag. És tan
sols un episodi de la llarga i complexa trama —simbòlica i mística— de l’última
òpera de Wagner, sobre els cavallers que custodien les relíquies del Sant Graal
i l’espasa de Longí dins el castell de Montferrat —que més d’un estudiós ha interpretat
com una referència al nostre Montserrat.
Si l’argument original es basa en la mitologia germànica
altmedieval, el muntatge que presenta Claus Guth al Liceu el ressitua en un
hospital de ferits de la Primera Guerra Mundial, cosa que en teoria ha de
servir per reflexionar sobre la decadència moral i física d’una família
—reinterpretable com a símbol de la societat alemanya d’entreguerres i de
l’europea actual—, que tan sols es pot superar amb l’amor i el perdó, que és el
camí que porta del sofriment a la redempció individual i col·lectiva.
En general, sempre em miro amb reserves aquests canvis
d’època en el teatre i l’òpera, que sovint resulten gratuïtament decebedors;
però reconec que alguna vegada m’he equivocat en aquest prejudici: veurem con
anirà. La música, excelsa, no cal dir-ho. L’obra, de més de quatre hores (més
de cinc, amb entreactes inclosos), es podrà veure al Liceu del 25 de maig al 7
de juny, amb un repertori solvent, tres cors i l’orquestra titular sota la
batuta sempre genial de Josep Pons; sobre la qualitat de tot plegat sí que no en
tinc dubtes.
Komm, komm! Laß mich dir blühen!
Holder Knabe, die zu Wonn' und Labe
gilt mein minniges Mühen! [...]
Des Gartens Zier und duftende Geister
im Lenz pflückt uns der Meister!
Wir wachsen hier in Sommer und Sonne,
für dich erblühend in Wonne.
Nun sei uns freund und hold,
nicht karge den Blumen den Sold!
Kannst du uns nicht lieben und minnen,
wir welken und sterben dahinnen.
Deixa’ns florir per a tu sol,
estimat, i amb dolça flaire
confortar-te amb tendre amor!
Del jardí on el mestre ens cuida
som el perfumat adorn:
el sol aquí ens dona vida
i hi florim per al teu goig.
Sigues bo, sigues amable,
no siguis mesquí amb les flors!
Si amor no ens vols oferir,
ens veuràs marcir i morir.
Saps tant de literatura com d'òpera! És curiosa la mena d'imatge que són les flors respecte d'unes noies seductores.
ResponEliminaLes Noies-Flor són també el títol d'un quadre de Marià Fortuny i Madrazo; en parla Pere Gimferrer a 'Fortuny' (un llibre que em convé rellegir), en un capítol on es parla també de Wagner i D'Annunzio. Al marge d'això, he de dir que subscric força l'opinió de Joan Maragall quan deia que Wagner, com a compositor, era excels, però com a poeta "és una neula". Els seus versos trobo que no tenen, ni de lluny, la potència enlluernadora de la seva música.
Elimina(1) Per alguna raó que ara mateix no em ve al cap, no vaig veure la darrera posada en escena de Parsifal al Liceu, l’any 2011, amb la mateixa producció de Claus Guth; altrament, me’n recordaria, de l’escenografia. Sí que havia vist la de 2005 amb Plácido Domingo, Violetta Urmana i Matti Salminen; i la de 1988 amb Peter Hofmann, Eva Randova, Kurt Moll, Simon Estes i Anthony Raffell, de la qual recordo l’enorme Graal de color vermell intens: quan Parsifal l’aixecava per damunt del seu cap, em van venir ganes de cridar: la Champions! (la que el Barça havia perdut a Sevilla dos anys abans). Durant l’interregne per l’incendi del Liceu, la vaig sentir al Palau de la Música, en versió concert, amb Eva Marton. L’havia vist per primera vegada el 1977, ja amb Eva Randova; però no el 1983, que es va programar en el festival Pro Música, també amb Eva Randova i Simon Estes, i amb un Svas Wenkof com a Parsifal, que es veu que no va agradar al públic.
