Pascoli - Pensieri

 

Giovanni Pascoli (1855-1912)
Pensieri
 
I. Tre versi dell'Ascreo
 
«Non di perenni fiumi passar l’onda,
che tu non preghi volto alla corrente
oura, e le mani tuffi nella monda
acqua lucente»
 
dice il poeta. E cosí guarda, o saggio,
tu nel dolore, cupo fiume errante:
passa, e le mani reca dal passaggio
sempre più sante...
 
II. I tre grappoli
 
Ha tre, Giacinto, grappoli la vite.
Bevi del primo il limpido piacere;
bevi dell’altro l’oblio breve e mite;
e... più non bere:
 
ché sonno è il terzo, e con lo sguardo acuto
nel nero sonno vigila, da un canto,
Sappi, il dolore; e alto grida un muto
pianto già pianto.
 
III. Sapienza
 
Salì pensoso la romita altura
ove ha il suo nido l’aquila e il torrente,
e centro della lontananza oscura
sta, sapiente.
 
Oh! scruta intorno gl’ignorati abissi:
più ti va lungi l’occhio del pensiero,
più presso viene quello che tu fissi:
ombra e mistero.
 
       (Myricæ, 1891)
 
Pensaments
I.  Tres versos de l’Ascreu
 
«De rius perennes no travessis l’ona
sense pregar de cara al corrent pur,
ni submergir les mans dintre la clara
aigua que lluu»,
 
diu el poeta. Així tu, home savi,
mira amb dolor aquest fosc, errívol riu:
travessa’l, i amb el pas duràs les mans
sempre més pures.
 
II. Els tres raïms
 
La vinya té tres raïms, Jacint.
Beu el plaer tan límpid del primer;
beu del segon el curt, suau oblit;
i... més no beguis:
 
que el somni és el tercer, i amb fit esguard
vigila en negre somni, d'una banda,
savi, el dolor; i crida fort un mut
plany ja plorat.
 
III. Saviesa
 
Pensatiu va pujar al turó solitari
on fan el niu el rierol i l'àliga,
i enmig de l’obscura llunyania
romangué, savi.
 
Oh! Mira entorn dels ignorats abismes:
com més lluny se’n va l'ull del pensament,
més se t'atansa allò que tant fitaves:
ombra i misteri. 

 
Versió meva lliure d’uns versos d’aquest poeta romàntic, diria que avui ben poc conegut, i que repesco arran d’una breu estada a la preciosa ciutat de Bolonya, on va viure i morir. 

Ascreu (natural d’Ascra, a Beòcia) és l’epítet amb què era conegut el poeta Hesíode (a cavall dels segles VIII-VII abans de Crist), que hi havia nascut. Adscrit a l’òrbita del decadentisme de D’Annunzio, Pascoli va confegir aquestes reflexions sobre la saviesa humana. En el primer poema s’inspira en uns versos hesiòdics per vincular la saviesa amb la gosadia de travessar el riu, un acte purificador però que alhora dignifica, ja que Pascoli associa aquest riu amb el dolor, inevitable, que ens empeny a superar-nos. En el segon exalta les virtuts del bon vi, però n’adverteix dels perills de l’excés, que el savi evita amb la moderació —ell mateix sembla que no en va ser prou capaç. I en el tercer rebla la definició de la saviesa amb un romàntic allunyament del món per ascendir, solitari, a un nivell superior que l’acosti als misteris de la vida tot apartant-se de la humanitat. Uns temes interessants, molt propis de l’estètica modernista; particularment, el tercer em recorda l’etern contrast entre els poetes encimbellats en una torre d’ivori, enfront dels que baixen al carrer i s’embruten les mans.   

Imatges (Wikimedia Commons): a) foto de Giovanni Pascoli; b) Fontana del Nettuno, a Bolonya, obra de Giambologna (segle XVI).