ResponElimina(2) Ja he dit molts cops que no em convencen els canvis d’època en els muntatges operístics moderns; sovint els trobo desencertats, tret d’algun cop que han resultat reeixits. També en cinema: em van agradar les posades en escena de Richard Loncraine amb Ricard III i de Kenneth Branagh amb Hamlet, que no desmereixen de les versions clàssiques del Hamlet i el Ricard III de Lawrence Olivier o el Macbeth d’Orson Welles, i l’enorme Chimes at Midnight filmada al castell de Cardona). El cert és que he vist adaptacions molt més discordants que aquesta d’ambientar Parsifal en un hospital de ferits de la Guerra del 1914. Com era d’esperar, hi ha molts moments en què la coherència del text i el context grinyola notablement; però en general crec que la idea funcionava. Tècnicament, el decorat giratori l’he trobat àgil i molt ben resolt: la llàstima és que calia transportar a l’interior d’un edifici les primeres escenes de cada acte, que en el llibret transcorren en un prat florit i en un jardí encantat.
ResponElimina(3) En el marc argumental d’una comunitat decadent, mancada d’un lideratge necessari, m’ha agradat que el muntatge de Guth alerti subtilment del perill que aquest lideratge tan desitjat no acabi en una dictadura que empenyi la societat cap a una tragèdia encara més devastadora. Per a Wagner, Parsifal era, sense fissures, el líder destinat pel Cel per a regenerar la comunitat dels cavallers del Graal, i les seves virtuts eren la puresa, la innocència, la follia (en el sentit de valentia impulsiva i deseiximent de les convencions socials) i la compassió. Sempre m’ha costat d’empatitzar amb el valor que Wagner atribuïa a la “puresa” de Parsifal enfront de la decadència dels cavallers, motivada pel “pecat” d’Amfortas i dels altres nobles, que cal relacionar amb la feblesa de la carn en deixar-se seduir per Kundry o per les noies-flor. I tampoc sintonitzo amb el component religiós i místic del rerefons de la trama: l’adoració del Graal i de la llança de Longí, restauradors màgics de la salut del cos i de l’ànima; o el fet que el primer gest de Parsifal després de ser “ungit” líder dels cavallers sigui batejar Kundry i perdonar-li els pecats, arrogant-se així un poder assimilable al de la divinitat. En altres òperes wagnerianes, el substrat mitològic dels Nibelungs, de Lohengrin o de Tristany i Isolda, o les ridícules convencions artístiques i socials burgeses dels Mestres Cantaires, poden ser més o menys discutibles però no tenen aquesta arrel d’una estranya espiritualitat poc definida —que també es pot trobar, en menor mesura, en Tannhäuser. Temo que Wagner, decebut per la religió oficial que, als seus ulls, havia esdevingut buida, dogmàtica, hipòcrita i artificial, en propugnava una altra d’inspirada en l’art i per l’art, i que bàsicament vinculava amb els conceptes de perdó, redempció i compassió —uns valors ben cristians—, però també en un rebuig de la sexualitat, les arrels pregones del qual no sé si potser Freud podria ajudar a desllorigar.
ResponElimina(4) En fi, la interpretació va ser excel·lent: en destaco la força de la veu d’Elena Pankratova (Kundry), que la temporada que ve cantarà Turandot; i la dels baixos, amb l’excel•lent modulació de René Pape (Gurnemanz), el dramatisme d’Evgeny Nikitin (Klingsor) i la profunditat del veterà Paata Burchuladze (Titurel); també el baríton Matthias Goerne (Amfortas) mostrava el patetisme del seu dolor. En fi, el tenor Nikolai Schukoff (Parsifal), que fa anys que canta aquest paper, va estar en un gran nivell, així com les sis noies-flor i els cors (coral Càrmina, cor infantil Amics de la Unió i el cor titular del Liceu, dirigit per Pablo Assante). L’orquestra va sonar superba sota la batuta magistral de Josep Pons. Una gran festa per a l’oïda i en general per als sentits.
ResponElimina